Escolta l'article ara…
El setembre del 2025, Tadej Pogačar es proclamava campió del món de ciclisme pels carrers de Kigali, la capital de Ruanda. Les imatges d'aquell Mundial van deixar alguna cosa més que una nova exhibició de l'eslovè. Milers d'aficionats omplien els carrers, s'enfilaven als terrats i convertien les pujades de la ciutat en un escenari que fins feia relativament poc semblava reservat a les grans capitals del ciclisme europeu. Aquell dia, l'Àfrica no era només el lloc d'origen d'alguns esportistes que triomfen lluny de casa. Era el centre de l'esport mundial.
Un any després, Ruanda ha fet un altre pas, aquesta vegada molt més costós. El 13 d'octubre del 2026, la Fórmula 1 va anunciar un acord de deu anys per tornar al continent africà, on no competeix des del 1993. La cursa se celebrarà a principis de la dècada vinent en un nou circuit a Bugesera, a uns 40 quilòmetres de Kigali.
Darrere d'aquest anunci hi ha molt més que un circuit i vint monoplaces. Hi ha una estratègia de país, una inversió potencialment extraordinària i una pregunta que l'esport mundial fa massa dècades que esquiva: per què un continent de més de 1.500 milions d'habitants continua sent pràcticament invisible en el mapa dels grans esdeveniments esportius?
Un país que vol convertir l'esport en negoci
Ruanda és un cas especialment interessant perquè fa anys que ha entès una cosa que alguns països encara no han acabat de comprendre: el valor d'un gran esdeveniment no s'acaba quan es reparteixen els trofeus.
Al darrere hi ha el president Paul Kagame i, sobretot, el Rwanda Development Board, l'organisme encarregat de promoure la inversió, el turisme i el desenvolupament econòmic del país. És una mena d'agència de construcció de marca nacional que ha fet de l'esport una de les seves principals eines de projecció internacional.
La seva marca turística, Visit Rwanda, ha aparegut vinculada a entitats de primer nivell com el Paris Saint-Germain, l'Atlètic de Madrid, l'Arsenal, l'Aston Villa o els Los Angeles Clippers. Són acords que tenen un objectiu molt concret: situar Ruanda en l'imaginari de milions de consumidors que difícilment haurien pensat en aquest país com una destinació turística o d'inversió.
El circuit de F1 de Bugesera no està pensat únicament per organitzar una cursa anual, sinó com un complex capaç d'acollir competicions, congressos, activitats empresarials i esdeveniments durant tot l'any
Els resultats econòmics comencen a dibuixar una tendència. Segons el Rwanda Development Board, els ingressos turístics van passar de 647 milions de dòlars el 2024 a 685 milions el 2025, amb prop d'1,5 milions de visitants. No seria rigorós atribuir aquesta evolució exclusivament a l'esport, però tampoc no es pot ignorar que les grans competicions formen part d'una estratègia més àmplia de posicionament.
El projecte de Fórmula 1 segueix exactament aquesta lògica. El circuit de Bugesera no està pensat únicament per organitzar una cursa anual, sinó com un complex capaç d'acollir competicions, congressos, activitats empresarials i esdeveniments durant tot l'any. A més, estarà situat al costat del nou aeroport internacional, una infraestructura valorada al voltant dels 2.000 milions de dòlars en què Qatar Airways participa amb el 60% del capital.
És a dir, Ruanda no només aspira a tenir un Gran Premi. Vol construir un ecosistema de negocis al seu voltant.
La gran pregunta: quant costa comprar un lloc al calendari?
La Fórmula 1 va generar uns ingressos de prop de 3.900 milions de dòlars el 2025. Per a Liberty Media, el grup nord-americà que controla el campionat, l'entrada a nous mercats forma part d'una estratègia empresarial que combina drets audiovisuals, patrocinis, organització d'esdeveniments i experiències cada vegada més exclusives.
I l'Àfrica representa una oportunitat difícil d'ignorar. Segons les estimacions de la mateixa Fórmula 1, el continent ja supera els 100 milions de seguidors d'aquest esport, amb una audiència especialment jove: en alguns dels principals mercats subsaharians, prop del 60% dels aficionats tenen menys de 35 anys. Ara bé, un aficionat no és necessàriament un client. I aquí comença la part més complexa de l'operació.
Ruanda tenia un PIB per habitant d'uns 1.124 dòlars anuals el 2025, segons el Banc Mundial. Parlem, per tant, d'una economia molt allunyada de la capacitat adquisitiva dels països que tradicionalment han acollit la Fórmula 1. Construir el circuit, pagar els drets d'organització, garantir la seguretat i posar en marxa tota la infraestructura associada exigeix un esforç financer considerable.
De moment, no s'han publicat les xifres del pressupost del circuit, el cànon anual ni l'estructura definitiva de finançament. És una absència important perquè, sense aquestes dades, resulta impossible valorar amb rigor la rendibilitat de la inversió.
La qüestió de fons no és només si Ruanda pot pagar una Fórmula 1. És si la Fórmula 1 pot ajudar Ruanda a generar prou activitat econòmica per justificar allò que hi haurà invertit.
Sud-àfrica 2010: un èxit esportiu no sempre és un èxit empresarial
La referència inevitable és el Mundial de futbol del 2010. Sud-àfrica va organitzar una competició que va reunir més de tres milions d'espectadors als estadis i que va projectar una imatge extraordinària del continent. Per primera vegada, el gran espectacle del futbol mundial arribava a terres africanes.
Des del punt de vista de l'organització, de l'ambient i de la projecció internacional, aquell Mundial va ser un èxit. Però l'anàlisi econòmica posterior va deixar conclusions més matisades.
Per una banda, el govern sud-africà va reconèixer una inversió pública de 30.000 milions de rands en estadis i infraestructures relacionades amb el torneig. Anys després, diferents estudis acadèmics van identificar un problema que es repeteix en molts grans esdeveniments: recintes magnífics durant unes setmanes que després resulten difícils de mantenir i d'explotar comercialment.
La grandesa d'un esdeveniment no es mesura només per l'audiència que aconsegueix, sinó per allò que deixa quan els esportistes marxen
A més, Sud-àfrica no és Ruanda: disposa d'una economia molt més gran, un mercat interior amb una capacitat de consum superior i una trajectòria internacional en l'organització de grans competicions. Pensar que qualsevol altre país africà pot reproduir la seva experiència seria simplificar massa una realitat continental enormement diversa.
Aquesta és precisament la lliçó que Ruanda hauria d'extreure del 2010. La grandesa d'un esdeveniment no es mesura només per l'audiència que aconsegueix, sinó per allò que deixa quan els esportistes marxen.
L'Àfrica també vol els Jocs Olímpics
Mentrestant, el moviment africà ja no es limita a Ruanda. El Marroc compartirà amb Espanya i Portugal l'organització del Mundial de futbol del 2030 i està accelerant un ampli programa d'inversions en estadis, aeroports, ferrocarrils i infraestructures turístiques. El Fons Monetari Internacional estima que el conjunt d'aquestes actuacions mobilitzarà prop de 190.000 milions de dirhams entre el 2024 i el 2030.
Egipte també fa anys que inverteix en instal·lacions esportives, amb un gran complex olímpic construït a la nova capital administrativa, mentre que el Senegal acollirà, entre el 31 d'octubre i el 13 de novembre del 2026, els primers Jocs Olímpics de la Joventut organitzats en territori africà.
Però la gran frontera continua sent una altra. Des del naixement dels Jocs Olímpics moderns, el 1896, cap ciutat africana no ha organitzat mai uns Jocs Olímpics d'estiu absoluts. Ni una sola vegada. No obstant, això podria començar a canviar. Sud-àfrica figura entre els set països que el Comitè Olímpic Internacional reconeix com a interessats en l'edició del 2036. La decisió definitiva està prevista pel 2029.
L'actual presidenta del COI, Kirsty Coventry, és de Zimbàbue i s'ha convertit en la primera africana a dirigir l'organisme. El setembre passat va definir els Jocs de la Joventut de Dakar com un nou capítol per al moviment olímpic. El seu predecessor, Thomas Bach, ja havia defensat la possibilitat d'organitzar uns Jocs a Sud-àfrica concebuts no només per al país, sinó per al conjunt del continent.
És una qüestió que va més enllà de les candidatures. Si l'olimpisme diu defensar l'excel·lència, el respecte i l'amistat, i aspira a construir un món millor a través de l'esport, pot continuar donant l'esquena a una part tan important de la població mundial?
Els Jocs no es poden adjudicar només per una qüestió de justícia geogràfica. Calen infraestructures, solvència financera, garanties polítiques i capacitat organitzativa
Evidentment, els Jocs no es poden adjudicar només per una qüestió de justícia geogràfica. Calen infraestructures, solvència financera, garanties polítiques i capacitat organitzativa. Però també és legítim preguntar-se fins a quin punt el model econòmic de l'olimpisme ha contribuït a perpetuar aquesta absència.
L'altra cara del gran espectacle
Hi ha, tanmateix, una contradicció que no es pot passar per alt. L'estratègia esportiva de Ruanda també ha despertat fortes crítiques d'organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch, que denuncien la repressió política al país i el seu presumpte suport al grup armat M23 en el conflicte de la República Democràtica del Congo. El govern ruandès rebutja aquestes acusacions.
Les dues organitzacions han qüestionat l'acord amb la Fórmula 1 perquè consideren que pot convertir-se en una operació de sportswashing, és a dir, la utilització de l'esport per projectar una imatge internacional favorable i apartar l'atenció de problemes polítics i de drets humans.
El debat és pertinent. Defensar que l'Àfrica mereix un paper més important en l'esport internacional no significa avalar qualsevol govern ni qualsevol inversió. De la mateixa manera que denunciar vulneracions de drets humans no hauria de servir per justificar que tot un continent continuï exclòs de les grans competicions.
També hi ha una altra pregunta que sovint queda en segon terme: què en pensa l'aficionat africà?
Els carrers plens de Kigali durant els Mundials de ciclisme van demostrar que hi ha una passió esportiva real, molt més enllà de les estadístiques de les televisions i els departaments de màrqueting. Però si els grans esdeveniments es converteixen en productes de luxe reservats a visitants internacionals, el risc és construir una indústria esportiva al continent sense que una part important dels seus habitants pugui gaudir-ne.
I aleshores la promesa de desenvolupament quedaria inevitablement incompleta.
Els carrers plens de Kigali durant els Mundials de ciclisme van demostrar que hi ha una passió esportiva real, molt més enllà de les estadístiques de les televisions i els departaments de màrqueting
L'Àfrica està començant a disputar una competició diferent. Ja no es tracta només d'aportar futbolistes, ciclistes, atletes o talent a les grans lligues del món, sinó d'atraure capital, generar negoci, construir infraestructures i reclamar una part del valor econòmic que l'esport produeix.
Ruanda ha fet una aposta extraordinàriament ambiciosa. Sud-àfrica mira cap al 2036. El Marroc pensa en el 2030. I el COI, les federacions i els grans operadors comercials comencen a descobrir que el mapa esportiu internacional encara té territoris pendents de conquerir.
Durant massa anys, l'Àfrica ha estat un dels grans planters de l'esport mundial. Ara comença a trucar a la porta de la llotja. I la pregunta ja no és només si la deixaran entrar, sinó qui pagarà l'entrada i qui acabarà fent negoci amb l'espectacle.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat