Tindríem Sagrada Família si no tinguéssim turisme?

El proppassat 10 de juliol, el Cercle d'Economia va acollir una taula rodona força interessant sota el títol de Barcelona/Madrid: dues maneres de ser capital. Conceptualment, les dues maneres a les quals es referia eren les dues maneres històriques d’exercir la capitalitat respectiva: l’administrativa i la industrial. Que són, o eren, dues maneres molt diferents de fer-ho. En un cas, amb el suport de l’aparell administratiu de l’Estat, i, en l’altre, del suport de la iniciativa privada de la seva burgesia més emprenedora... 

Primera pregunta sense resoldre. Això continua essent així?

"El nom de 'Matadero', com és fàcil d’endevinar, ve d’unes antigues instal·lacions de sacrifici d‘animals de granja que com les de Barcelona, van quedar obsoletes"

L’acte, coorganitzat amb el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) i Barcelona 2026 Capital Mundial de l’Arquitectura, va ser iniciat pel director general del Cercle, Miquel Nadal, i presentat per la presidenta del PEMB, Carol Recio, i va comptar amb la participació de Natalia Peiró, directora general de Madrid Futuro; Mercè Conesa, CEO de Barcelona Global; José Luis Romo, director artístic de Matadero Madrid, i Judit Carrera, directora general del Centre de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB, l'única institució catalana que duu tres lletres “C” a les seves sigles sense que cap correspongui a la paraula “Catalunya”.

Per cert, amb això del Matadero no cal espantar-se. No és un escorxador de creadors culturals, és el nom d’un important “espai cultural obert on descobrir, on trobar-se, i del qual formar-ne part”, segons la seva pròpia definició, que depèn de l’Ajuntament de Madrid. El nom de Matadero, com és fàcil d’endevinar, ve d’unes antigues instal·lacions de sacrifici d‘animals de granja que com les de Barcelona, van quedar obsoletes. 

Versalles al Cercle

Aclarit aquest punt, diguem que aquesta mena de trobades Barcelona-Madrid/Madrid-Barcelona solen desenvolupar-se en clau extremadament respectuosa i amable, tant per part de l’equip local com de l’equip visitant i les seves estrelles respectives, entre les quals per la banda visitant cal distingir, justament, la del director artístic del Matadero, que tot i acceptar el major finançament de la cultura madrilenya per banda de les administracions, va tenir l'habilitat de comentar que Barcelona i les províncies catalanes compten amb diputacions provincials, generalment generoses en temes culturals, i Madrid, no. No va tenir resposta.

La pau, en canvi, es va veure una mica alterada al torn de preguntes i respostes quan Marian Muro, antiga directora general de Turisme Barcelona i de Turisme Catalunya, va prendre la paraula per defensar l'elefant que tot d’una havia aparegut a la sala d'actes del Cercle: el turisme.  “El turisme és cultura?”, s'havien interrogat altres a si mateixos. Des del punt de vista històric, sense cap dubte. Els primers turistes, o millor dit, els primers viatgers, ho havien estat per motius econòmics i culturals.

Si vols saber-ne més

 

   

Marian Muro (Apartur): "És impossible que Barcelona pugui viure només del turisme de luxe"

El debat, però, va quedar prou centrat quan Muro va preguntar a la distingida concurrència si tindríem Sagrada Família si no fos pel turisme; o si la Casa Batlló i altres cases modernistes barcelonines podrien subsistir sense els ingressos derivats de les visites turístiques (i culturals, oi?) que les omplen de vida i recursos econòmics cada dia de la setmana. “Perquè la Sagrada Família no rep cap ajuda oficial, sabeu?”,” va reblar la senyora Muro.

I a partir de llavors, els assistents, tots plegats gent vinculada al sector, van animar-se a fer un debat sobre les excel·lències de la cultura, la descentralització, el seu origen cultural i la necessitat d’ordenar-lo i tants i tants aspectes molt difícils de resumir en un article aquest. Un debat ple de referències a la gentrificació, la massificació i la crisi de l’habitatge que tal vegada va ser més viu al pica-pica posterior que al versallesc escenari del Cercle d’Economia, que Déu guardi molt d’anys, mentre jo em feia aquestes preguntes:

“La invasió d’instal·lacions industrials a Barcelona del segle XIX i començaments del XX va ser útil o inútil pel progrés de la ciutat?”; “quan se’n van adonar, pobrets meus de la meva ànima, que tot aquell desgavell demanava ordenació, descentralització, higiene i una mica de criteri?”.

Algun dia trobarem les respostes, segur.