El passat 16 de setembre, l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual va publicar l’edició 2025 del Global Innovation Index (GII), l’informe de referència per avaluar la capacitat innovadora de 139 economies d’arreu del món. El relat que desprèn aquest baròmetre és clar: la innovació continua sent el motor de la competitivitat global, però el mapa de forces es mou amb més intensitat que mai. Suïssa manté el lideratge, Suècia i els Estats Units es consoliden al podi i la gran novetat és la irrupció de la Xina al top 10, fet que desplaça Alemanya de les primeres posicions.
El missatge de fons de l’informe és que la innovació es troba en un punt d’inflexió, amb la inversió en recerca i desenvolupament alentida, el capital risc cada vegada més concentrat i les friccions regulatòries multiplicant-se. Tot plegat genera nous dilemes per a governs i empreses.
Un dels trets més interessants del rànquing és la constatació que més de la meitat dels països situats a la part alta de la taula són relativament petits: Suècia, Singapur, Finlàndia o Dinamarca. Malgrat no ser grans economies ni tenir poblacions significatives en el context global, han sabut bastir entorns innovadors d’altíssima densitat. La lliçó és evident: la innovació floreix en territoris compactes, on la concentració d’agents i la qualitat de les connexions entre ells creen un efecte multiplicador.
L’informe subratlla la importància creixent dels clústers com a unitat d’anàlisi. Allà on coincideixen empreses, universitats, centres de recerca, inversors i polítiques públiques decidides, és on es genera la productivitat innovadora. El protagonista de l’escena sempre serà l’empresa, que és qui realment porta noves idees o tecnologies al mercat. Però el valor no rau, només, en tenir molts actors, sinó en la seva diversitat i, sobretot, en la intensitat i la complexitat de les relacions que s’estableixen entre ells: el talent que surt de la universitat es converteix en aliment per a les empreses, les startups que emergeixen de la recerca reben suport públic i, després, inversió privada, i el coneixement circula en totes direccions. Aquesta cadena de valor del coneixement és el veritable motor de la competitivitat.
La Xina lidera el rànquing mundial de clústers; la imatge icònica de Silicon Valley com a epicentre únic de la innovació mundial ha quedat enrere
A partir d’aquesta mirada, no sorprèn que la Xina lideri el rànquing mundial de clústers amb 24 territoris entre els 100 més innovadors del món, superant els Estats Units, amb 22. El cas més paradigmàtic és el de Shenzhen-Hong Kong-Guangzhou, que ja supera Silicon Valley i Tòquio-Yokohama com a zona més innovadora del món. La imatge icònica de Silicon Valley com a epicentre únic de la innovació mundial ha quedat enrere. Això no vol dir que els Estats Units hagin perdut pistonada: el país manté la tercera posició global gràcies a la seva enorme capacitat en actius intangibles (patents sofisticades i de gran impacte, exportacions de programari, empreses tecnològiques d’abast planetari, etc.) i ecosistemes extraordinaris com Boston-Cambridge o el mateix Silicon Valley.
La seva capacitat de generar startups que esdevenen unicorns i tecnologies de frontera és inqüestionable, però el gran repte és reduir la dependència excessiva de la seva economia en les grans corporacions digitals i recuperar diversitat sectorial, especialment en l’àmbit industrial manufacturer. Sense aquesta base industrial, la posició nord-americana podria esdevenir vulnerable en un futur marcat per transicions múltiples i per la necessitat de reforçar l’autonomia estratègica de les regions.
Què hi ha darrere del lideratge xinès i l'impuls coreà?
La irrupció de la Xina al top 10 és, probablement, el senyal més clar de com ha evolucionat el tauler mundial. Encara hi ha qui veu el país com “la fàbrica del món”, però les dades desmenteixen aquesta imatge, que és, en la millor de les interpretacions, estrictament parcial. La Xina ha invertit de manera sostinguda i creixent en recerca i desenvolupament, ha escalat la seva producció científica a ritmes de dos dígits anuals i ja lidera àmbits tan estratègics com la intel·ligència artificial. Però la seva fortalesa no es limita a la recerca. Ha perfeccionat el mecanisme que converteix el coneixement en indústria: plataformes digitals, electrificació, bateries, robòtica i aplicacions concretes d’IA arriben al mercat global amb una velocitat sorprenent. La lliçó és que es pot competir simultàniament a la frontera científica i en el mercat mundial. No és una amenaça menor: la Xina ja actua com a referent per a moltes economies emergents que aspiren a replicar el seu salt tecnològic.
En aquest context, la posició de l'estat espanyol al lloc 29 del rànquing, perdent un lloc respecte del 2024, convida a la reflexió. El país disposa d’actius rellevants: talent ben format, infraestructures sòlides, capacitat de generar coneixement i alguns clústers competitius en camps com la biotecnologia, la salut, l’agroalimentació o les TIC. Ara bé, aquests punts forts contrasten amb dèficits persistents. Espanya continua mostrant una gran dificultat per transferir la recerca pública cap al teixit productiu, té poca capacitat per transformar idees en startups amb projecció global i manca d’empreses tecnològiques que actuïn de veritables tractores del sistema. A més, l’accés a capital per escalar projectes és limitat, els incentius directes i fiscals poc estimulants i l’entorn regulador massa pesant, amb una burocràcia que frena iniciatives i una manca de flexibilitat que permeti entorns experimentals més àgils. Aquest conjunt de factors explica l’estancament d’Espanya en la classificació.
Espanya manté una gran dificultat per transferir la recerca pública cap al teixit productiu, té poca capacitat per transformar idees en startups amb projecció global i manca d’empreses tecnològiques que actuïn de veritables tractores del sistema
La comparació amb Corea del Sud resulta especialment reveladora. Amb 51,6 milions d’habitants i un PIB d’uns 1,7 bilions de dòlars, Corea presenta unes magnituds macroeconòmiques i poblacionals molt similars a les d’Espanya, que amb 47,8 milions d’habitants i 1,6 bilions de PIB mostra gairebé el mateix pes econòmic. Fins i tot la renda per càpita és comparable, al voltant dels 33.000 dòlars anuals en tots dos casos. La gran diferència apareix en la inversió en recerca i desenvolupament: mentre l'estat espanyol destina prop de l’1,4% del PIB, Corea hi inverteix gairebé el 5%, i lidera al món juntament amb Israel.
El resultat és que el país asiàtic ocupa el cinquè lloc del rànquing global d’innovació, mentre que Espanya es manté al 29è i mostra un estancament preocupant en els darrers anys. Aquest contrast demostra que no hi ha factors naturals que condemnin una economia a quedar enrere, sinó que són les decisions polítiques i estratègiques les que marquen la diferència.
En poques dècades, Corea ha passat de ser un país amb un nivell de desenvolupament modest a convertir-se en una potència tecnològica de primer ordre, seguint una trajectòria que recorda, en alguns aspectes, el camí que la Xina està recorrent actualment. Vist d’una altra manera: amb les polítiques adequades (foment de clústers densos i rellevants, multiplicació de les fonts de capital públic i privat, aposta per la transferència efectiva de la recerca al mercat i simplificació legislativa i administrativa) es pot canviar de lliga en un període relativament curt de temps.
Els grans del món mantenen avantatge estructural, però l’ascens de la Xina i de Corea demostra que és possible transformar una economia i escalar posicions si hi ha ambició i polítiques encertades
Per Espanya, el missatge és clar: no es tracta de fer més, sinó de fer millor i més ràpid. El país ja disposa de talent, d’una producció científica destacada en àmbits estratègics, d’infraestructures singulars i de centres de recerca i tecnològics extraordinaris. També ha demostrat capacitat per desplegar programes com els doctorats industrials i per a desenvolupar, atraure i consolidar recerca d’excel·lència. Ara cal connectar tots aquests actius i desplegar un veritable programa “from science to business” (de la ciència al mercat) capaç de convertir el coneixement en tecnologia, indústria i prosperitat. Si es fa aquest salt, Espanya podria avançar de manera significativa al mapa europeu i mundial de la innovació, de la mateixa manera que Corea ho ha aconseguit en el darrer mig segle. Però és que, a més, com que existeix una correlació evident entre el nivell d’innovació i la riquesa i progrés de l’economia, Espanya també avançaria vers una societat més pròspera.
El GII 2025 ens recorda que la innovació no és un joc estàtic, sinó una cursa de velocitat i resistència alhora. Les posicions no són inamovibles. Els grans del món mantenen avantatge estructural, però l’ascens de la Xina i de Corea demostra que és possible transformar una economia i escalar posicions si hi ha ambició i polítiques encertades. Espanya té per davant un repte de primer ordre: aprofitar les seves capacitats existents i convertir-les en impacte econòmic i social rellevant. La ciència pretén entendre el món; la tecnologia, transformar-lo. El futur depèn de la nostra capacitat d’articular-les.