Tan bon punt el president Trump va arribar a la Casa Blanca, hi va haver una onada de rebequeries. Gent que deia que marxaria, de diversos sectors. Entre ells, els investigadors del sector públic que, no ens enganyem, als Estats Units constitueixen una elit. Formen part dels que Trump i els seus tenen en el punt de mira. La rebequeria va ser puntual -les embranzides d’enuig ho són per definició-. Una mena de reacció que, a casa nostra, es manifesta amb el famós “ara em sentiran!”, i que acostuma a tenir una volada de poc abast. Alguns sí que marxaran -millor dit, els faran fora- però, convé no enganyar-se, la majoria romandran als Estats Units perquè “com a casa, no hi ha res”.
Si allí es va tractar d’una mena d’enrabiada de classe social, aquí la cosa va ser ben grotesca. Els mitjans i els governants van començar a expel·lir animalades tot prevenint que havíem d’estar amatents per captar i acollir les tones d’intel·ligència que fugirien de Trump. La imatge era ben grotesca. I és que observar la Generalitat advertint del fenomen mentre els nostres metges i infermeres fugen -perquè, amb aplaudiments solidaris des del balcó de casa, no se sap de ningú que hagi pogut posar el rostit a taula- resulta, com a mínim, hilarant. Bé, no entraré en detalls perquè tot va resultar tan obscè que va provocar la riota de tothom. I encara dura.
Amb tot, i més enllà de les insensateses manifestades, què hi ha de cert en aquesta suposada diàspora de talents? Existeix? Té un cert gruix? Qui se’n pot aprofitar? Mirem-ho.
El primer que cal considerar és que la gran enrabiada ve del sector públic, que és on Trump i els seus acòlits han fet retallades. Però als Estats Units la recerca privada té un gran pes i està molt ben pagada, com ja veurem. Aleshores, probablement serà només un sector el que, potser, fugi empipat o desocupat. Però, a més, hi ha diversos factors que poden fer que un investigador marxi d’un lloc per anar a un altre. El primer que sembla que es té en consideració és la feina a desenvolupar. És a dir, el futur professional. I aquest factor té més o menys afectació depenent del sector.
La recerca en abstracte no existeix: n’hi ha de mèdica (i dins d’aquesta hi ha moltes subespecialitats), la mecànica (ídem), energètica (ídem), etc. Vull dir amb això que un investigador del sector d’òptica de precisió molt probablement no anirà a parar a casa nostra, però sí a Alemanya, per exemple.
La realitat econòmica i cultural situa el Canadà i el Regne Unit com a principals potencials receptors dels investigadors que, potser, marxarien dels EUA
Tot el que es digui sobre aquesta presumpta fugida d’investigadors sembla basat en especulacions. I és en aquest àmbit que sembla que els individus que puguin tenir ganes de marxar seran joves i, atenció, aniran allí on van fer algun curs o van estudiar la carrera. No sembla que els investigadors sèniors que s’han format als Estats Units tinguin massa ganes d’emigrar. Un investigador sènior, el de més alt nivell, pot arribar a guanyar més de mig milió de dòlars l’any. Les variables que regulen els salaris allí no guarden cap relació amb Europa. Els acords amb empreses, les propietats intel·lectuals, les remuneracions basades en l’èxit dels descobriments científics, entre altres factors, fan que transportar recerca sènior dels Estats Units a Europa, ja no diguem a Espanya, sigui francament improbable.
Per veure d’on partim, analitzem d’on es nodreixen les bases dels investigadors a la Unió Europea (UE) i els EUA. Tot sembla indicar que els investigadors tenen una certa fidelitat al lloc on van estudiar. A la UE, el 78% dels investigadors que havien estudiat aquí van quedar-se. Als EUA, només el 70% que hi van estudiar van romandre al país. A la UE, el 15,6% van venir d’altres llocs que no són la UE ni EUA. La proporció és més gran als EUA.
Pels estudis fets, es desprèn que aquells investigadors que van formar-se a la UE poden tenir més tendència a venir cap aquí. Però la realitat econòmica i cultural situa el Canadà i el Regne Unit com a principals potencials receptors dels investigadors que, potser, marxarien dels EUA. En un altre ordre de coses, els governs europeus han de començar a pensar més en què faran amb els investigadors que no aniran als EUA, que no pas a captar nouvinguts d’aquell país.
En resum, estem davant d’un problema que permet totes les elucubracions possibles i on la superficialitat pren carta de naturalesa. La temptació al comportament d’estil “premsa rosa” és molt viva. La demagògia i la frivolitat són, també, perills -com ja hem observat en els nostres governants-. Intentant fer un resum dels factors objectius que podrien influir en aquest afer, tenim els següents:
- Cal veure si l’enrabiada del sector recerca dels EUA es consolida o és temporal.
- En cas de tenir lloc, molt probablement es tractaria d’investigadors júniors pel simple motiu que la UE, per cultura i estructura social, no està disposada a pagar els salaris públics que es paguen als investigadors sèniors dels EUA.
- Els investigadors que, potser, marxaran dels EUA triaran abans el Canadà i el Regne Unit que no pas la UE. Motius de distància, tant física com cultural.
- L’efecte més immediat per la UE és presentar els investigadors locals que no marxaran als EUA pel simple fet que la demanda pública allí s’ha tallat en sec.
- Cal tenir en compte, per sobre de tot, que totes aquestes elucubracions es plantegen només en l’entorn públic. La recerca pública als EUA només significa el 30% del total (el 33% a la UE). Per tant, tampoc cal treure les coses de lloc.
Tot sembla indicar que podríem estar davant un foc d’encenalls del que se n’ha fet, per part dels mitjans, més soroll que no res.