Escolta l'article ara…
En un article anterior, Caldrà reformar el sistema de pensions, plantejava que els grans canvis demogràfics posen en perill el fet de poder mantenir en el futur el poder adquisitiu de les pensions. No és un problema només d’Espanya, sinó de la majoria de les societats avançades.
Bàsicament, hi ha dues grans formes de finançar les pensions: el sistema de repartiment, en què les cotitzacions dels treballadors en actiu financen les pensions dels jubilats, i el sistema de capitalització, en què les aportacions individuals s’inverteixen en fons d’inversió per generar els recursos que finançaran la futura pensió.
Hi ha molts països que combinen les dues fórmules i incorporen diferents graus de participació pública i privada. El sistema de repartiment és molt més solidari perquè es basa en l'ajuda mútua entre generacions i persones amb ingressos diferents, mentre que en el sistema de capitalització cada persona estalvia els seus propis diners i la pensió depèn exclusivament del que cada u ha estalviat.
En tot cas, a la Unió Europea (UE) hi ha una forta preocupació sobre la sostenibilitat financera dels sistemes de pensions i la seva suficiència. Aquesta preocupació és compartida per l’OCDE en el seu informe Panorama de les Pensions 2025, en què avalua els sistemes de jubilació dels diferents països. Conclou que l’envelliment demogràfic provocat pel descens de la natalitat, l’augment de l’esperança de vida i la necessitat de corregir la bretxa de gènere en les pensions, afegirà molta pressió fiscal als governs molts dels quals ja tenen un deute públic elevat.
A la UE, l’esperança de vida en néixer està entorn dels 83 anys, i s’està allargant. A Espanya, l’any 1950 era de 62 anys, l’any 2000 va augmentar fins als 79 i ara l’any 2025 se situa en 84 anys. La majoria dels països han fixat com l’edat legal de jubilació entorn de 67 anys. Itàlia, Dinamarca, Estònia o els Països Baixos tenen previst situar-la gradualment en els 70 anys. A França, enmig d’una forta oposició social, el govern l’ha fixat en 64 anys.
Un dels factors claus és la baixa taxa de fertilitat: a la UE ha passat d'una mitjana de 2,62 fills per dona el 1964 a l'1,34 de l’any 2024. Estats com Espanya i Malta registren les taxes més reduïdes, d'1,10 fills per dona. Cal recordar que la taxa de reemplaçament necessària per mantenir el nivell de població és de 2,1 fills per dona.
A l'estat espanyol és on creixerà més ràpidament la dependència dels jubilats a causa de la seva esperança de vida elevada i una de les taxes de natalitat més baixes d'Europa
Malgrat la forta immigració, l’envelliment porta a la reducció de la població activa, fet que fa augmentar la dependència dels jubilats respecte a la població activa. Segons Eurostat, a la UE, si actualment hi ha 3,4 treballadors en edat de treballar (15-64 anys) per cada jubilat (65 anys o més), l'any 2050 passarem a dos o menys per cada jubilat. A Espanya és on creixerà més ràpidament la dependència dels jubilats a causa de la combinació d'una de les esperances de vida més altes del món i una de les taxes de natalitat més baixes d'Europa.
La immigració serà necessària per mantenir una població activa suficient i contribuir a les cotitzacions, però per si sola no resol el problema de les pensions i genera, a més, reptes d'integració social i laboral importants.
Com gestionar el futur?
La projecció a futur del cost econòmic de les pensions comença a ser un malson per molts governs. Segons Eurostat, a la UE, de mitjana suposa un 12,3% del PIB, si bé les diferències entre països són enormes. Depèn de la mitjana d’edat de la població, la dimensió de l’economia i el sistema de pensions adoptat. Els països del sud i d’altres apliquen el sistema de repartiment pur (les pensions públiques actuals es paguen directament amb les cotitzacions dels treballadors actuals). Itàlia lidera la despesa en pensions amb un 15,5% del PIB, França un 14,6%, Àustria un 14,4% i Espanya un 13,1% del PIB.
Molts països europeus tenen una despesa pública baixa perquè opten prioritàriament pel sistema de capitalització. Són sistemes basats en tres pilars: el públic —l'estat només garanteix una pensió assistencial bàsica—, el privat —amb plans de pensions d’empresa, gairebé obligatoris i gestionats per fons d'inversió—, i, finalment, l’estalvi individual privat. Irlanda és el país que menys recursos públics hi destina, entorn del 4% del PIB, ja que el gruix de la pensió el cobreix amb plans de pensions d’empresa o privats. Estònia, Lituània o Suècia també destinen pocs recursos públics a les pensions.
Suècia és un model de referència (8% del PIB): combina la solidaritat pública i l’estalvi individual segons el cotitzat al llarg de la vida laboral
Entre els països de baix cost dels sistemes de jubilació, Suècia és un model de referència (8% del PIB). Combina la solidaritat pública i l’estalvi individual segons el cotitzat al llarg de la vida laboral. Concretament, es destina un 18,5% del salari al sistema: un 16% es comptabilitza en un "compte virtual" (o nocional) finançat a càrrec de l'empresa i del treballador, si bé aquest el pot deduir de la declaració de la renda, i el 2,5% restant el treballador l’ha d’invertir en un fons d'inversió real. En el moment de la jubilació, la pensió es calcula dividint el saldo acumulat en aquest compte virtual per l'esperança de vida teòrica de la seva cohort.
A més, el sistema incorpora un mecanisme d’ajust automàtic (conegut com a "fre"). Això garanteix la sostenibilitat financera i evita la fallida del sistema, encara que pugui comportar una reducció de les prestacions en èpoques de crisi. De fet, aquest model trasllada al pensionista el risc derivat de l’evolució econòmica, de la demografia i de la rendibilitat dels fons d’inversió, cosa que suposa pensions més baixes en moments de crisi econòmica.
Les previsions de l'OCDE parteixen de l'escenari que es mantinguin les tendències demogràfiques actuals. Només una major atracció d’immigració, una millora de la productivitat i un augment de la participació laboral voluntària dels treballadors d'edat avançada, podrien esmorteir aquesta pèrdua de força de treball.
Resumint, si es vol garantir la sostenibilitat financera i la suficiència de les pensions, s’hauran d’introduir fortes reformes. És el tema que analitzaré en el pròxim article centrat en Espanya, Les pensions futures, un repte o una il·lusió?
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat