Amb l’article de la setmana passada, primera part d’aquesta reflexió sobre la fiscalitat del turisme, analitzàvem l’Informe sobre Espanya de la Comissió Europea, que advertia del cost pressupostari que comporta mantenir els tipus reduïts d’IVA al sector turístic. L’informe es recolza en un estudi de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), que conclou que aquests beneficis fiscals no sempre compleixen una funció redistributiva efectiva, ja que tendeixen a beneficiar en major mesura les llars amb rendes més altes, especialment en conceptes de despesa com la restauració i l’hostaleria.
El tipus reduït de l’IVA constitueix el benefici fiscal amb un impacte en termes de cost de recaptació més elevat de tot el sistema tributari. Seons l’informe de l'AIReF, l'IVA reduït representa el 30% del cost total dels beneficis fiscals i el 50% dels tretze beneficis que analitza. La dimensió del cost en recaptació dels tipus reduïts és, a més, significativament superior a la resta de països de l’eurozona: l’import que deixa de recaptar Espanya conseqüència de l’aplicació del tipus reduït i superreduït de l’IVA equival a un 2,1% del PIB mentre que la mitjana europea se situa a l’1,2% del PIB. En termes quantitatius, els tipus reduïts de l’IVA constitueixen el benefici fiscal més copiós de tots, en concret la pèrdua de recaptació (l’equivalent al 2,1% del PIB) és una xifra que representa gairebé una tercera part de tota la recaptació obtinguda a través de l’IVA (aproximadament un 6% del PIB).
La justificació per mantenir tipus reduïts és diferent segons la categoria de bé o servei afectat. Així, per compensar el caràcter regressiu de l’impost, s’apliquen tipus reduïts als béns i serveis de primera necessitat i de caràcter social o cultural, com són l’alimentació, la sanitat o l’habitatge. En canvi, la justificació del tipus reduït aplicable al turisme i a la restauració és principalment econòmica i respon al seu pes estratègic en l’economia espanyola. Per això, si aquest caràcter estratègic es posa en qüestió, és inevitable que també es reobri el debat sobre la conveniència de mantenir el tractament fiscal privilegiat.
Hi ha un aspecte especialment interessant en relació amb les begudes alcohòliques. A la pràctica totalitat dels països de l’eurozona, l’alcohol tributa al tipus general d’IVA. Espanya i Itàlia constitueixen una excepció, perquè quan les begudes alcohòliques es venen en establiments comercials es graven al tipus general, però quan es consumeixen en el sector de l’hostaleria i restauració es beneficien del tipus reduït. Espanya és dels pocs països que no aplica tipus diferenciats per productes a l’hostaleria en funció del producte consumit i manté l’alcohol a un tipus reduït.
Però què fan la resta d’estats amb l’IVA del turisme? La majoria tenen també tipus reduïts per l’hostaleria i la restauració, si bé en els darrers anys s’han observat moviments en direccions oposades. Alemanya, per exemple, acaba de rebaixar de manera permanent l’IVA aplicable als aliments consumits en restaurants, bars i cafeteries del 19% al 7%, i ha mantingut les begudes al tipus general. Bèlgica, en canvi, ha incrementat des de l’1 de març l’IVA aplicable a hotels, restaurants i activitats de lleure del 6% al 12%. Als Països Baixos, l’IVA dels serveis d’allotjament ha passat del 9% al 21% des de l’1 de gener de 2026. Mentre que Lituània ha incrementat del 9% al 12% el tipus reduït aplicable als allotjaments, transports i determinades activitats culturals i artístiques, Irlanda continua mantenint un tipus reduït del 9% a bona part dels serveis de restauració i hostaleria.
La recomanació europea a Espanya no respon a un objectiu d’harmonització de l’IVA, sinó que s’emmarca en una lògica d’eficiència recaptatòria i d’equitat distributiva
La recomanació europea a Espanya no respon a un objectiu d’harmonització de l’IVA, sinó que s’emmarca en una lògica d’eficiència recaptatòria i d’equitat distributiva. És a dir, les situacions dels estats membres són diferents i, per tant, la recomanació d’apujar l’IVA s’emmarca no en un context d’harmonització d’IVA en l’àmbit europeu, sinó amb l’objectiu d’augmentar la recaptació sense perjudicar els contribuents de rendes més baixes salarials.
Ara bé, els representants dels sectors turístics recorden que les experiències internacionals no sempre avalen aquest plantejament. Tant Portugal com Irlanda van aplicar després de la crisi financera del 2008 polítiques d’increment de l’IVA en la restauració i l’hostaleria, seguint recomanacions similars. En el cas portuguès, el tipus aplicable a la restauració va arribar al 23%, però abans de dos anys el va reduir al 13% davant els efectes que la mesura tenia sobre el consum. Irlanda també va acabar rectificant i va recuperar el tipus del 6% després d’apujar-lo al 13,5%.
L’atac directe a l’IVA reduït de l’hostaleria connecta directament amb un dels temes que també va abordar el Dr. Oliver a la seva conferència, el canvi d’orientació estratègica que viu la Unió Europea (UE) cap a la millora en la competitivitat. El setembre del 2024, Mario Draghi va presentar l’informe The Future of European Competitiveness, anomenat Informe Draghi. Aquest document és probablement el document econòmic més influent que ha produït la UE en els últims anys, i la tesi central és que Europa està perdent competitivitat respecte als Estats Units i la Xina, i si no actua decididament entrarà en una etapa de declivi econòmic progressiu.
En aquest context, el Dr. Oliver va explicar com Catalunya s’ha convertit progressivament en una economia de serveis, amb una pèrdua continuada del pes de la indústria en l’ocupació que ha cedit més de vint punts percentuals des de mitjans dels anys vuitanta. La idea de fons coincideix amb el diagnòstic de Draghi: cal apostar per la indústria, promoure sectors tecnològics avançats i fer el salt d’activitats amb contingut tecnològic mitjà o baix cap a la tecnologia avançada d’alt valor afegit.
Catalunya, malgrat tot, continua essent avui un país més industrialitzat que França o que els Països Baixos
És un fet que en les últimes dècades l’economia catalana ha crescut més ràpidament que les de l'entorn. Però aquest creixement acompanyat d’un augment sostingut de la població, ha fet que el PIB per càpita hagi crescut molt lentament. En tot cas, el mateix Informe Fènix matisa el diagnòstic quan destaca que si bé hi ha una pèrdua de pes relatiu de la indústria, també en el PIB, aquesta tendència no és excepcional en el context de les economies industrialitzades de l’entorn. De fet, l’Informe subratlla que Catalunya, malgrat tot, continua essent avui un país més industrialitzat que França o que els Països Baixos.
No pretenc analitzar l’Informe Fènix en detall, ni entrar en les implicacions del concepte, tan discutit, del turisme com a “sector altament subvencionat”, una qüestió que ja ha estat objecte d’un intens debat entre els seus autors, patronals turístiques i nombrosos economistes de prestigi. Em limitaré a dir que, a parer meu, la principal virtut de l’informe és haver aconseguit situar al centre de la discussió el debat sobre el model econòmic que volem pel futur de Catalunya, i això ja és un èxit. I aquest, és exactament el mateix debat que Europa té obert en aquest moment, tal com vam tenir ocasió de debatre en profunditat fa uns dies a la IV Trobada de Dones Economistes celebrada a Vila-seca, on també hi havia una representació destacada de dones del sector turístic. Entre les ponents va intervenir Choni Fernández, COO & CSO de PortAventura World, que va aportar la seva visió sobre els reptes de competitivitat, sostenibilitat i transformació que afronta actualment el sector.
Si hagués de formular una petició als autors de l’informe Fènix, seria precisament en aquest sentit: incorporeu dones als equips de treball i integreu la perspectiva de gènere a l’anàlisi econòmica. No només per una qüestió de representativitat formal, sinó perquè condiciona de manera significativa els resultats. L’informe sosté amb una anàlisi rigorosa que els salaris baixos en alguns sectors posen en risc la sostenibilitat de l’estat del benestar perquè generen més receptors nets que contribuents nets (sobretot receptores). I, com passa sovint, no es té en compte el treball de cures no remunerat que majoritàriament fan les dones, especialment aquelles amb rendes més baixes.
Si les dones no assumissin cap càrrega de treballs de cura addicional, el cost dels serveis públics necessaris s’enfilaria i podria fer insostenible el sistema
L’estat de benestar espanyol és parcialment sostenible perquè externalitza una part del seu cost en forma de treball domèstic i de cures no remunerat. Si les dones no assumissin cap càrrega de treballs de cura addicional, el cost dels serveis públics necessaris s’enfilaria i podria fer insostenible el sistema. Qualsevol anàlisi que pretengui mesurar la contribució efectiva de les persones al benestar col·lectiu hauria d’incorporar també el valor econòmic del treball de cures no remunerat que assumeixen majoritàriament les dones.
Si alguna cosa he après de la meva germana és que els tabús sobreviuen perquè ningú gosa qüestionar-los. Tant de bo al següent Congrés dels Economistes toqui obrir nous debats, perquè estic convençuda que als economistes encara ens queden uns quants tabús per trencar.
Aquest article és la segona part d'un especial de dues entregues de Rosaura Jiménez sobre la fiscalitat del turisme.