Consens, consens i més consens van ser les “tres” exigències més reiteradament reclamades pels ponents del primer acte públic celebrat per la Fundació Economia i Empresa, davant d’una sala abarrotada de talent, cert clima d’impaciència i moltes ganes de tirar endavant sense tanta comèdia ni tanta visió utilitarista a curt termini com hi ha pel món.
L’acte, titulat La Catalunya que volem va tenir lloc dilluns 20 d'abril al matí a la magnífica sala d'actes del Col·legi d'Economistes de Catalunya, un gran panot barceloní ubicat en una cantonada de la plaça Gal·la Placídia on encara no fa massa anys hi havia la pista d’autos de xoc Caspolino, d’insigne memòria on, pel capbaix, un parell o tres de generacions de pares i mares s’esforçaven a ensenyar a la descendència a esquivar tota mena d'atropellaments, trompades i perills.
La Fundació Economia i Empresa té dos lideratges de luxe: Salvador Alemany, president d'honor, i Oriol Amat, president executiu. A la presentació, Alemany va subratllar que l'objectiu de la Fundació és fer de Catalunya un país millor, dins d’un ambient general cada cop més tendent a expressar-se, justament, a base de trompades. Amat, per la seva banda, va blasmar contra el soroll i la incertesa i a favor de la capacitat d'assolir acords sòlids. I, mentrestant, un servidor es preguntava en silenci si som un país capaç de construir consensos o som el país bel·licista que ningú voldria ser. O gairebé ningú.
“Més val que sí” va ser la meva resposta muda a la primera pregunta. “Més val que no”, ser la resposta a la segona. Això vol dir doncs que “cal oblidar ideals i il·lusions personals i col·lectives, no fos cas que fossin incompatibles?” va ser la pregunta final. “No pas” va ser la resposta. Es tracta simplement de no confondre la gimnàstica amb la magnèsia, anar per feina i superar tantes misèries i miopies variades a les quals estem sotmesos cada dia en contra dels interessos comuns del país i de les persones humanes que en formem part.
El cas és que aquesta vocació de mantenir una mirada llarga i no ocupar tot l’horari disponible amb discussions més retòriques que no pas pràctiques comença a fer-se visible, encara tímidament, en diferents fòrums del país i la ciutat.
"Aquesta vocació de mantenir una mirada llarga i no ocupar tot l’horari disponible amb discussions més retòriques que no pas pràctiques comença a fer-se visible, encara tímidament, en diferents fòrums del país i la ciutat"
Com per exemple al grup d’opinió Pro Barcelona, redactor d’un treball titulat La Barcelona que volem (atenció a la similitud del títol amb el de l’acte del dia 20), també impulsada per Alemany, en col·laboració amb participants tan destacats com Carles Cabrera (Institut Cerdà), Isabel Vidal (Adetca i Fundació Romea), Fèlix Riera (Rethink Barcelona), Joan Ramon Rovira (a títol personal), Miquel Martí (Tech Barcelona), Enric Canet (quart sector), Gabriel Jené (Barcelona Oberta), Manuel Casal (successor d’Eduard Torres a Turisme de Barcelona) i algú altre com ara jo mateix sense anar més lluny. Molts d’ells, presents a l’acte.
Tornant doncs a la plaça Gal·la Placídia, l'actual consellera d'Economia i Finances, Alicia Romero, va iniciar la jornada sentenciant l'evidència que, "si posem el focus en allò que ens uneix, abandonant el curtterminisme, avançaríem molt més de pressa" i enumerant les 10 prioritats que demanen consens amb més urgència: productivitat i innovació, cohesió social, capital humà, teixit empresarial, finançament, reforma de l'administració, habitatge, infraestructures, col·laboració publicoprivada i digitalització sostenible.
Cal subratllar també el fet que les dues taules rodones que es van desenvolupar tot seguit estaven integrades equitativament per dos representants del PSC, dos de l’espai neoconvergent i dos d’Esquerra Republicana: una escenificació perfecta que interpel·lava clarament als destinataris de la proposta de consens promogut per la Fundació.
La primera de les taules, integrada pels exconsellers d’Economia i Hisenda Antoni Castells, Natàlia Mas, i Jaume Giró, i moderada per l’assessora Aurora Catà, va tenir com a comú denominador la necessitat d'aprofitar les fortaleses del país en sectors com ara la biomedicina, apostar per l'especialització, la formació dual i la transferència de coneixements universitat i empresa.
Quant a recursos, els tres exconsellers van coincidir en la necessitat d'avançar en la negociació perquè Catalunya recapti tots els impostos i l'ordinalitat i van reclamar "menys queixes i més lideratge" (traducció lliure del portuguès, “menos samba e mais trabalhar”), tot i que van lamentar el baix nivell d'execució de les obres aprovades, i també van demanar prioritzar les inversions en infraestructures amb impacte econòmic i social transformador, com ara les energies renovables, Rodalies i el Corredor Mediterrani.
Per cert, va ser l'endemà, dimarts, en un acte organitzat per Intermèdia, quan el conseller d’Acció Exterior Jaume Duch, partidari d’una política europea pròpia de seguretat i defensa, va dir que el corredor podria obtenir diners de la UE en raó de la seva importància com a infrastructura lligada a una defensa europea comuna. “Pas mal”, que dirien els francesos.
La segona taula, integrada per l'exconsellera de Justícia, Lourdes Ciuró, l'exconseller de Drets Socials, Carles Campuzano, i el president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, Ciriaco Hidalgo, moderada pel CEO d'Aigües de Barcelona, Felipe Campos, va centrar les seves intervencions en la necessitat de reforçar l'estat del benestar, la cohesió social i la integració. Tres grans objectius probablement assolibles mitjançant la formalització d’un Pacte Nacional per l’Habitatge, que consideri també la rehabilitació com a eina útil i un pla de beques i inversions en matèria d'ensenyament i sanitat que eviti l’abandonament escolar i afavoreixi la prevenció en matèria sanitària.
"Quant a recursos, els tres exconsellers van coincidir en la necessitat d'avançar en la negociació perquè Catalunya recapti tots els impostos"
Finalment, Àngels Fitó, rectora de la UOC, vicedegana del Col·legi d'Economistes de Catalunya i patrona de la Fundació Economia i Empresa, va assegurar que totes les qüestions plantejades durant la Jornada haurien de generar una agenda de país amb temes capaços de construir grans acords.
En definitiva, un pla de xoc que la generació dels nens del Caspolino, habituats a estar alerta i avançar per una pista plena d'ensurts i trompades, signarien encantats ara mateix.