En algun article anterior vaig apuntar la possibilitat que es legislés sobre el requeriment de coneixements de català i espanyol per poder treballar en qualsevol empresa a Catalunya. Fixant-hi un període d’adaptació i classes quan fos necessari, però amb obligacions i penes per ambdues parts (empresa i empleat) en cas de no superar les proves de llenguatge del corresponent nivell segons els que estableix el Common European Framework of Reference for Languages (CEFR, Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües).
És aquesta —una exigència laboral de coneixement de la llengua pròpia del país— una pràctica habitual a Europa? Certament, no. El conseller de política lingüística, el senyor Vila, va dir que no coneixia cap país que tingués una llei similar. Té raó el conseller. Però omet un fet importantíssim: a Europa les empreses no necessiten aquest requeriment perquè, l’autoritat d’immigració ja l’ha establert abans. És a dir, per tenir un permís de residència a llarg i poder treballar de forma estable al país, cal conèixer l’idioma. Que jo sàpiga, aquest no és un requisit a Espanya i, per tant, no ho és a Catalunya. Els resultats, per a nosaltres, són evidents.
Vull fer un petit repàs a la normativa europea. La Directiva 2003/109/CE no estableix un requisit lingüístic uniforme a tota la Unió Europea (UE), però permet als estats membres exigir als nacionals de tercers països que demostrin el coneixement de la llengua del país d'acollida com a part de les "mesures d'integració", d'acord amb la legislació nacional. La directiva deixa que cada país determini si, i fins a quin punt, s'avalua el domini lingüístic per a la residència de llarga durada. No determina a quina organització s’ha de demostrar el coneixement de l’idioma propi. A l’ajuntament? Al govern corresponent? Tampoc diu si no es pot fer a l’empresa. Ho deixa en mans de “la legislació nacional”.
Com ho fan els països més significatius de la UE?
- Alemanya. L'alemany a nivell B1 és necessari per a la residència permanent.
- França. Actualment, el francès a nivell A1 és requeriment per als permisos de residència a llarg, però aviat els nous canvis legals poden augmentar els requisits a A2 o superior per a determinades categories.
- Polònia. Competència B1 en polonès necessària per a la residència de llarga durada.
- Espanya. No hi ha requisit lingüístic per a la residència de llarga durada o permanent, però es necessita espanyol a nivell A2 per a la ciutadania.
- Itàlia. No es requereix cap idioma per al permís de residència regular. L'italià a nivell B1 és necessari per a la ciutadania.
- Països Baixos i països nòrdics. Requisits lingüístics limitats per a la residència inicial, però es requereixen coneixements lingüístics per a la residència a llarg.
- Suècia. S’estan implementant els requisits lingüístics per a la residència de llarga durada aprovats el 2024.
Considero especialment importants les normes a un país multilingüe, com Suïssa, petit i amb grans nivells d’immigració, com nosaltres. Suïssa generalment exigeix els estrangers que acreditin el coneixement d'una llengua federal (alemany, francès o italià) quan sol·licitin o renovin determinats permisos de residència, amb requisits específics en funció del tipus de permís i de les circumstàncies del sol·licitant.
Per un permís B regular (residència temporal), només els ciutadans de fora de la UE o de fora de l'Associació Europea de Lliure Comerç (AELC) han de demostrar coneixements lingüístics. Però el mínim que normalment es requereix és el nivell A1 (parlat i escrit) en la llengua principal del cantó (per exemple, l’alemany a Zúric; o l’italià al cantó de Ticino). I per obtenir un permís C (residència permanent), tots els sol·licitants (UE/AELC i no UE/AELC) han de demostrar generalment habilitats parlades de nivell A2 i escrites de nivell A1 en l'idioma corresponent. Atenció, alguns cantons poden tenir requisits més estrictes si ho creuen convenient.
En absència d’una legislació espanyola, la solució que sigui el Parlament de Catalunya qui iniciï el debat no és una absurditat
En absència d’una legislació espanyola —absència que ens perjudica especialment— i vist que la directiva de la UE deixa en mans dels estats membres el nivell d’aplicació de l’exigència de nivell de coneixement lingüístic dels immigrants, la solució que sigui el Parlament de Catalunya qui iniciï el debat no és una absurditat. I la manera pot ser legislar en l'àmbit mercantil i empresarial.
Per aquells que es posen la bena abans de la ferida, recomanaria una lectura atenta de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que va dictaminar el febrer d’enguany sobre el cas d’un refugiat —una situació molt més dramàtica que la de l'immigrant econòmic— multat als Països Baixos per no assistir convenientment als cursos i exàmens d’integració lingüística i cívica. Va reconèixer el dret de l’autoritat dels Països Baixos a aplicar sancions, si bé no poden ser abusives o desproporcionades. Es considera la llengua com eina principalíssima per a la integració.
Aquest cas deixa la porta oberta a escalar a Europa qualsevol reglamentació del Parlament de Catalunya que vagi en el sentit d’obligatorietat del coneixement de les llengües oficials del nostre país. La integració pel davant. L’estat d’emergència del català exclou la passivitat i l’excusa per no provar-ho tot. Tot el que calgui.