La “tecnologia [in]visible” que farem entre tots

Una guia urbana de Barcelona, un telèfon de disc, un walkman o un despertador. Tots ells formen part de la dotzena d’objectes que donen la benvinguda a la nova exposició del Palau Robert, Tecnologia [in]visible, i tenen un objectiu comú: demostrar el canvi que ha viscut la tecnologia en els vint anys en què el MWC s’ha celebrat a Barcelona. Així, sota l’organització de la Mobile World Capital Barcelona (MWCapital) i la Generalitat, la mostra acompanya el visitant pel passat i el present de la connectivitat global i obre els interrogants sobre quina mena de futur volem construir plegats. “És una transformació que donem per feta, però que ha canviat profundament la manera com vivim”, ha declarat la nova directora general de la MWCapital en el seu primer acte oficial en el càrrec, Laia Corbella.

Sota el sol aclaparador del jardí del Palau Robert, Corbella ha vinculat Tecnologia [in]visible a les dues dècades que fa que el MWC se celebra a la capital catalana: “Fa vint anys vèiem la tecnologia, avui hi vivim dins. Un canvi de paradigma que, des de Barcelona, Catalunya i Espanya, hem explicat des del Mobile”. L’exposició, que és la tercera que organitza la MWCapital al Palau Robert, forma part de l’objectiu que va engegar el naixement de la fundació: que el llegat del MWC vagi més enllà dels quatre dies de congrés. “Fa vint anys vam somniar amb aquest projecte, i vint anys després podem dir que s’ha consolidat”, ha celebrat la consellera d’Economia i Finances del Govern, Alícia Romero.

Corbella: “Fa vint anys vèiem la tecnologia, avui hi vivim dins. Un canvi de paradigma que, des de Barcelona, Catalunya i Espanya, hem explicat des del Mobile”

Qui tampoc s’ha perdut la festa ha estat el president de la GSMA Ltd, John Hoffman, que a principis de maig va fer un pas el costat com a conseller delegat després de més de dues dècades en el càrrec. “Fa vint anys, quan el MWC Barcelona va començar, el 3G era la tecnologia del moment i l’iPhone encara no s’havia inventat. Hem fet un llarg camí, i avui connectem més de 6.000 milions de persones al món”, ha rememorat. “I tot comença aquí”, a Barcelona, una ciutat que Hoffman considera “casa nostra” i que, com a “ciutadans responsables” de la seva llar, se senten amb la responsabilitat d’implicar-s’hi.  

Una responsabilitat que, en l’exposició d’enguany, pren forma trencant amb la tendència d’anys anteriors: si fa dos anys la mostra era una translació de l’estand de la MWCapital al Palau Robert, i l’any passat, una reimaginació que incorporava treballs artístics, aquest 2026 s’ha optat per una concepció des de zero, amb l’expert digital i president d’Accent Obert, Genís Roca, com a comissari de la mostra. “Estem celebrant els vint anys del MWC a Barcelona, però volíem parlar dels reptes que tenim per als pròxims vint”, ha assenyalat el responsable de Tecnologia [in]visible.

El president de la GSMA Ltd, John Hoffman, i la directora general de la MWCapital, Laia Corbella, amb el comissari de 'Tecnologia [in]visible', Genís Roca | Cedida

El passat, present i futur de la connectivitat

Per fer-ho, l’exposició s’estructura en tres fases ben diferenciades, una per a cada moment temporal. La primera estança del passat ja l’hem avançada: una sala fosca, amb una dotzena de pilars sobre els quals descansen diversos aparells que, vint anys abans de l’arribada del MWC a la ciutat comtal —pels volts dels anys 80—, objectivaven el concepte de tecnologia: telèfons fixos, mapes, calculadores, ràdios, diaris de paper… “La tecnologia s’entenia com una cosa present als objectes que donava una funcionalitat”, explica el responsable d’innovació de la MWCapital, Tomeu Sabater.

Des d’aquesta sala, un passadís amb múltiples pantalles i sons ens fa avançar cap al present: cada passa representa una nova generació de connectivitat. “Amb la primera generació, vam poder comunicar-nos per trucada; amb el 2G, escriure missatges; amb el 3G, van arribar les aplicacions i els smartphones…”, llista Sabater. Així, fins al 5G. “I ara estem en un moment en què no tenim un aparell o tecnologia, sinó una infraestructura que mou el món”, recull el testimoni Roca.

Roca: “Ara estem en un moment en què no tenim un aparell o tecnologia, sinó una infraestructura que mou el món”

La tercera sala és l’última del repàs històric, i aquí la protagonista és Barcelona. Amb un blanc pristí que contrasta amb la foscor de l’inici, és la que concentra la “part teòrica” de l’exposició: multitud de gràfics, xifres destacades i mapes que expliquen quin paper ha jugat la capital catalana en els vint anys del MWC. Però no només: la “classe” comença el 1800, amb l'origen de la comunicació mòbil, i arriba fins als nostres dies.

A partir d’aquí, l’exposició ja sí que fa el pas definitiu al present. En aquesta segona fase, la sala s’allibera de decoracions que puguin distreure per cedir tot el protagonista als vuit panells que la conformen, quatre a cada costat. En cadascun s’hi presenta un cas d’ús o aplicació tecnològica d’avui que les noves generacions de connectivitat han fet possibles: l’ús de bessons digitals per a la medicina personalitzada, els robots assistencials per a la gent gran, el monitoratge intel·ligent de cultius, la conducció connectada… Els panells, a més, tenen una particularitat: l’estructura, en forma vertical, tenen una segona “pantalla” superposada, amb uns mànecs als costats. Si l’usuari els agafa i els mou cap a baix, pot passar a veure de l’explicació del cas d’ús als beneficis que aquest aporta a la societat.

Passadís de l'exposició 'Tecnologia [in]visible', que explica les diferents generacions de connectivitat | Marc Vilajosana

Finalment, Tecnologia [in]visible enceta la tercera i darrera fase amb una mirada al futur en la qual els organitzadors cedeixen la veu i el discurs. La primera de les dues sales que la conformen és l’anomenada “àgora digital”, un espai rodó, amb seients per seure i unes pantalles a sobre en què es projecten els dubtes i opinions tant d’experts com de ciutadans anònims que plantegen sobre el món que vindrà. “Hi ha gent preocupada per la seva seguretat, per la confidencialitat de la informació, per la veracitat de la informació… però també gent preocupada pel control i la concentració de poder que s’està fent en alguns llocs”, enumera Roca. Un conjunt de converses fragmentades en què les posicions són múltiples i els organitzadors no es casen amb ningú: “Aquesta exposició no ha volgut ser ni tecnoaddicta ni tecnofòbica; però hi ha un debat i l’hem de tenir”.

Roca: “Aquesta exposició no ha volgut ser ni tecnoaddicta ni tecnofòbica; però hi ha un debat i l’hem de tenir”

I qui millor per plantejar el debat que la mateixa ciutadania? Així és com clou Tecnologia [in]visible: cedint el micròfon (o, més aviat, la pantalla tàctil) als visitants per fer públic com veuen els pròxims vint anys de la tecnologia. Què esperen? Què els provoca temor, esperança, il·lusió, alerta? Aquests missatges van apareixent en la multitud de pantalletes que, penjant del sostre amb fils metàl·lics, externalitzen els sentiments de tots els qui han passat per l’exposició i ho han volgut fer públic. “Em preocupa perdre privacitat”, “els robots faran totes les feines pesades”, “m’agradaria poder parlar totes les llengües sense estudiar”, “em conformo que no l’empitjori”. Tots ells, amb una frase invariable a la paret que acomiada la mostra: “El futur no s’espera, es construeix”.

Perquè aquesta és, segons Roca, el principal objectiu de Tecnologia [in]visible: “L’última sala és una crida a la responsabilitat: el futur no està escrit, es construeix, i ens tocarà a tots i cadascun de nosaltres participar d’aquest futur”. Perquè si en els últims vint anys hem desplegat “una infraestructura que avui és indispensable pel món”, el repte per als pròxims vint és “discutir la governança d’aquesta infraestructura”. Un “debat seriós” que, per Roca, guarda similituds amb “la lluita dels sindicalistes del segle XIX pels drets del treball”, i que alerta que és una conversa de drets “on tots tenim l’oportunitat, o el deure, de participar”.