Com és prou conegut, Puig Brands SA, popularment Puig, ha sortit a cotitzar a la borsa. Es tracta d’un fet molt positiu per a la mateixa empresa, que ha fet prou mèrits per a aconseguir-ho. També és bo pels inversors en general, que disposen d’una nova opció inversora en un sector d’activitat que és molt interessant, i on, a més, no hi ha excessives alternatives d’inversió en l'àmbit mundial. La gran majoria d’empreses que han sortit a cotitzar en el passat destaquen que la publicitat que els hi ha fet la mateixa sortida a borsa els ha estat molt positiva, no només pel reconeixement més gran de marca, sinó, fins i tot, per la seva pròpia activitat econòmica. No hauria de ser diferent en el cas de Puig. En principi, tot ha estat força positiu. Ara bé, si distingim a la mateixa empresa del procés de sortida a cotitzar a la borsa, tal vegada hi ha alguns punts clau a comentar.
Per una empresa, sortir a cotitzar a borsa, és quelcom que es fa una vegada a la vida i ha de tenir una visió molt de llarg termini
Dues entitats financeres nord-americanes, Goldman Sachs i J.P Morgan, han estat els coordinadors globals, és a dir les entitats que han liderat aquesta sortida a borsa. Altres entitats financeres han actuat també en aquesta sortida, però cap altra ha tingut el rol d’aquestes dues. Qui ha elegit als coordinadors globals és sens dubte la mateixa empresa Puig. No és una tasca fàcil escollir-los, ja que per una empresa, sortir a cotitzar a borsa és quelcom que es fa una vegada a la vida i ha de tenir una visió molt de llarg termini en fer-ho, mentre que els candidats a coordinadors globals, han fet moltes altres sortides a borsa ja abans, per la qual cosa disposen d’un avantatge evident, i solen tenir una visió molt més de curt termini. Han fet una bona feina amb Puig?
Si ens atenem només als fets de curt termini, és a dir al fet que s’han venut totes les accions noves, creades a l’efecte, que es volien col·locar al mercat (53,7 milions d’accions), i que s’han venut també totes les accions velles que estaven en mans d’accionistes (58,5 milions) que aquests es volien vendre, hauríem que dir que sí. Han entrat a la caixa de l’empresa, fruit de l’ampliació de capital feta, un total de 1.221 milions d’euros, i uns altres 1.329 milions d’euros han anat a parar a la butxaca dels actuals accionistes. Certament, la família haurà hagut d’ampliar la plantilla del seu family-office. Tot això, és clar, després d’haver pagat els 69 milions d’euros de despeses que els ha generat aquesta operació, un 2,64% del total dels diners recollits. No seria aquest un motiu suficient per a considerar a la sortida a borsa com un èxit? Pels coordinadors globals i per a totes les entitats financeres que han intervingut a l’operació certament si, ja que el seu compte d’explotació de l’any 2024 ja ha millorat. Per a l’empresa Puig no està tan clar. L’èxit de l’operació per l’empresa no depèn tant de la quantitat de diners aixecada en aquesta operació, com dels seus efectes a llarg termini. Citem-ne només dos dels més rellevants: el recorregut futur del preu de l’acció i la qualitat dels inversors que inverteixin a l’empresa.
La gran majoria d’empreses que han sortit a cotitzar a borsa destaquen que la publicitat que els hi ha fet la mateixa sortida a borsa els ha estat molt positiva
El recorregut del preu de l’acció a futur depèn, en gran manera, per descomptat de l’evolució del negoci de l’empresa, però també del preu de sortida de l’acció al mercat. Si aquest preu és moderat, hi ha espai perquè l’acció tingui un recorregut a l’alça, mentre que si aquest preu és massa exigent, tal vegada l’evolució futura del preu no sigui tan positiva. És això important? Moltíssim. Una empresa, l’acció de la qual tingui una evolució a l’alça, veurà com es genera una publicitat positiva, un estat d’opinió favorable vers l’empresa, que es retroalimenta. Al contrari, si el preu de l’acció no ho fa bé al futur i no puja o fins i tot baixa, l’empresa perd pistonada, naturalment de cara als inversors, però també més enllà.
Com ha estat el preu de sortida de borsa de Puig? A parer meu massa exigent. Primerament, varen fixar un rang de preus de la sortida d’entre els 22,4 euros per acció i els 24,5 euros per acció. Segons una comparativa per múltiples crec que fora desitjable per un inversor no pagar-ne més de 21 euros per acció, al moment actual. En segon lloc, l’empresa, a l’hora de decidir quin preu final de sortida escollia dins del rang, va triar el més alt, el de 24,5 euros per acció. El raonament que va donar és que ho feia donat que hi havia moltíssima demanda d’accions. A un neòfit, aquest argument podria semblar-li raonable. Però al llarg de la meva vida professional he participat en prou sortides a borsa per a veure que moltes empreses, en la mateixa situació de sobre subscripció, han triat sortit a una part baixa del rang de preus, per tal de donar-li més recorregut futur. Prou sé que els coordinadors globals habitualment empenyen a les empreses a triar al preu més alt possible, per motius obvis, però llavors ha de ser l’empresa la que s’imposi. Al moment d’escriure aquest article, després d’uns dies de cotització, el preu del mercat és de 24,98 euros, amb una pujada inferior al 2%. Certament, aquesta evolució no es correspon amb la situació d’una gran sobre subscripció real, ja que hauria tingut una alça de preus moltíssim més forta. La futura evolució del preu posarà a totes les opinions al seu lloc.
L’èxit de l’operació per l’empresa no depèn tant de la quantitat de diners aixecada en aquesta operació, com dels seus efectes a llarg termini
Finalment, la qualitat dels inversors que es posen dins l’empresa és molt important. Si vostè tingués una empresa de la seva propietat i volgués donar entrada a nous socis, no es preocuparia de la seva idoneïtat? Doncs bé, el segon tema controvertit ha estat l’existència de dues classes d’accions, les A i les B, que afecta el tipus d’inversor que pot interessar-se per l’empresa. Just abans de la sortida a borsa hi havia 475 milions d’accions (el 95% del total) que eren de la classe A, que tenien el 98,96% dels drets de vot, i 25 milions d’accions (el 5% del total), que eren de la classe B i que tenien només l’1,04% dels drets de vot. Això és així, ja que les accions de la classe A donen un dret de vot cinc vegades superior al de la classe B. Les que cotitzen ara a borsa, després d’haver transformat una part de les accions A en B, i haver-ne emès de noves, són només de la classe B. Això vol dir que l’accionista que vulgui comprar accions de Puig haurà de conformar-se a tenir menys drets polítics sense tenir més drets econòmics, ja que aquests són iguals a les dues classes d’accions. No és habitual.
Són molt poques les empreses que utilitzen dues classes d’accions, si bé algunes altres empreses familiars com ara Grífols, Sixt o BMW ho fan, tot i que en aquests casos cotitzen les dues, les A i les B. La motivació sol ser la mateixa, assegurar-se que la família manté el control de l’empresa en tot moment. Calia, però, assegurar-se fins al 91,4% dels drets de vot, com s’ha fet? Per controlar una empresa cal moltíssim menys que això. La sensibilitat a aquest fet depèn del tipus d’inversor. Hi ha uns determinats inversors, els anomenats gestors passius, com ara els ETF, que tant els hi fa tot plegat. De fet, aquests inversors a l’hora de decidir quines accions compren només miren quin pes té l’empresa dins d’un índex borsari i compren la quantitat exacta que correspon al seu pes. No analitzen l'empresa. Si el preu de la cotització puja més que les altres empreses de l’índex, i l’empresa guanya pes dins l’índex, i aquests inversors en compraran més d’accions, mentre que si perd pes dins l’índex, aquests inversors vendran accions.
Com ha estat el preu de sortida de borsa de Puig? A parer meu massa exigent
S’imaginen una empresa que tingui uns socis, que si a l'entitat li passés en el futur uns moments de debilitat, sap que vendrien accions, en lloc de recolzar a l’empresa comprant-ne més d’accions? Sens dubte, no són els millors socis a tenir. Doncs bé, els inversors de gestió passiva tots compraran Puig. I els inversors de gestió activa? Aquests són els que decideixen comprar o no una empresa després d’haver-la analitzat bé. Doncs bé, si els dividim en tres categories, i sense voluntat de voler-ho fer extensiu, és molt probable que els gestors actius del tipus growth, més sensibles al creixement futur de l’empresa, comprin accions de Puig. És també molt probable que els gestors actius del tipus value, més sensibles al preu i alhora més militants pel que fa als drets dels accionistes, no en comprin. Pel que fa als gestors actius més entremitjos, del tipus GARP, tal vegada estan dividits, i es vagin incorporant a mesura que el preu de la cotització baixi i a la inversa. És molt probable que a causa de la forma de sortida triada, Puig s’hagi autoexclòs de la possibilitat de disposar d’una part important dels millors inversors.
Tan indiscutible és la gran qualitat de l’empresa Puig, com el fet que la sortida a borsa, tal com s’ha fet, fora francament millorable. Per cert, tot i que el meu primer cognom sigui Puig, m’agradaria aclarir que no tinc cap relació de parentiu, ni directe ni indirecte, amb la família propietària de l’empresa Puig, a la que desitjo els millors èxits en el futur.