El 78% de les empreses tenen beneficis, però generen prou valor? La pregunta és d’Oriol Amat, economista i president de l’Observatori de la PIME de Pimec, que aquest dimecres publicava a VIA Empresa un dels seus clàssics baròmetres empresarials. Abans, però, d’entrar a justificar el perquè d'aquesta menció, cal situar un altre informe que ha marcat la gènesi del present article. El 7 d’abril, aquest diari feia ressò del Baròmetre de primavera 2026 elaborat pel consell general dels Col·legis de Gestors Administratius. L’estudi assenyala que el 42% de les pimes de l’Estat no van obtenir beneficis el 2025 o van tancar l’exercici en equilibri.
La dada és contundent, però també convida a qüestionar-ne la mostra: 264 gestors administratius en exercici sobre un cens de 7.496 professionals, un error mostral màxim d'un 6,05%, i un nivell de confiança del 95,5%. “Aquí s’està parlant de les gestories i els serveis professionals, d’un sector molt concret”, apunta Amat. Tot plegat contrasta amb la presentació pública del baròmetre, que insisteix que el 57,6% de les petites i mitjanes empreses de l’Estat van tancar el 2025 amb beneficis, mentre que el 20,1% ho va fer amb pèrdues i el 22,3% en equilibri.
Alhora, el document descriu una pime que “resisteix, però amb menys marge, més pressió i més risc estructural”. “Més enllà de la xifra en si, el que veiem aquí és una compressió dels marges”, apunta Pep Garcia, president del Consell Territorial de la Pime de Foment del Treball. “L’estudi pot marcar tendències. Hi ha factors conjunturals que expliquen els resultats, com ara l’impacte geopolític o la guerra a l’Iran, i d’altres que són clarament estructurals”, subratlla. “Jo no parlaria de tendències”, nega Amat. “Sempre que ho he analitzat, el percentatge acostuma a vorejar entre el 40% i el 55% en els anys bons, i en els dolents, només un 20% de les empreses tenen beneficis”, puntualitza.
Segons l’informe Ràtios Sectorials que introduíem unes línies més amunt -publicat per la UPF Barcelona School of Management, l’ACCID, l’Observatori de la PIME de Catalunya i el Registre d’Experts Comptables, que recull informació de 655.298 empreses espanyoles que han dipositat els seus comptes anuals al Registre Mercantil en l'exercici 2024-, les petites empreses obtenen 8,6 euros de benefici per cada 100 venuts, però quan es mira la rendibilitat econòmica, la distància en termes d'eficiència és d'un 8% en les grans i mitjanes, i d'un 6% en les petites.
Absentisme laboral i majoria de microempreses
A Catalunya, aquesta realitat s'agreuja per la mida del teixit. “Pràcticament, el 90% de les empreses catalanes són microempreses”, recorda Frederic Delmàs, vicepresident de la Unió Empresarial Intersectorial (UEI) i membre del Col·legi d’Economistes. Garcia hi coincideix: “Al Vallès Oriental, que som una comarca molt industrial, el 80% de les empreses tenen entre un i nou treballadors”, explica. En una estructura tan petita, qualsevol desajust impacta directament en la línia de flotació del negoci. "Hi ha una desconnexió entre els costos laborals i el rendiment real", assenyala Garcia, i posa l'accent en els increments salarials per conveni a Catalunya el 2025, que segons l'INE van ser del 2,47% entre octubre i desembre, més d’un punt per sota de la mitjana espanyola (+3,6%).
"El problema ja no és l'increment en si, sinó que aquest no respon a una productivitat que creixi al mateix ritme", lamenta Garcia. Una reflexió que Delmàs completa amb el llast de l'absentisme laboral. Foment el quantifica en 37.000 milions d’euros a Espanya, un 3,1% del Producte Interior Brut (PIB), amb un 80% de baixes per contingències comunes. “Nosaltres ja comencem a dir que es tracta d'una emergència econòmica”, alerta Garcia. "Si un treballador es trenca un braç i està pendent d'una prova que no li fan fins d'aquí a tres setmanes, la culpa no és ni de l'empresa ni del treballador", exemplifica Delmàs.
Foment quantifica en 37.000 milions d'euros el cost de l'absentisme laboral a l'economia espanyola, un 3,1% del PIB
Al sac d’aquesta pressió s’hi afegeix la regulatòria. Delmàs parla d’un “increment constant de les normatives”, però evita emprar el terme "burocràcia". Malgrat perseguir objectius legítims, aquestes normes generen una estructura de costos que la petita empresa ha de suportar. A més, apunta que s'està "passant la patata de la gestió" a l'empresa: "Amb el certificat digital, hi ha tràmits que ara els ha de gestionar directament l'empresari, dedicant-hi més hores", relata.
Un "cercle viciós" de dimensió i preu
Aquesta càrrega administrativa xoca amb un problema que Garcia bateja com "la dimensió de les nostres pimes". "A menor dimensió, menor és la capacitat exportadora i d'inversió en tecnologia o internacionalització", adverteix. "És un cercle viciós: sense accés a aquests factors, ens costa més créixer, per això calen polítiques que ajudin les pimes a guanyar escala, perquè les unitats més grans són més fortes", sentencia.
Però mentre els costos de producció s’enfilen, el mercat empeny els preus de venda a la baixa. "La digitalització ha creat un mercat perfecte on el consumidor final compara fins a l'últim cèntim", explica Delmàs. La immediatesa i la comparativa constant han canviat les regles del joc: "Avui, comprar una cosa tan bàsica com el paper és tan fàcil com buscar l'opció més barata a Amazon mentre parles per telèfon, demanar-ho i saber que demà a les deu del matí ja ho tindràs aquí", apunta. Aquesta cultura del preu mínim ja no és exclusiva del client particular; ha saltat amb força al sector B2B, on les noves generacions de compradors "ja no prioritzen la confiança, sinó la butxaca".
La no deflactació de les tarifes de l'IRPF empeny el treballador a buscar el preu mínim per salvar el seu oci
L'anàlisi de Delmàs inclou una observació més: la no deflactació de les tarifes de l'IRPF. "Un sou base del sector del metall de 28.800 euros grava avui amb la mateixa força que un sou de directiu de fa deu anys perquè els trams de l'impost no s'han adaptat", relata. El resultat és "un treballador que cada cop té menys diners nets a la butxaca, i que per poder mantenir el nivell de vida al qual s'ha acostumat -els caps de setmana, les sortides a sopar o la subscripció a Netflix-, es veu empès a buscar radicalment el preu mínim en tot el que consumeix", conclou Delmàs.
Aquest procés de degradació no és nou, però s'accelera. "Si no fem res, la situació només pot anar a pitjor", alerta Garcia. "La nostra responsabilitat com a patronal és posar a l'agenda els temes que afecten directament la competitivitat". Ara, però, la mirada està posada en l'Iran. "La cosa sembla que durarà molt més del que pensàvem; jo era positiu, però l'allargament del conflicte està disparant els costos d'energia i transport, i això afecta de ple a les pimes", conclou.
En definitiva, la compressió dels marges de la pime catalana no pot despatxar-se com un simple contratemps passatger per la incertesa geopolítica, la inflació o la inestabilitat a l’Iran. Amat ens confirmava aquest dimecres que la resiliència té un límit si no va lligada al valor afegit. I amb aquest dibuix resseguit entre patronals, tot fa pensar que el dilema ja no va de símptomes o advertiments, sinó de saber si, més enllà de resistir, les pimes catalanes tindran la musculatura necessària per encarar els reptes de futur.