Escolta l'article ara…
“El vell món es mor, el nou triga a aparèixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres” va escriure Antonio Gramsci des de la presó feixista on l’havia fet tancar Mussolini als anys trenta.
“Cal dialogar amb els monstres”, va afirmar, per la seva banda, Jordi Alberich, director del Cercle d’Economia entre 1996 i 2018, en el decurs de l'homenatge que li va fer dilluns la institució en una sala d’actes plena a vessar.
Gramsci, com sap gairebé tothom, va ser un dels fundadors del Partit Comunista d’Itàlia (PCI) que als anys setanta, amb un aristòcrata amb arrels familiars catalanes que es deia Enrico Berlinguer com a secretari general, va impulsar el cèlebre compromesso storico amb els democristians d’Aldo Moro. Un compromesso que encara n’hi ha molts que trobem a faltar.
Jordi Alberich és justament un demòcrata cristià de soca-rel, actualment sense partit, de pensament social avançat i d’àmplia capacitat, gairebé vaticana, pel pacte i la negociació.
“El Cercle és com un cafè amb llet”, també va respondre més endavant Alberich a Joan Torras, el seu entrevistador i propietari de Digital House Group. “No pas com l'aigua i l’oli, que mai es barregen”, ni com el gat i el gos que passen el dia barallant-se, afegeixo jo amb aquella imprudència meva tan característica.
Alberich va néixer premonitòriament a Barcelona, l’any 1958, al mateix temps que Ferrer Salat, Joan Mas Canti, Carles Güell de Sentmenat (futur soci d’en Jordi a la seva empresa de fusions i adquisicions), Artur Suqué, i una colla de burgesos il·lustrats com ells fundaven oficialment el Cercle.
La família Alberich, procedent de Raurell, a la província de Tarragona, s’hi va instal·lar buscant un futur millor i va obrir una polleria i magatzem d’ous en una botiga a prop de Santa Maria del Mar.
"“El Cercle és com un cafè amb llet", va respondre Alberich a Joan Torras durant l'entrevista"
Ara no farem cap acudit de mal gust sobre el tema dels ous i la gran determinació mostrada per en Jordi des de ben jovenet. Però sí que remarcarem el fet, explicat per ell mateix, d’haver superat amb bona nota les 21 entrevistes que li van fer abans d’acceptar la seva candidatura com a successor d’Ignasi Camí a la secretaria general del Cercle, on va arribar gràcies a la lectura d’un anunci de La Vanguardia.
Els secretaris generals del Cercle, més endavant designats amb el títol de director, són una institució potent de suport a les successives presidències i juntes de govern que també explica en bona part l’èxit de l’entitat. Probablement, perquè també són els primers garants d’evitar que el cafè amb llet resulti amb massa fortor de cafè o massa regust de llet.
Entre els més coneguts, hi trobem Rafael Suñol, Andreu Morillas, Xavier Cambra, l’esmentat Ignasi Camí, Salvador Guillermo, Mercè Franquesa, fins a arribar actualment a Miquel Nadal, que n’és director com ja ho havia estat l’Alberich.
"Els secretaris generals del Cercle, més endavant designats amb el títol de director, són una institució potent de suport a les successives presidències"
Gent d’una gran potència intel·lectual, alguns dels quals (Suñol, Morillas) també van ser degans del Col·legi d’Economistes, una institució molt propera al Cercle amb la que tot sovint comparteix discretament talent, coneixements i experiències.
Els secretaris, ara directors, juntament amb els presidents, procedents gairebé tots de la burgesia il·lustrada i el suport d’executius de pedra picada com va ser Marta Angerri i continua sent-ho Albert Salvador han acabat fent des de fa dècades, per no dir des de tota la vida, un cafè amb llet d’un enorme prestigi social i polític.
“Un burgès il·lustrat és una persona una mica transgressora que mira més enllà dels seus propis interessos i vetlla també pels del seu entorn”, va venir a dir Alberich a l’acte de dilluns. “Un ric només mira els seus propis interessos”.
Un pensament que, dit d’una altra manera, també distingia quan jo era jove els rics dels nou-rics. Passa com amb els monstres: n’hi ha de bons i n’hi ha de dolents.
"Si haguéssim de simplificar-ho una mica —i potser una mica massa—, diríem que el Cercle és un Monstre bo, que està al costat bo de la història"
Així doncs, tornant al tema dels monstres, si haguéssim de simplificar-ho una mica —i potser una mica massa—, diríem que el Cercle és un Monstre bo, que està al costat bo de la història, bàsicament integrat i dirigit per burgesos il·lustrats (els presidents i juntes directives) i acadèmics brillants (els secretaris/directors generals i els seus equips executius.
Molts d’ells, presents dilluns al Cercle, amb una primera fila integrada per la presidenta Teresa Garcia Milà, els expresidents Joan Mas Cantí (fundador, 97 anys), Jaume Guardiola, Joan Molins, Antón Costas, Pedro Fontana, Carles Tusquets, Joan Josep Bruguera, els vicepresidents Carmina Ganyet i Jordi Gual i els exsecretaris Ignasi Camí i Andreu Morillas, entre d’altres.
Podríem dir que qui no hi era, especialment els expresidents, va ser per motius de defunció o de compromisos ineludibles, com va ser el cas d’en Salvador Alemany, retingut a Madrid per motius de feina, en Javier Faus o n’Antoni Brufau. El director, Miquel Nadal, no va poder quedar-s’hi fins al final, coronat amb un dels aplaudiments més llargs que es recorden al Cercle.
L'esperit de tots plegats, però, va flotar a l’ambient quan Alberich, a pregunta d’un servidor de vostès, va reconèixer que més enllà del valor del diàleg, ha estat l’autoritas i, diguem-ho tot, el valor econòmic, empresarial, social i sobretot moral dels seus representats la millor eina de lluita contra els monstres menors que sens dubte han atacat el Cercle tota la seva història.
Una història que Jordi Alberich coneix perfectament, perquè n’ha estat un dels constructors més constants i directes.
Per molts anys, monstre!
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat