Escolta l'article ara…
El passat 21 de setembre, Jordi Alberich (1958) va tornar al Cercle d'Economia citant Antonio Gramsci: "El vell món es mor, el nou triga a aparèixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Alberich és un expert pel que fa a moure's entre clarobscurs: l'any 1986, quan l'estat espanyol va entrar en la Comunitat Econòmica Europea, va imaginar-se un ecosistema empresarial més pressionat pel nou entorn comunitari i va fundar una empresa per posar-hi remei. M&A Fusiones y Adquisiciones no va adoptar només el nom homònim del servei que presta, sinó que fou en aquell moment la primera companyia a l'Estat amb la vocació de cobrir aquest nínxol de mercat.
Llicenciat en ciències empresarials per Esade, Alberich dirigeix encara avui l'empresa, des de les oficines de la qual rep VIA Empresa. La conclusió resulta fàcil d'extreure: aquell pressentiment tenia fonament. No suposa cap sorpresa, doncs, que des d'aleshores la seva visió hagi inspirat grans entitats com el Cercle, al qual va servir com a director general entre l'any 1996 i el 2018, o a Foment del Treball, on ocupa la vicepresidència del think tank de la patronal. A totes dues s'encarrega de regar-les de coneixement sempre que pot.
Al Cercle va afirmar que vendre una pime té "poc de tècnic i molt d’empatia, d'allò que no farà la IA". Les fusions i adquisicions són un tema més de sentiments que de negoci?
Bé, hi ha casos i casos. Evidentment, sempre és un tema mercantil, fins i tot encara que només sigui perquè la formalització ho és. Tanmateix, quan parlem de pimes que tenen un accionariat que ve de lluny, en què part d'aquest ha fet de la pime el seu espai fonamental, tot plegat té una commutació sentimental molt important. Hi és des del moment en què l'empresari o empresària es planteja la venda, o quan decideix que és la millor opció, però s'accentua especialment en el moment de la veritat.
Encara que siguin unes condicions excel·lents, al final sempre hi ha un vull i no vull. És quelcom més que una operació mercantil; es tracta de tancar una etapa vital de la vida i, en moltes ocasions, amb la perspectiva que ja no en començaràs cap altra semblant. Malgrat que, normalment, els empresaris estan millor que mai després de vendre's l'empresa (riu). Tot això fa que hi hagi una part psicològica molt important. Evidentment, s'han de tenir coneixements jurídics i financers, però si no hi ha empatia, molt difícilment una operació de venda d'una pime tirarà endavant.
Més d'un cop ha ressaltat la mentalitat de les noves generacions pel que a les operacions corporatives. Què ha canviat amb aquests empresaris joves?
El tret fonamental és el mateix, que és l'esperit empresarial. De vegades tendim a confondre el fet de ser empresari amb un ofici, i és una vocació. Ser directiu ho pots aprendre a la universitat o a escoles de negocis. Ser empresari, ho portes a dins o no. La prova és que hi ha directius extremadament informats que no seran mai empresaris, perquè els hi falta aquest punt d'assumir el risc, o la intuïció i el coratge. D'altra banda, també existeixen empresaris que han creat companyies notables sense estudis universitaris, o bé que han estudiat carreres que no tenen a veure essencialment amb el món de l'empresa.
A partir d'aquí, què ha canviat? Per una banda, les noves generacions assumeixen amb més naturalitat la no necessitat de controlar el 100%. Ja neixen en un món molt global i estan més acostumades a compartir. Per tant, la seva vocació de mena és més aviat créixer que no pas controlar: ha esdevingut normal que en moltes noves empreses ja no hi hagi només un soci, sinó que en siguin tres o quatre, o bé que s'assumeixi que, al cap d'uns anys, per garantir-ne el creixement se n'han d'incorporar de nous. D'altra banda, també transmeten la companyia amb més naturalitat i sent més joves. Abans, l'edat mitjana dels nostres clients segurament superava els 70 anys; ara n'hi ha molts que tenen entre 40 i 45.
Per quin motiu es transmet una empresa a aquesta edat?
Doncs no és perquè no tinguin les capacitats o virtuts pròpies de l'empresari, sinó perquè consideren que la companyia necessita un canvi de ritme i no els pertoca a ells. O bé perquè hi ha molta incertesa. O quelcom que es diu molt sovint: "Vull viure". Això era impensable en un empresari de la vella època.
"A Catalunya tenim la sensació que tot es ven, però la clau és què es fa amb els diners que es percep de la venda"
En Jordi Romero, CEO i fundador de Factorial, lamentava que fos molt comú veure empresaris joves que reben una oferta de 100 milions per l'empresa i de seguida se la venen. És negatiu, això?
No. Vendre una empresa forma part natural d'un capitalisme obert i dinàmic; hi ha companyies que neixen, d'altres que es desenvolupen, d'altres que moren —la taxa de mortalitat és espectacular a tot el món—... i també hi ha empreses que es venen o que es dediquen a comprar-ne d'altres. A Catalunya tenim la sensació que tot es ven, però aquesta no és la qüestió fonamental, sinó què es fa amb els diners que es percep de la venda. En el cas d'aquesta companyia que esmentava Romero, si es ven per 100 milions, potser és perquè el propietari pensa que ell no pot fer el següent pas o que calen inversions molt grans que s'escapen de les seves mans. El que fa després, però, és el que determina que una societat sigui dinàmica o no. Potser aquest senyor es fa un racó per viure tranquil, però la resta tornen al circuit del risc. I aquesta és una societat dinàmica que va bé des d'un punt de vista empresarial.
No obstant això, hi ha molts joves que no tornen al circuit del risc i que, com vostè esmentava, volen viure. S'equivoquen?
Qui té la vocació d'empresari torna al circuit. Pot passar, però, que ho faci d'una manera molt diferent i no s'estigui les 24 hores al dia, com feia dels 25 als 45 anys. Potser decideix anar fent inversions, acompanyar inversors, aportar criteri assumint riscos, etc. És la manera amb què els diners tornen al circuit. Però ser empresari és una vocació. Fixi's que hi ha pocs toreros, perquè el més normal quan veus un toro és que vulguis amagar-te. Doncs potser hi ha una persona que el veu i li ve de gust posar-s'hi davant. L'empresari és la persona que posa el seu patrimoni personal per a la compra de maquinària, inverteix a deu anys vista amb rendiments de vegades relativament gens especulatius... I és bo que els empresaris joves tornin al circuit del risc, no al de la inversió segura.
I als que no tornen, com els qualificaria?
Bé, doncs que han tingut carreres molt curtes (somriu). Se'ls hi ha d'animar a tornar, és fonamental per a tots que ho facin. El pitjor és transitar d'empresari a rendista. Qui és empresari o empresària li costarà molt ser rendista. Un altre tema és que sigui una generació que ha rebut l'empresa, però qui l'hagi creat... Fins i tot aquí, que fem transmissió de pimes, en què els empresaris no s'emporten 200 milions d'euros, veiem que quan han cobrat la quantitat de la venda no tenen al cap comprar paper de l'Estat al 4% o un piset. Volen garantir-ne una part, però amb l'altra ens diuen que si surt una oportunitat els avisem. És clar, no per ser l'ànima d'una nova empresa, sinó amb un paper més passiu.
En el cas de la seva empresa, quins canvis han identificat principalment en el sector de les fusions i adquisicions durant els seus 40 anys de vida?
Bastants. El primer de tots és la normalització de la fusió i adquisició. Nosaltres vam ser els més antics d'Espanya com a societat especialitzada, i segurament va ser més fruit de la inconsciència que de la realitat, perquè no n'hi havia. Vam pensar que en el moment que ingresséssim a la Comunitat Econòmica Europea l'1 de gener de 1986 es produiria una pressió per ser més competitius i, per tant, les companyies haurien de ser més grans. I així va ser. El mercat ha trigat més del previst a obrir-se, però ara són una mena d'operacions totalment legitimades, conegudes i considerades amb total naturalitat.
D'altra banda, també destacaria el fracàs i posterior consolidació en positiu dels inversors financers. Recordo que quan vam començar vam anar a visitar 3i (Investors in Industry) i tenien capital de desenvolupament. Allò de la figura de l'inversor financer sonava molt estrany, i no només a Espanya, sinó a tota l'Europa continental. I dic que va ser un fracàs relatiu perquè el 2008 moltes operacions d'inversors financers van anar malament, atès que es buscaven rendiments molt elevats i molt ràpids. Una empresa això no ho permet, a diferència de les matèries primeres o fins i tot un immoble. A partir d'aquella experiència, i del fet que hi ha molts més diners per invertir que no pas companyies que poden permetre's plusvàlues a curt, l'inversor financer ha madurat. Avui ha transitat, en part, cap a una mentalitat industrial a mitjà i llarg termini. I això ha permès que en moltes operacions es consideri l'entrada d'un inversor financer com a opció.
Em va sobtar que al Cercle parlés amb cert escepticisme sobre l'impacte de la IA al sector de M&A. Si més no, des d'un punt de vista tècnic.
Sí, perquè la IA el que fa és facilitar un accés molt més ràpid a la informació. Hi ha companyies que contracten molts júniors per buscar informació. Jo no els hi veig gaire vida, ja existeixen instruments que, quan els preguntes per una companyia, et diuen en segons totes les firmes del món que consideren que poden adquirir-la. Per tant, la IA ajudarà amb certes tasques com ara les fases inicials, però tot això després s'haurà de depurar. En una venda d'empresa, els matisos són determinants, i aquests els dona una persona. A partir d'aquí, no veig que pugui transformar el servei.
"No veig que la IA pugui transformar el sector de M&A; en una venda d'empresa, els matisos són determinants, i aquests els dona una persona"
O sigui, quan va afirmar que amb la IA, en lloc de dotze mesos trigarien onze i mig a tancar una operació, ho deia literalment.
Jo crec que sí. Onze, si vols, perquè les eines de la intel·ligència artificial per buscar informació són veritablement extraordinàries. Però, a partir d'aquí, hi ha una part emocional i de procediments. També hem de tenir en compte que parlem d'una operació mercantil que representa la més important de la vida d'una empresa i de l'empresari, i que pel comprador també és molt transcendental. Molts empresaris no han repartit un dividend en la seva vida; han viscut bé, però sense cap luxe. És a dir, es fan rics quan es venen l'empresa. Aleshores, en aquell moment s'hi juguen molt. I en el cas del comprador, una mala inversió et pot passar per damunt. Tot això fa que hi hagi uns protocols de presa de decisions en què la IA no pot fer res.
Si s'elimina aquesta fase, com s'incorporarà el talent júnior a una companyia del sector?
Ho pot fer gairebé igual; el que passa és que es generaran menys llocs de treball per aquest segment. Si volem sobreviure a llarg termini, hem d'incorporar gent jove per prendre el relleu. Aquests joves, però, ja s'incorporaran per fer pràctiques de tot el que és fonamental en una transacció, més enllà de la primera fase en què la IA ja ens ajuda. Les funcions hauran de ser diferents, igual que ha succeït amb molts serveis. De fet, abans de la IA, el propi Internet ja havia destruït llocs de treball en aquesta primera fase, perquè es podia buscar la informació de les companyies a les seves pàgines web. Per tant, la IA és una acceleració notable de quelcom que ja s'estava produint.
A Catalunya, l'any passat es va registrar un repunt interanual del 87% en el volum d'operacions corporatives. Què explica aquest salt?
Ja fa bastants anys que vivim en una estabilitat inestable (somriu). Hi ha incertesa global, però les coses s'aguanten. És un escenari molt diferent del que teníem quan hi havia crisi. Malgrat això, el sector està molt dinàmic quant a operacions de pimes des d'abans de la covid. I aquestes, crec, són més estables que les grans operacions, ja que aquestes segones tenen més en compte el preu del diner, qüestions geoestratègiques, etc.
L'activitat a Catalunya és conseqüència d'una normalització general del país, que travessa un moment molt estable políticament i socialment, moltes companyies han tornat la seu... Tot això ha generat aquesta normalització i estabilització de Catalunya, i ha provocat que n'hi hagi més. Al final, una operació corporativa vol dir que algú confia en la teva companyia en el teu país. I Catalunya és un país molt atractiu, estable i serè per invertir. Igualment, caldria veure si algunes d'aquestes operacions ara s'assignen aquí perquè la seu de l'empresa ha tornat a Catalunya.
Aquest estiu vaig llegir a La Vanguardia una frase seva que em va ressonar: "Sovint, el bon funcionament d’una pime en el seu dia a dia no és suficient per acumular els recursos necessaris per aprofitar les oportunitats que el mercat ofereix". Quins incentius pot oferir l'Administració per a contribuir a aprofitar aquestes oportunitats?
Home, els recursos de l'administració catalana són relatius quant a imposició i marc, que són més aviat a escala estatal o fins i tot europea. El millor que pot fer l'administració catalana és crear un clima favorable.
I ara mateix el tenim?
Malgrat el soroll i tot el que vulguem, ara mateix hi ha un clima bastant favorable. De fet, en el moment en què un es queixa d'un determinat impost, un altre d'aquella taxa i tal, és senyal que no hi ha problemes realment transcendentals. I tant de bo milloréssim tot això, però hem tornat a la normalitat. En aquest sentit, el millor que pot fer l'administració catalana és crear un clima de confiança. I després, anar "predicant" la virtut d'adquirir dimensió. Tanmateix, la qüestió de la fiscalitat és una reforma que s'emmarca en l'àmbit espanyol.
"Avui, a Catalunya, una pime que competeixi bé té possibilitats de trobar el soci que li permeti fer un salt de categoria"
Aleshores, les pimes a què feia referència al seu article tenen realment els recursos per aprofitar les oportunitats de mercat?
Aquest article va ser un debat que vaig tenir amb el Miquel Puig, que va ser molt amable. Avui, una pime productiva té les oportunitats per créixer amb socis de fora. Ara, el que és fonamental és que aquesta companyia sigui productiva o es vegi que ho pot ser. El que li deia al Miquel Puig, que estava d'acord amb ell en la idea que la base ha de ser productiva, és que hi ha companyies que encara que ho siguin, si no creixen, no desenvolupen la seva capacitat productiva o poden córrer el risc d'anar enrere. Però, en línies generals, penso que avui, a Catalunya, una pime que competeixi bé té possibilitats de trobar el soci que li permeti fer un salt de categoria. Ho veig en el dia a dia.
A escala estatal, a principis d'any es parlava d'una sequera d'OPA. Com s'explica aquesta dinàmica?
Perquè tenim molt poca companyia gran. Llavors, hi ha les que hi ha. Ara bé, també s'han de tenir en compte més aspectes. Per exemple, l'Administració ha de millorar moltes coses, però la inversió privada a Espanya, quan es compara amb altres països, és baixa. Fa falta una miqueta més d'ambició també des de l'àmbit privat.
Dels intents fallits recents, què ens ensenyen operacions com BBVA-Sabadell o Puig-Estée Lauder sobre el M&A actual?
Com a lliçó, podem extreure que en aquest món no sempre dos i dos són quatre. Vaig seguir més l'operació BBVA-Sabadell, i va haver-hi errors de plantejament i de no considerar altres qüestions. Està molt bé que el món sigui global i obert, però a partir d'un cert moment no s'ha de créixer per créixer, sinó que s'ha de créixer quan hi ha motius. Jo no vaig veure en cap moment el cas del Sabadell i el BBVA, i així ho vaig escriure. Estava molt mal definida i no responia a les circumstàncies del moment, que no són estrictament de compte d'explotació dels dos bancs. Per exemple, existien moltes concepcions polítiques i d'història.
Pel que fa a la de Puig, va ser un problema més aviat de governança i de l'endemà. En tot cas, m'imagino que si l'operació no encaixa és perquè al final es veu que les dues companyies poden continuar funcionant per separat. Puig ja té una dimensió mínima per competir globalment. Amb la premissa de créixer per créixer, si no hi ha límits, al final només quedarà una companyia per sector, i això no succeirà. En qualsevol cas, els resultats de totes dues operacions van ser bons per a Catalunya, perquè van suposar mantenir aquí la seu de dues companyies molt importants.
Tanmateix, això tornarà, perquè la política industrial està tornant. No crec que la globalització desaparegui, ni tampoc que sigui convenient, però s'ha d'anar combinant. Els mercats no poden ser precisos al 100%. De fet, si ens hi fixem, els vells estats europeus sempre han tingut polítiques industrials actives. El que passa és que han estat diferents de les tradicionals, sense aranzels ni cupos. Però no és tan fàcil que una empresa faci una OPA sobre l'altre. Els estats tenen molt a dir.
És possible que aquest motiu sigui el motiu pel qual les grans operacions corporatives són més febles actualment?
Sí. Per una banda, succeeix que les dimensions ja són prou grans. Per una altra, que hem arribat a un moment de "sensatesa", en què ja ens plantegem la sostenibilitat del que fem. I, finalment, el que deia: la política industrial activa ha tornat. De fet, els Estats Units avui és un estat molt intervencionista en el món empresarial; l'Administració té presència directa en moltes companyies. Per tant, és un país en què avui el lliure mercat existeix fins a cert punt. Penso que a partir d'ara els interessos estatals, nacionals o de la mateixa Unió Europea (UE) es tindran molt en compte davant qualsevol operació, i això farà que s'hagin de treballar molt més.
Recentment, es va tancar la fusió exprés entre Cirsa i Lottomatica, la primera a realitzar-se sota l'empara de la Directiva Europea de Mobilitat Transfronterera a l'Estat. Cap a on va el mercat espanyol arran d'aquesta operació?
Bé, aquesta no és ni bona ni mala notícia. Cirsa és una companyia important, però no és el Sabadell des del punt de vista de seu, d'impacte social o d'estima. Si volem avançar cap al mercat únic, a Europa ha d'haver-hi més operacions transfrontereres. Ja n'hi ha hagut moltíssimes, però encara n'hi ha d'haver més. Per tant, jo ho interpreto com un signe de normalitat en un sector important, malgrat que no estratègic.
"L'operació entre Cirsa i Lottomatica pot suposar un abans i un després, però només als sectors no estratègics"
Però no ha estat quelcom normal a escala estatal. Han passat tres anys d'ençà de la transposició de la directiva, i aquesta és la primera operació que es tanca sota aquest nou marc. La veu com un punt d'inflexió?
Operacions d'aquest estil en veurem més, especialment en sectors considerats com no estratègic, però als sectors estratègics cada vegada serà més difícil, perquè l'activisme públic serà superior. Amb el cas de Talgo, per exemple, hem vist com l'estat espanyol ha fet tot el possible perquè no anés a parar a mans estrangeres. Als sectors no estratègics sí que es produirà més activitat. En aquest sentit, l'operació de Cirsa sí que pot ser un abans i un després gràcies al nou marc regulatori europeu, el qual trobo que està molt bé. A Europa hem d'acabar de fer la casa, perquè el més difícil ja ho hem fet de llarg. Fixi's que els vells estats se sustentaven en la moneda, la defensa i les fronteres, entre altres coses. Avui, fronteres no en tenim, la moneda s'ha perdut del tot, i amb la defensa ja no hi ha cap país que es pensi que hi té autonomia. Per tant, si el més difícil ho vam fer, avançar en aquest mercat interior és relativament senzill.
Aquesta voluntat de Brussel·les de potenciar el mercat únic i guanyar dimensió l'entenen les nostres empreses?
Crec que el missatge cada vegada arriba més a les empreses. La consideració de mirar què passa a fora està creixent exponencialment. És una dinàmica a l'alça imparable, perquè tenim companyies que operen a mercats globals i veuen que competeixen amb firmes molt més grans, de manera que continuar creixent demana molts recursos propis. La idea és que si no creixes, no és que t'aturis, és que vas enrere. Són processos lents, i potser ens podem desanimar si fem comparacions d'indicadors a curt termini, però si ens allunyem una mica, veurem que la transformació ha estat molt marcada. El discurs que tenim avui en l'àmbit d'operacions corporatives pel que fa a pimes i empreses mitjanes no és el que teníem fa 40 anys. S'ha d'emfatitzar més, però la transformació ja ha estat notable.
Els últims mesos hem vist grans operacions com la d'Unicredit i Commerzbank que s'han trobat amb ingerències polítiques o interessos creuats entre estats comunitaris. Com ha de resoldre Brussel·les aquestes tensions?
Aquestes grans operacions segurament encara costaran una mica. Ara li deia que Europa va fer el més difícil, però llavors hi havia un vent que li bufava a favor que ara li bufa en contra. En funció dels governs que hi hagi, la idea de renunciar a la sobirania nacional estarà molt arrelada. A la Meloni li resultarà difícil explicar a casa seva que la seu d'un gran banc no estigui a Itàlia. Amb Alemanya també pot passar, segons qui governi. Avui dia, qualsevol govern europeu hauria d'explicar molt la renúncia a una d'aquestes seus. Segurament, hauríem de ser capaços d'avançar tenint, per exemple, dos seus, o bé trobant sortides d'equilibri i acords sofisticats, sense que cap entitat es mengi a l'altra. No obstant això, ara com ara les circumstàncies polítiques no ho facilitaran. Però això pot canviar. En el cas del sector bancari ens calen més aviat fusions transfrontereres, perquè fem Europa i alhora no disminuïm el nombre d'entitats financeres que treballen en un país.
Entenc, doncs, que no cal esperar una onada de grans operacions corporatives a Europa en els pròxims anys.
Pot haver-hi operacions corporatives que estiguin sustentades i justificades, però en aquells sectors que es percebin que formen part de la pàtria serà difícil. Ara bé, ja hi ha hagut moltes operacions a Europa. Per exemple, el sector de l'automòbil ha patit una transformació espectacular. S'han mantingut les plantes i de vegades el nom, però Espanya no té cap fàbrica pròpia, Itàlia pràcticament tampoc, ni el Regne Unit. Ara dius una marca de cotxes i no saps qui n'és el propietari.
"La política industrial ha de ser fonamental a Catalunya, tant per estímul com per protecció"
A Catalunya hi ha sectors estratègics que hauríem de protegir de grans empreses estrangeres?
Aquí la política industrial ha de ser especialment activa, perquè tenim poques companyies grans i hem d'estar-hi molt a sobre. No es pot prohibir res, però és molt important estar molt atent i prevenir. És fonamental que no marxin certes companyies. Per exemple, el cas de Celsa va ser una llàstima. Tant pel que podia fer Catalunya directament, com perquè Catalunya podia haver influït el govern espanyol. Potser Celsa s'hi hauria anat igualment, però els polítics haurien d'haver estat més actius, perquè allò es veia venir. Aquest tipus de companyies són molt importants per a un país com Catalunya. Hi ha marges per aconseguir coses; la política industrial ha de ser fonamental a Catalunya, tant per estímul com per protecció.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat