Benson va dir: "He de sortir d’aquí. Tothom està esperant que el meu avi es mori". Va romandre assegut, acceptant alegrement ser dominat, igual que de petit, per Henry II. Quan el seu germà Bill va fer 21 anys, va visitar l’advocat de la família Ford per informar-se sobre la seva situació financera. Hi havia un fideïcomís fins que en fes 35; va exigir els diners i els va obtenir. Eleanor li va dir: "Henry, per ser el primogènit, probablement serà el cap. Però en Benson i jo ens asseurem al seu costat: la seva mà dreta i la seva mà esquerra, els seus germans menors, en qui podrà confiar". Tanmateix, aquest tipus d’arranjament estatutari no tenia gaire atractiu per a Henry II, que ja havia començat a sentir el poder del seu nom.
En Henry II, l’aspecte reprimit del seu temperament —festiu i amant de les diversions—, continuava emergint sobtadament. Tenia un caràcter molt més similar al del seu avi que al del seu pare i es veia obligat a actuar com si fos més gran del que era en realitat. En el fons, però, mantenia una vulnerabilitat: una manca de maduresa no resolta. Va continuar la tradició del seu avi, fent d’amfitrió en un esmorzar diari de taula rodona a la Rotonda.
Bill va intentar parlar amb Henry en una reunió familiar, però Henry II no li va oferir ajuda; era com un «déu rellotger» de la companyia: havia donat corda i s’havia assegut, deixant girar els engranatges i esperant el resultat.
Resultava irònic que, just en el moment en què les accions de la Ford es venien al públic i l’empresa es reorganitzava segons els patrons de la General Motors —finalitzant així la seva trajectòria com a negoci familiar en el sentit que ho havia estat durant més de mig segle—, el drama familiar que conduïa a l’aïllament de Benson i Bill arribés també al seu desenllaç. Tots dos observarien ara els esdeveniments de l’empresa des de la perifèria, sostenint un glop mentre es deixaven lliscar cap a l’alcoholisme.
Bill, el de les grans realitzacions dins la família, va iniciar el camí cap a una llarga nit de l’esperit, en què arribaria a conèixer els seus límits més baixos. El 1957, Benson va patir, amb 39 anys, un atac de cor que, segons els metges, tenia origen en un defecte congènit; però els amics de la família creien que havia estat provocat per la seva convicció que, fossin quins fossin els càrrecs honorífics que Henry li oferís en el futur, la seva carrera a la Ford estava acabada.
Just quan les accions de la Ford es venien al públic i l’empresa es reorganitzava segons els patrons de la General Motors, el drama familiar que conduïa a l'aïllament de Benson i Bill també va arribar al seu desenllaç
Quan Eleanor va preguntar a Bill i Benson per què no ajudaven més Henry, van respondre: "Perquè no vol que l’ajudem".
Henry II havia carregat sobre si la tasca de salvar la companyia per a la seva família i purgar-la d’una personalitat directiva. Però havia acabat per apartar la seva pròpia família i per omplir l’empresa amb la seva personalitat. La por que els Ford fossin desplaçats de la firma —superior al temor que un únic Ford reinstaurés el culte a la personalitat— havia produït una estructura defectuosa que amenaçava de soscavar el seu lideratge. S’havia resignat al fet que la companyia mai no tornaria a posar en perill real el seu rival.
Benson mancava de tota influència real i ocupava una degradant posició com a president de la Junta de Política de Distribució. Malgrat tenir poc més de 40 anys, tenia un cor feble, bevia massa i, en paraules d’un amic, "s’estava simplement podrint". Sense perspectives a l’empresa, es va refugiar en el iot. Tot el que volia era a la companyia, i no podia tenir-ho. Això era el que el corcava.
Podem plantejar qüestions com: és abans l’empresa o la família? Tenim un lideratge autoritari o col·laboratiu? Quines conseqüències familiars poden tenir les decisions empresarials?
Bill va ser nomenat director del Departament de Disseny, la importància i influència del qual era equivalent a la de Benson. Comprenent que sempre tindria el camí tancat dins de l’empresa, va optar per retirar-se. Era alcohòlic, igual que Benson, però amb una diferència: la seva entrega a la beguda va ser un procés conscient. Quan era jove, sempre havia pensat que la Ford Motor Company era el seu destí. Ara la veia com un fat maligne contra el qual se sentia impotent.
Només quedava Henry II. Era l’únic Ford.
En aquesta quarta entrega de la família empresària Ford, surten amb dramatisme les tensions latents. Henry II assumeix un lideratge messiànic, en comptes del col·laboratiu que desitjava la mare; l’empresa familiar es converteix en font d’angoixes personals; l’empresa creix a costa de la família. Podem plantejar qüestions com: és abans l’empresa o la família? Tenim un lideratge autoritari o col·laboratiu? Quines conseqüències familiars poden tenir les decisions empresarials? Té la primogenitura preferència en el relleu?