El sector agroalimentari català és un dels pilars fonamentals de l’economia del país, tant pel seu pes en el PIB com per la seva capacitat de generar ocupació, especialment en zones rurals on la lluita contra la despoblació constitueix un dels principals reptes demogràfics. Més enllà del seu valor econòmic, es tracta d’un sector estratègic per a la seguretat i la sobirania alimentària, ja que redueix la dependència d’importacions i garanteix l’accés a aliments de proximitat.
Com alerta el recent informe d'IPES-Food, ens trobem davant una "nova geopolítica del menjar", on el trencament de les cadenes de subministrament globals i la inestabilitat dels mercats industrials fan que l'aposta per la sobirania sigui un imperatiu per a l'autoresiliència del territori. Paral·lelament, el sector juga un paper clau en la prestació de serveis ecosistèmics essencials: l’agricultura i la ramaderia extensiva contribueixen a la configuració del mosaic paisatgístic i a la gestió del sotabosc, afavorint la prevenció d’incendis forestals, una de les amenaces més crítiques per als territoris rurals de Catalunya.
És precisament per contribuir a garantir que aquest sector estratègic continuï sent competitiu, resilient i alineat amb els reptes de futur que aquest article analitza de manera detallada les principals oportunitats i desafiaments ambientals i de sostenibilitat als quals s'enfronta. Sovint, aquests elements s'analitzen de forma fragmentada o per compartiments estancs; tanmateix, seguint la crida d'organismes internacionals a repensar la governança alimentària davant els xocs sistèmics, és imperatiu adoptar una visió global i integrada. Aquesta mirada ha de permetre identificar sinergies i potenciar la circularitat en tota la cadena de valor, garantint així una transformació realment eficaç.
Aquesta mirada de conjunt es fa més necessària que mai si considerem que, paral·lelament als seus beneficis, l’activitat del sector també pot generar una sèrie d’externalitats negatives que poden comprometre’n la sostenibilitat a llarg termini. Davant d’aquests reptes, i en un món on el menjar s'utilitza cada cop més com una eina de pressió política, és imprescindible avançar cap a models de producció més sostenibles que minimitzin els impactes. Cal assegurar l’equilibri entre productivitat, resiliència climàtica i conservació dels recursos naturals per tal de construir un sistema capaç de suportar futures crisis externes sense col·lapsar.
Els tres grans eixos del desafiament ambiental del sector agroalimentari
Aquests desafiaments creixents es poden classificar en tres grans categories estratègiques que marcaran l'agenda del sector en els pròxims anys:
- Reptes relacionats amb la mitigació del canvi climàtic. Inclouen la reducció imperativa d’emissions de gasos d’efecte hivernacle (com el diòxid de carboni, el metà i l’òxid nitrós) mitjançant una millor gestió de l’alimentació animal i de les dejeccions ramaderes, l’increment de la bioeconomia circular, la implementació de pràctiques agronòmiques sostenibles i la substitució dels combustibles fòssils per fonts d’energia renovable.
- Reptes vinculats a la resiliència i adaptació al canvi climàtic. En un context d'escassetat hídrica, cal millorar l’eficiència de l’ús de l’aigua a través de tecnologies de reg de precisió i digitalització, incrementar la matèria orgànica dels sòls per millorar la seva capacitat de retenció d’humitat i desenvolupar cultius més resistents a temperatures extremes i a la sequera.
- Reptes que afecten els ecosistemes i la biodiversitat. Amb implicacions directes en la salut ambiental i humana (concepte One Health). Això inclou, entre altres, millorar la gestió de la fertilització per reduir la contaminació per nitrats dels aqüífers, fomentar l’ús de productes biològics per al control de plagues i reduir les emissions d’amoníac derivades de la ramaderia intensiva que afecten la qualitat de l'aire.
Per comprendre millor la realitat de cada àmbit, a continuació s’exposen de manera individualitzada els principals reptes i oportunitats de l’agricultura, la ramaderia i el sector agroalimentari.
Reptes i oportunitats de l’agricultura
L’agricultura catalana destaca per la seva gran diversitat, des de cultius extensius de secà i regadiu fins a cultius llenyosos com la fruita, la vinya i l’olivera.
Pel que fa a la mitigació, el principal desafiament és reduir l’ús de fertilitzants nitrogenats derivats del gas natural, substituint-los per biofertilitzants d’origen orgànic i circular. També és clau eliminar la dependència de fonts d’energia fòssil en la maquinària i instal·lacions, apostant per l’electrificació i l’energia solar o eòlica.
És vital implementar sistemes de reg de precisió amb l'ajuda de sensors i intel·ligència artificial per optimitzar cada gota d'aigua
Quant a la resiliència, incrementar la salut dels sòls i la seva matèria orgànica ha de permetre una millor adaptació dels cultius a les altes temperatures i a l’escassetat hídrica. Aquesta millora de la qualitat del sòl s'associa a un augment de la captura de carboni, i proporciona un servei ecosistèmic que pot esdevenir una nova via de rendiment econòmic per al sector. Així mateix, és vital implementar sistemes de reg de precisió amb l'ajuda de sensors i intel·ligència artificial per optimitzar cada gota d'aigua.
Finalment, per a la conservació dels ecosistemes, és imprescindible reduir significativament l’ús de plaguicides, herbicides i fertilitzants sintètics que poden alterar els equilibris ecològics. Cal fomentar la recerca i l’ús de bioplagicides i bioestimulants com a alternatives més compatibles amb la biodiversitat.
Reptes i oportunitats de la ramaderia
La ramaderia, amb un pes predominant de la producció intensiva (porcina, aviram i vacú), afronta reptes singulars en matèria climàtica.
En l’àmbit de la mitigació, una de les principals fonts d’emissions prové de la fermentació entèrica dels remugants, especialment de les vaques, on el procés digestiu genera metà, un gas amb un potent efecte hivernacle. Per reduir-lo, es treballa en additius alimentaris que actuen sobre la microbiota del rumen i en la millora genètica. També cal gestionar millor les dejeccions ramaderes (purins i fems) implementant estratègies d’alimentació multifase i de precisió, millorant les tècniques d’emmagatzematge i els sistemes d’aplicació al camp mitjançant injecció per reduir l’emissió de gasos.
Cal mitigar l'impacte de la fabricació de pinsos (sovint lligada a la desforestació per la soja importada) promovent la producció local de proteïna vegetal o alternatives com els insectes
La digestió anaeròbia es presenta com una tecnologia clau en infraestructures centralitzades: permet tractar aquests residus per reduir emissions alhora que es genera biogàs (energia renovable), impulsant així biorefineries, bioindústries i, fins i tot, biopolígons. A més, cal mitigar l'impacte de la fabricació de pinsos (sovint lligada a la desforestació per la soja importada) promovent la producció local de proteïna vegetal o alternatives com els insectes.
Pel que fa a l’adaptació, el gran repte és l’ús eficient de l’aigua de beguda i de neteja, així com la millora dels sistemes de refrigeració de les naus per garantir el benestar animal davant les onades de calor, utilitzant energies renovables.
Quant a l’impacte sobre els ecosistemes, el repte és garantir una gestió adequada de les dejeccions per evitar la contaminació dels aqüífers per nitrats. Cal aplicar-les en la quantitat i moment òptims, i en zones amb excés, tractar-les per exportar els nutrients a zones amb demanda. Alhora, cal continuar reduint l'ús d'antibiòtics i fomentar la ramaderia extensiva pel seu servei vital en la prevenció d’incendis forestals gràcies al pasturatge.
Reptes i oportunitats de la indústria alimentària
La indústria, on el sector carni lidera amb diferència, s'enfronta també a la necessitat de descarbonitzar-se.
En mitigació, la prioritat és substituir combustibles fòssils per energies renovables en els processos industrials. Més enllà de l’energia fotovoltaica, clau en aquesta transició energètica, la producció de biometà a partir dels mateixos residus orgànics de la indústria pot esdevenir una alternativa viable al gas natural i contribuir al foment de la bioeconomia circular.
En adaptació, el gran repte és la reducció dràstica del consum d’aigua. Cal aplicar estratègies de gestió precisa i, sobretot, la recuperació i reutilització d’aigua regenerada per tancar el cicle hídric dins la mateixa indústria.
Finalment, pel que fa a l’impacte sobre els ecosistemes, una millor valorització dels residus orgànics permetrà reduir el malbaratament alimentari i transformar subproductes en nous recursos de valor.
Conclusions: barreres i oportunitats estratègiques de futur
El sector agroalimentari català és un pilar estratègic de l’economia i del territori, però la seva viabilitat futura dependrà de la seva capacitat per adaptar-se als efectes del canvi climàtic, incrementar la sostenibilitat dels seus processos i garantir-ne la competitivitat en un context de transformació constant. Aquesta necessitat de transformació no és només una pulsió local, sinó un mandat global. Com afirma Janusz Wojciechowski, comissari europeu d'Agricultura: “L’agricultura del futur ha de ser smart i sostenible. No es tracta de produir menys, sinó de produir de manera diferent: protegint la biodiversitat i assegurant que els agricultors siguin els guardians del nostre entorn natural.”
Per afrontar aquests desafiaments i alinear-se amb la visió europea, que ens recorda que el camí cap a la resiliència passa per la innovació i la circularitat, és imprescindible impulsar amb caràcter prioritari la digitalització i la innovació tecnològica. Cal assegurar que la recerca dels centres universitaris es transfereixi de forma efectiva al teixit productiu i s’hi apliquin les innovacions desenvolupades. Paral·lelament, la bioeconomia circular representa una gran oportunitat pel sector, transformant residus orgànics en nous recursos de valor, reduint emissions i obrint les portes a nous models de negoci basats en la sostenibilitat.
Tanmateix, la transformació es veu limitada per barreres com la competència en un mercat globalitzat amb menors exigències ambientals i els obstacles legals que dificulten la implementació de solucions com la valorització energètica de residus. Superar-ho requereix una acció coordinada entre l’administració, el sector privat i l’acadèmia per crear un ecosistema d’innovació sòlid. En aquest context, es fa evident que calen polítiques fermes que defensin aquest progrés cap a un model de sostenibilitat integral, facilitant l'adaptació normativa i la creació d’incentius que premiïn l’esforç cap a pràctiques més sostenibles.
Precisament, iniciatives territorials com Osona Biocircular esdevenen el millor exemple del model a seguir. Són la prova tangible que, quan la visió global de les institucions internacionals s'aplica amb coherència al territori, es generen solucions reals que lideren la transició agroalimentària del futur.
En definitiva, aquesta transició no és només una necessitat ambiental, sinó la millor oportunitat estratègica per enfortir la sobirania alimentària i la revitalització de les zones rurals de Catalunya.