Aquest mes de desembre hem assistit a una moratòria de l’obligatorietat del sistema VeriFactu. Un dels arguments principals ha estat que una part rellevant de les empreses, especialment de petita dimensió, no estaven preparades per assumir el canvi, malgrat que durant els darrers anys se n’ha informat àmpliament mitjançant jornades i accions formatives per explicar-ne el funcionament.
Davant d’aquesta situació sorgeix una pregunta inevitable: VeriFactu és la causa del problema -les empreses no volen fer el canvi- o és el símptoma d’unes dificultats més profundes?
La digitalització és el procés mitjançant el qual una empresa incorpora recursos tecnològics i digitals a la seva manera de vendre, organitzar-se i protegir-se davant amenaces. És una palanca de productivitat i diferenciació, però no és automàtica: requereix temps, coneixement i recursos econòmics.
Les dades mostren que la digitalització avança, però no ho fa al mateix ritme per a tothom. Segons l’Observatori de la Digitalització de les Pimes (ONTSI), gairebé set de cada deu empreses utilitzen mitjans socials, però mentre que a les grans empreses aquesta presència és generalitzada, a la microempresa no arriba a quatre de cada deu.
Aquest patró es repeteix en tecnologies més avançades. Per exemple, l’ús de la intel·ligència artificial a les microempreses s’ha més que duplicat en dos anys, tot i continuar molt lluny dels nivells de les empreses grans. També hi ha diferències clares per sectors. Aquells on la tecnologia forma part del seu ADN, com el TIC, presenten nivells més elevats de digitalització. En canvi, en sectors on la tecnologia s’ha d’adaptar a processos molt físics o tradicionals, com la construcció, la seva incorporació és més lenta.
La digitalització avança, però des de punts de partida i a velocitats diferents segons la dimensió i el sector. Aquí hi trobem les dues bretxes principals: la sectorial i la de dimensió. L’informe de l’Observatori de Competitivitat Empresarial de la Cambra de Comerç d’Espanya (2024) identifica la manca de temps, de pressupost, de coneixement digital dels clients i d’assessorament com els principals obstacles per avançar en la digitalització del comerç minorista. Unes conclusions que, amb matisos, són extrapolables a molts altres sectors.
Gairebé set de cada deu empreses utilitzen mitjans socials, però mentre que a les grans empreses aquesta presència és generalitzada, a la microempresa no arriba a quatre de cada deu
Aquestes dificultats s’alineen amb els estudis de Pimec Autònoms, que mostren jornades molt llargues, sovint amb ingressos ajustats i amb poc marge per absorbir inversions que no generin retorn immediat. La bretxa de dimensió s’explica, en primer lloc, pels recursos econòmics limitats. El programa Kit Digital ha estat una eina per activar la digitalització de base: nou de cada deu beneficiaris han estat microempreses. Els ajuts s’han destinat principalment a web, lloc de treball segur, gestió de processos i gestió de xarxes socials. Han estat útils per fer el primer pas, però no garanteixen, per si sols, una transformació profunda ni sostinguda en el temps.
A això s’hi afegeix l’estructura mateixa de la microempresa, sovint assentada sobre la figura de l’autònom, que ha de combinar l’ofici amb coneixements de tecnologia, economia, venda, organització o gestió de persones. Coneixements que no sempre es tenen. En conseqüència, cal invertir temps per aprendre, pensar i implantar. El temps esdevé un recurs especialment escàs. A aquests factors s’hi afegeix també l’entorn territorial on operen moltes microempreses. Les comarques amb menor densitat de població, on el pes del treball autònom és més elevat, acostumen a disposar de menys recursos digitals, tant pel que fa a infraestructures com a serveis d’assessorament i suport.
Finalment, cal considerar que tres de cada deu persones autònomes tenen més de 55 anys. L’horitzó vital esdevé així un element clau per entendre la bretxa de dimensió. Quan la jubilació és propera, la pregunta és legítima: quant temps necessito per amortitzar aquesta inversió en diners i en esforç? La digitalització és una oportunitat sobre la qual cal avançar, entenent els condicionants, però amb determinació cap a l’objectiu. I és en aquest context en què cal situar VeriFactu: no és el problema, sinó la punta de l’iceberg, una exigència més dins d’un procés que, per a la microempresa, no és només tecnològic, sinó estructural.
La microempresa, sovint assentada sobre la figura de l’autònom, ha de combinar l’ofici amb coneixements que no sempre es tenen. En conseqüència, cal invertir temps per aprendre, pensar i implantar
La digitalització mostra una evolució positiva en termes agregats. Però en la microempresa ho fa des d’un punt de partida diferent, a un ritme més lent i amb forts condicionants de sector, temps, econòmics, de coneixement, territorials així com personals i vitals. Afrontar aquest repte sense tenir en compte aquesta realitat és confondre voluntat amb capacitat.
Si volem que la digitalització en general, i VeriFactu en particular, sigui un èxit, cal més acompanyament, més coneixement aplicat, més assessorament i instruments que reconeguin l’esforç real que fan les microempreses. Perquè la digitalització no és una imposició administrativa. És una transformació que només serà una realitat si es posen les condicions perquè l’obligació sigui realment assumible per la microempresa.