Hi ha una expressió coreana que sintetitza essencialment el gran miracle econòmic dels últims 60 anys. El ppalli-ppalli (o pali-pali, com pronunciaríem els catalans) vol dir, literalment, de pressa o ràpidament. I prou. A partir d'aquesta premissa, els habitants de Corea del Sud han passat de tenir una renda de 85 dòlars l'any 1961 als 36.624 dòlars de 2024, amb què van superar l'ingrés per càpita del Japó. No hi ha una única recepta d'èxit —els grans conglomerats empresarials, l'estratègia exportadora o la col·laboració publicoprivada en són tres—, però sí un mateix fil conductor que queda palès als carrers del país, farcits de gratacels, grans blocs de pisos idèntics i ciutadans estressats. Al sud de la península coreana es permet que les coses puguin sortir malament, però no es tolera mai que s'operi amb lentitud.
En realitat, la fam de creixement és endèmica de l'Àsia. Tanmateix, a Corea del Sud no els agrada que els comparin ni amb els seus veïns més propers (la Xina, Rússia i Corea del Nord, enemics anticapitalistes; i el Japó, més afí ideològicament, però amb un passat tacat d'invasions i ocupacions de terres coreanes), ni tampoc amb els del sud continental (Tailàndia, Filipines o el Vietnam), perquè, expliquen, representen la pobresa que han deixat enrere.
Aquesta diferenciació va ser la primera que van escoltar els 29 empresaris de FemCAT, la fundació d'empresaris de Catalunya, que van visitar el país a principis de novembre. Encapçalada pel president Oriol Guixà, també president de La Farga, la delegació completa va constar d'un total de 45 persones, entre les quals es trobaven els quatre rectors de la Universitat de Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya. Tot un viatge de benchmarking que es presentava ambiciós. "Corea és un país excel·lent, punter en moltes coses", va avançar un somrient Guixà en arribar a Seül. Cinc dies després, les conclusions de l'expedició van anar molt alineades amb aquella introducció.
Els 'chaebols', el pal de paller de l'economia coreana
Entre el 1960 i el 1990, el PIB de Corea del Sud va créixer una mitjana de 9,64%, és a dir, va més que duplicar el ritme de l'economia mundial durant aquestes tres dècades (+4,07%). En el cas dels 38 països de l'OCDE, de la qual forma part, aquesta duplicació es va mantenir fins al 2020, any de l'esclat de la pandèmia. El secret? Una "envejable" col·laboració entre l'administració i el sector privat. "El govern va proporcionar visió i infraestructura, i les empreses van executar amb rapidesa i innovació", va concloure Josep Mateu, president del Racc. Mateu va parafrasejar Taekyu Lee, investigador sènior de l'Institut de Recerca Econòmica de Corea (KERI), qui va resumir amb aquesta idea el rol de cada part a la reconstrucció del país.
I és que el creixement de Corea del Sud ha acompanyat el de les grans empreses. El 2023, els quatre conglomerats principals —Samsung, LG, Hyundai i SK— ja concentraven el 40% del PIB del país. A la península se'ls anomena chaebols (en català, clan financer), i el seu pes és tan potent que a priori pot fer feredat per una dependència excessiva. Allà, però, no ho veuen pas preocupant; més aviat, ho consideren "l'essència" de la seva economia capitalista. "Corea no va dependre de les empreses estatals, sinó que va situar les privades al centre de la política industrial", va recordar Lee durant un sopar amb els empresaris de FemCAT.
Els 'chaebols' o grans conglomerats coreans —Samsung, LG, Hyundai i SK— concentren el 40% del PIB del país
Aquest matrimoni va iniciar-se la dècada dels 60 i s'ha mantingut fins al dia d'avui, independentment de qui presideixi la república. D'ençà de la democratització del país, l'any 1987, hi ha hagut nou canvis de govern i pocs canvis estructurals. "Són consistents amb el long-term commitment (compromís a llarg termini) i tots els governs ho respecten", va ressaltar Xavier Cambra, president de Transmmission, durant el viatge. Bona prova d'això és observar els diferents àmbits de negocis a què s'han dedicat les empreses motores del país al llarg del temps. Avui, tothom relaciona Samsung amb els dispositius electrònics, a LG amb els electrodomèstics i a Hyundai amb els cotxes, però no sempre va ser així. Fa 60 anys, aquestes tres companyies es dedicaven al tèxtil i el sucre, els plàstics i el sabó, i la construcció i l'enginyeria civil, respectivament. Tots ells, mercats estratègics d'aleshores.
Els chaebols estan al servei del projecte de país i orienten el seu àmbit de negoci als interessos nacionals. A canvi, el govern s'encarrega de proveir-los talent gràcies a grans universitats com el Korea Advanced Institute of Science & Technology (KAIST). Actualment, hi estudien uns 14.000 alumnes d'altes capacitats. L'aposta del país per aquest centre és tan gran que sovint els seus estudiants se seleccionen directament des dels instituts, i el govern cobreix les despeses. En aquesta universitat ha sorgit una bona part del talent del país; han aixecat més de 1.900 startups i l'any passat van registrar 237 patents. Amb tot, no és cap notícia que el 25% del personal de recerca i desenvolupament actual de Samsung provingui del KAIST.
La unió entre el sector públic i el privat és a tot arreu. Els empresaris de FemCAT ho van constatar novament durant una visita a una purificadora de l'aigua estatal, K-Water, on van descobrir un altre exemple: l'hidrogen verd. En aquest cas, un combustible molt car de fabricar per la seva complexitat i encara poc atractiu per la seva escassa aplicació. Ara bé, des de la planta coreana s'ho miraven d'una altra manera: "El suport del govern és important i estan preparant incentius per promoure'l", va advertir el guia. Només unes hores més tard, a Hyundai, aquelles paraules es van confirmar quan els van presentar el Nexo, un SUV molt potent que funciona amb hidrogen i que està a punt de llançar al mercat la seva segona generació.
Però, sens dubte, el cas de col·laboració publicoprivada que més bocabadada va deixar a la delegació catalana va ser el de Kakaotalk. Es tracta d'una fusió del WhatsApp i l'Instagram a la coreana (igual que la seva Naver ho és amb Google), amb uns 49 milions d'usuaris actius, i que actua molt més enllà d'una xarxa social o servei de missatgeria a l'ús. Dins de l'aplicació es poden trobar certificats i identificatius digitals, a més d'una cartera de pagament pròpia. Malgrat tractar-se d'una companyia privada, el govern coreà hi té accés i pot fer-la servir per posar-se en contacte amb els ciutadans. Per exemple, per enviar documents o avisos rellevants, com la notificació d'un impost o una multa.
Aquesta cooperació ha permès detectar un 161% més de casos d'impagament a ciutats com Yongin, mentre que la gran majoria de consultes ciutadanes (63,4%) ja es produeixen directament a través de l'aplicació. La dada crida encara més l'atenció si tenim en compte que Corea del Sud és líder mundial en digitalització, amb més de 17.000 sistemes d'informació digitals i desenes d'aplicacions governamentals per resoldre aquestes tasques, com ara Government24, Koneps o Hometax, entre altres.
Cultura, pimes i habitatge: diferències i similituds amb Catalunya
És habitual sentir que Corea del Sud és l'estat més occidental de l'Àsia. Tanmateix, només cal visitar-lo per comprovar que el país encara conserva trets massa asiàtics per a una persona occidental. Entre els empresaris de FemCAT no va passar desapercebuda la manca de respostes a les seves preguntes —sovint deliberada— ni tampoc el fet que cap dels chaebols volgués obrir-se a rebre una missió empresarial estrangera. "Hem vist molt el què i poc el com", va lamentar Ernest Pérez-Mas, president i fundador de Parlem, qui igualment va proposar la creació d'un think tank per dur a terme a Catalunya una planificació de país semblant.
Ser estranger i fer negocis a Corea del Sud no és fàcil. Entre les més de 51 milions de persones que hi viuen, poc més d'un 5% són immigrants. Durant la visita, la comitiva de FemCAT va conèixer col·legues catalans que resideixen a la península, com l'emprenedor Carlos KiK, o representants institucionals com ara Roger Royo, president de la Cambra de Comerç d'Espanya al territori. Tots dos van destacar la rapidesa amb què es pot constituir una empresa al país: "Vaig crear la meva en mitja hora!", va compartir Royo. Però, al mateix temps, van recomanar els empresaris catalans picar molta pedra per teixir aliances; Royo va calcular que caldrien "unes tres o quatre reunions" en una mateixa setmana per començar a guanyar-se la confiança d'un empresari local.
És evident que existeixen grans diferències entre el modus vivendi català i el coreà. Per exemple, darrere del gran nivell de productivitat del país s'amaga una trista realitat: Corea del Sud és el país de l'OCDE amb una taxa més elevada de suïcidis, amb una mitjana de 26,2 per cada 100.000 habitants. La CEO de La Farga, Inka Guixà, va definir com a "cop de realisme" aquesta cultura individualista en què "cadascú fa el seu". Sense oblidar, però, la "defensa de la llibertat" que la població té ben present i amb la qual fiscalitzen les accions del govern. D'això n'hi ha un precedent molt recent, quan a finals del 2024, el llavors president, Yoon Suk-yeol, va acabar perdent el poder després de decretar una impopular llei marcial. Avui, l'exdirigent està imputat per haver "beneficiat a un estat enemic" com Corea del Nord.
Però no tot són diferències. En l'àmbit empresarial, Catalunya i Corea del Sud comparteixen la predominància de les pimes, les quals representen al voltant del 99% del teixit (pel 99,3% català) i l'estratègia exportadora, tot i que a casa nostra la demanda interna sigui molt més significativa.
Els joves sud-coreans també pateixen un problema d'accés a l'habitatge: el seu RIR és del 31% i el sistema de lloguer emprat, el 'jeonse', està molt exposat a crisis i fraus
També hi ha problemàtiques similars. Una d'elles és l'habitatge. En el cas de Corea del Sud, el ràpid creixement demogràfic de temps enrere —concentrat, sobretot, en la capital, Seül— ha provocat que avui els joves tinguin problemes per accedir a una llar. En el cas dels lloguers, el sistema més habitual és el jeonse, que funciona d'una manera particular: en lloc d'abonar un import mensual, l'inquilí ha de fer front a un únic pagament d'un dipòsit a dos anys d'entre el 50% i el 80% del preu l'habitatge. Tradicionalment, demanen un préstec als bancs, amb el compromís que el propietari retornarà el dipòsit un cop passat el termini. És una metodologia molt sensible a cataclismes com la covid-19, que va generar l'esclat d'una bombolla. Llavors, molts arrendataris van ser incapaços de retornar el dipòsit, atès que s'havia instaurat un sistema de rendistes que s'aprofitaven del gran volum de diners del dipòsit per adquirir més immobles i especular amb ells. A causa de l'aturada que va suposar la pandèmia, molts es van quedar sense prou capital per retornar els dipòsits.
Lluny de canviar el sistema, el jeonse continua molt vigent en l'actualitat. "L'escenari és el mateix que a Catalunya fa uns anys, van un pèl endarrerits amb aquesta problemàtica", explica a VIA Empresa un empresari català resident a Corea. Des de la covid-19, s'ha produït una nova escalada de preus i s'han multiplicat els casos de frau. D'acord amb un estudi dels investigadors Hyun-Jeong Lee i Yoon-Seo Hwang (2021), el 43,4% dels joves sud-coreans han rebut ajuda dels pares per fer front a les despeses i el 35,6% ho ha continuat fent de forma sostinguda. El lloguer suposa prop del 31% del salari dels joves, mentre que l'oferta es redueix any a any. Segons Savills, el 2024 es van crear poc més de 220.000 nous habitatges al país, cosa que va suposar una primera caiguda de la producció. De cara a aquest 2025, el Korea Research Institute for Construction Industry preveu una nova davallada del 22% de l'oferta.
Un futur de nova indústria, Hallyu... i baixa natalitat
Més de mig segle després, Corea del Sud s'ha establert com una de les dotze potències econòmiques al món. És la fita que més enorgulleix economistes i investigadors locals com Lee, però, darrerament, el somriure per la feina ben feta ha deixat pas a una ganyota de preocupació pel futur. "El creixement liderat per la indústria manufacturera està arribant als seus límits a causa de l'augment dels costos i la disminució de la productivitat", va advertir l'investigador. Una problemàtica que es veu encara més agreujada per l'onada de proteccionisme que han engegat els Estats Units i la Xina, i que podria desaccelerar el ritme de creixement sud-coreà fins al 0,6% el 2050. Entre tots dos països (incloent-hi Hong Kong) sumen més del 43% de les exportacions coreanes. No és un acumulat gens desitjable per a una economia tan dependent de la demanda externa.
El paradigma de tot plegat és la planta de producció de Poongsan, una de les companyies punteres en el sector del coure que mou any rere any bilions de dòlars. Entre els seus productes estrelles es troben les municions, que exporten sobretot als EUA, i les monedes, un negoci més diversificat on gaudeixen d'una quota de mercat del 50%. Durant la visita dels empresaris de FemCAT, una de les fàbriques es trobava totalment aturada, amenaçada pel fantasma de la indústria xinesa, avui omnipresent per tot el continent.
Així i tot, fins i tot en moments complicats com l'actual aflora la cultura del pali-pali. Lee va presentar a la seva exposició una Nova Política Industrial 2.0, amb què Corea del Sud espera recuperar el ritme de creixement de dècades enrere. Els eixos principals són molt similars als europeus: diversificar mercats, accelerar la innovació mitjançant la IA i la transició digital i verda. En concret, l'objectiu és esdevenir referents en semiconductors, bateries secundàries i comunicacions de pròxima generació, sense oblidar altres negocis d'interès com la mateixa IA, la ciberseguretat, la tecnologia quàntica, la mobilitat avançada, la robòtica avançada o la potència nuclear de pròxima generació (actualment, la nuclear es manté com la principal font del país, amb un 40% del seu mix energètic).
Però si parlem d'apostes de futur, Corea del Sud en té una de ben consolidada: el Hallyu. Del 2010 al 2023, les exportacions de la indústria de continguts van augmentar un 313%. Avui, tothom coneix grups de k-pop com BTS o productes cinematogràfics com la sèrie Squid Game (El joc del calamar), però fa deu anys el planeta sencer ja ballava al ritme del Gangnam Style. Tots aquests èxits comparteixen un denominador comú, l'onada coreana (k-wave) que té la seva llavor al Korean Foundation for International Cultural Exchange (KOFICE). Es tracta d'una oficina que va néixer l'any 2003 amb la idea de difondre un missatge positiva de la cultura coreana i així controlar la imatge que projecta el país. Un soft-power en tota regla.
Es va fer, com sempre, a través de la col·laboració publicoprivada. El KOFICE va vetllar primer per tancar acords amb empreses i institucions dels voltants d'Àsia. El 2018, l'ambició va ser arribar a tot el món. Per aconseguir-ho, es tenen en compte tots els detalls: des dels diversos idiomes amb què canten els integrants de BTS, fins a l'aspecte físic de les seves icones i l'estètica de les pel·lícules. Tot plegat, supervisat pels ministeris d'Indústria i Cultura. Més de 20 anys després, l'objectiu s'ha assolit: des del 2014, el Hallyu s'ha convertit en l'element que la gent més associa a Corea del Sud.
Actualment, cada dona sud-coreana té un promig de 0,75 fills; la natalitat és un problema social i econòmic que el govern ha intentat resoldre "sense èxit"
La delegació de FemCAT va quedar impressionada amb la planificació total del país. "Tenen una estratègia de comunicació de què podríem aprendre per treure rendiment com a societat", va reflexionar Roger Polls, director general de Mullor. La resta d'empresaris també va aplaudir aquesta aposta per la cultura identitària del país i la defensa de la seva llengua. En tant que aspectes negatius, van subratllar la falta de lideratge femení, la ja esmentada manca de transparència —els coreans tampoc van donar dades de l'impacte econòmic del Hallyu ni de la presència de dones en càrrecs directius— i la baixa natalitat. Aquest últim és un altre repte compartit amb Catalunya. Actualment, la taxa és de 0,75 fills per dona (per l'1,08 català), és a dir, la més baixa del planeta. Al seu torn, l'edat per tenir el primer fill creix cada any, i des de l'any passat són el primer país "superenvellit" del món, segons l'ONU. Aquesta és una etiqueta que s'atorga als estats en què la població més gran de 65 anys supera el 20% del total.
Durant la seva exposició, Lee va explicar que el govern coreà havia invertit "sense èxit" bilions de dòlars per fomentar la natalitat. La vida fora de la feina és un afer difícil de gestionar en un entorn tan competitiu —vet aquí una taxa de suïcidis tan elevada—, però també el cost de l'educació. Actualment, el 40% dels salaris es destinen a les acadèmies i activitats extraescolars. És un laberint sense sortida i tot apunta a que obrir-se a rebre més immigrants podria ser una solució. Tanmateix, sense les "polítiques errònies" que Lee considera que s'estan prenent a Europa. La davallada demogràfica és, probablement, la gran taca d'oli en el quasi impol·lut puzle del pali-pali coreà.