Els premis Nobel d’enguany han reconegut la feina de tres economistes que fa dècades que ens ajuden a entendre d’on surt el creixement econòmic: Joel Mokyr, Phillippe Aghion i Peter Howitt. Els seus noms potser no són populars, però els conceptes pels quals han estat premiats (el progrés tecnològic i la destrucció creativa) sí que formen part del vocabulari habitual de qualsevol persona que hagi llegit mínimament sobre economia.
Per ser rigorosos, Mokyr rep “la meitat del premi” per haver identificat els requisits institucionals, culturals i científics que fan possible un progrés tecnològic sostingut. Aghion i Howitt comparteixen l’altra meitat per haver formalitzat, sobre bases microeconòmiques, la teoria de la destrucció creativa: el mecanisme pel qual la innovació substitueix, destrueix i alhora impulsa noves onades de productivitat.
Si ampliem una mica la perspectiva, resulta evident la coherència de la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències. El 2024, el Nobel va reconèixer tres economistes per explicar com la qualitat de les institucions determina la prosperitat de les nacions. El 2025, premia el mecanisme que converteix la innovació en creixement. El missatge de fons és claríssim: el progrés econòmic floreix allà on les institucions són sòlides, la competència és oberta i els incentius a innovar estan ben dissenyats.
Aghion i Howitt no utilitzen una metàfora bonica quan sintetitzen les seves troballes en el binomi “destrucció creativa”: descriuen el que ha passat cada vegada que una nova tecnologia ha trencat l’ordre establert. La màquina d’escriure n’és un exemple clàssic. Durant dècades, Remington i Olivetti van dominar un mercat estable, optimitzat fins a l’últim cargol. Però la irrupció i difusió massiva dels ordinadors personals i el processador de textos van fer obsoleta tota aquella infraestructura en pocs anys (mesos). No va ser una millora incremental; va ser un canvi de paradigma.
El missatge de fons és claríssim: el progrés econòmic floreix allà on les institucions són sòlides, la competència és oberta i els incentius a innovar estan ben dissenyats
En economia n’hi ha molts més. El cas de Kodak, pionera en fotografia digital però incapaç de trencar el seu propi model basat en la fotografia química, ha esdevingut un manual de capçalera per explicar els riscos dels incumbents (empresa ja establerta, dominant en el seu sector i amb posició consolidada). I més recentment, la irrupció dels vehicles elèctrics, amb Tesla com a nou estàndard de la indústria, ha obligat tots els fabricants tradicionals a reconfigurar a contracor les seves cadenes de producció.
Aquestes històries no són anècdotes; són la prova empírica del que el Nobel ha premiat. El mercat sempre acaba girant. I quan gira, ho fa més ràpidament que la capacitat de reacció dels líders establerts. Si no hi ha incentius per canviar, la “destrucció” acaba pesant més que la “creació”.
Aquí és on el Nobel del 2024 i el del 2025 dialoguen. La destrucció creativa pot generar creixement net… o pot convertir-se en destrucció a seques. Depèn del marc institucional: de la qualitat de les polítiques públiques, dels incentius a la innovació, del grau d’obertura dels mercats i de la capacitat de transferir coneixement entre ciència i empresa.
Quan les institucions són sòlides, la innovació arrela, els nous entrants troben espai i els incumbents tenen incentius per reinventar-se. Quan les institucions són febles, el país perd talent, capital i productivitat. El resultat és inevitable i conegut: decadència competitiva i pèrdua de pes internacional.
Tot això és especialment rellevant per a Europa. Fa anys que arrosseguem una bretxa de productivitat persistent respecte als Estats Units i altres regions del món. El problema no és només de dimensió de mercat: és de capacitat d’innovació i, sobretot, de transformació tecnològica dins les empreses.
Ens trobem, a més, davant una onada tecnològica sense precedents, basada en dades, plataformes digitals i una acceleració extraordinària de la intel·ligència artificial d’aplicació industrial. Si no hi ha un canvi d’escala en inversió, incentius i governança, Europa pot quedar atrapada en una mena de “trampa de la renda mitjana tecnològica”: economies avançades però incapaces de competir en les tecnologies que definiran el futur.
El cas català: una base de primer nivell amb recursos insuficients
Catalunya parteix d’una posició millor que altres regions europees: base científica de primer nivell, ecosistema emprenedor madur i una indústria capaç d’integrar tecnologia avançada. Però tenim un taló d’Aquil·les que coneixem perfectament: la inversió privada i pública en innovació és insuficient, i els incentius a la recerca industrial continuen essent massa escanyolits.
Si no reforcem aquests mecanismes, les nostres empreses poden acabar replicant el patró de Kodak o Olivetti davant la disrupció de la IA. Necessitem polítiques i programes amb pressupostos substancials, més col·laboració estructural entre universitats i empreses i un marc institucional que permeti velocitat i escala.
O aprofitem aquesta onada tecnològica amb ambició i visió, amb vocació de protagonisme i no d’espectadors, o acabarem en la perifèria econòmica d’un món que ja corre a una altra velocitat
El missatge acumulat dels dos darrers premis Nobel és inequívoc: el creixement no és espontani; és institucional. I la innovació no és un mantra, és una política pública amb pressupost, assumpció de riscos i avaluació de l’impacte.
Si Catalunya i Europa volen jugar un paper rellevant en la nova economia digital i intel·ligent, necessiten exactament això: institucions robustes i polítiques industrials modernes capaces de convertir la “destrucció creativa” en “progrés productiu”.
La finestra d’oportunitat és limitada. O aprofitem aquesta onada tecnològica amb ambició i visió, amb vocació de protagonisme i no d’espectadors, o acabarem en la perifèria econòmica d’un món que ja corre a una altra velocitat.