La descomposició de la cosa pública

Fa uns mesos vaig publicar un article sobre les subvencions al vehicle elèctric. Un amic se n’havia comprat un i havia sol·licitat l’ajuda del pla Moves III, que no és res més que uns diners que envia Brussel·les i que la Generalitat reparteix. Bé, reparteix o no. Aquest amic va comprar-se el cotxe fa un any i mig i, per descomptat, no ha rebut encara ni un euro. Però va rebre la trucada de la financera del cotxe dient-li que el mes de maig li carregarien els 7.000 euros que la Generalitat no li ha abonat. Li van dir que només volien advertir-li per tal que tingués els diners preparats, ja que la “Generalitat no paga, perquè no té ni cinc de calaix”. Aquest exemple ja seria prou per demostrar que l’administració publica espanyola -la central i, com a alumne avantatjat, la catalana- és una porqueria.

Però, esclar, parlar d’aquestes minúcies com ara no donar els ajuts als cotxes i quedar-se amb els diners que ha enviat un tercer per a tal propòsit -cosa que el Vaquilla ja feia els anys vuitanta- ja no és res. Ara tenim un altre problema més gros: la gent no pot viatjar en tren. Allò que és normal a la majoria de països, aquí no. Amb un agreujant: ara els governants catalans s’adonen que Rodalies mai funcionarà. Però no tenen nassos de dir-ho. Rodalies mai funcionarà, encara que s’hi posin tots els milers de milions del món. Les raons són simples. La primera és que la manca d’inversions és secular. Per tant, el problema no es resol amb uns quants anys -decennis?-. Però la principal és que donar-li aquests milions a segons qui -si es donen, perquè, com ja he dit, l’esperit del Vaquilla continua estant molt viu entre nosaltres- no funciona. Enterrar milions donant-los a algú que necessita un manual per posar-se la gorra quan es desperta de la sesta permanent -parlo de Renfe i d’Adif- és l’equivalent a abocar flors als porcs: no serveix de res.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Com es finança el populisme? Amb populisme

Seguir tractant com a senyors a aquells que s’estan enduent cada dia al davant una porció del PIB català que ningú ha calculat, em sembla indignant. Com ja vaig dir, cal desmuntar Renfe i d’Adif i prou. Ja ens han perjudicat molt: 35 anys amb Franco i 50 sense Franco. Tres quarts de segle fastiguejant-nos. No és hora de despatxar-los a tots?

Si girem la mirada a l’ensenyament, la cosa és més dramàtica encara. Perquè el que està tenint lloc és clar. Males notes de Pisa i uns mestres mal gestionats i, per tant, de pèssima productivitat. I vagues, lògicament. La notícia és terrible: anem malament, però les generacions que vindran encara seran pitjors.

"Aquesta setmana comença una vaga que ens recorda, un cop més, que als sanitaris no se’ls paga amb aplaudiments des del balcó de casa"

Una ullada a la sanitat pública? Aquesta setmana comença una vaga que ens recorda, un cop més, que als sanitaris no se’ls paga amb aplaudiments des del balcó de casa. Tot això són manifestacions típiques del populisme hispà exercit per la població i elogiat per les autoritats. Unes autoritats, covardes, que es neguen a implantar el copagament sanitari que funciona a tota Europa. Perquè nosaltres, ja se sap, som rics i no necessitem allò que apliquen a França, Alemanya, Itàlia, els altres petits països, etc. No, senyor. No ens cal. Això sí: ara es donarà un premi als que no emetin baixes il·legals. És molt fort, no?

Tampoc cal entrar en detall sobre l'aturada de país -aberrant i única al món- a causa dels vents. Ha coincidit aquesta xarlotada amb què he estat viatjant per feina pel sud de França, i amb vents de 150 km/h no s’ha aturat l’activitat. Només s’han pres precaucions. És clar que, amb un dia d’inactivitat, els que governen s’estalvien un dia d'esbroncada per Rodalies, mestres, metges... Diguem-ne que aquesta aturada no és res més que un dia d’absentisme dels que manen. I, com bon absentistes, ells no ho pagaran, però cobraran la nòmina igualment.

"L'aturada de país pel vent no va ser més que un dia d'absentisme dels que manen. I, com a bons absentistes, ells no ho pagaran, però cobraran la nòmina igualment"

Ah, i una cosa, ara que me’n recordo. Saben de qui fou culpa l’apagada elèctrica? No s’explica perquè, sens dubte, fou un altre fracàs de la xarxa pública. Però convé callar-ho.

Ja ho veuen. Encara que sigui pesat: tot això és fruit de decennis de mals governants. No és fruit de la mala sort. No, senyor. Volen una bona notícia? Aprofitin el moment i gaudeixin d‘ell, perquè el futur serà pitjor. Els efectes de la descomposició, de l’enorme podridura, de la cosa pública no han fet més que començar.