Memòries, monstres i records en l'homenatge a Xavier Batalla
21
de Març
de
2026
Dijous 12 de març, la sala d'actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya es va omplir de gom a gom per celebrar el Memorial Xavier Batalla d’enguany amb una conversa entre el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat, Jaume Duch, i els especialistes en informació internacional Marc Marginedas, Xesco Reverter i Teresa Turiera, que va moderar el diàleg.
El Col·legi és un panot imprescindible de la ciutat i, Xavier Batalla i Garcia, va ser un gran analista de política internacional.
Si vols saber-ne més
Nascut a Barcelona l’any 1948 i mort prematurament l'any 2012, es va dedicar intensament a intentar entendre el món i mirar d'explicar-lo als seus múltiples lectors. Primer al Correo Catalán, on va ingressar l'any 1972, tres anys abans de la mort del dictador Franco.
Després, l’any 1982, al Diario de Barcelona, abans de participar en el llançament de l’edició catalana d'El País amb el seu gran amic Antonio Franco. I a partir de 1986 a La Vanguardia on va ser corresponsal a Londres i corresponsal diplomàtic de l'única capçalera supervivent de totes les que acabo d'esmentar, i on va acabar d’esclatar tot el seu talent i magisteri.
Finalment, al seu llibre El mundo es una idea.
Un mite seriós i matiner que escoltava la BBC
En Xavi iniciava la seva jornada laboral molt d’hora, molt d’hora, probablement en pijama, escoltant per ràdio les notícies de la BBC de Londres. De fet, quan arribava a la vella redacció del carrer Consell de Cent i es posava a fullejar la premsa del dia, semblava que ja ho tenia tot clar i mentalment maquetat i preparat per ser enviat a platines. És a dir, al taller.
S’havia llicenciat en Periodisme i Filosofia, havia estudiat anglès al CIC i era un gran amant dels viatges, la música de jazz i el cinema.
El vaig conèixer i me’n vaig fer amic tot just arribat al paradís, l’any 1973. Un paradís que per mi era aquella "planta diàfana plena de fum de tabac i aromes de cubata de mitja tarda, zenitalment il·luminada amb tubs fluorescents i poblada per alguns mites del periodisme" que tantes vegades he descrit amb aquestes mateixes paraules.
"Eren una secció potent, de referència i pràcticament autogestionada que calia llegir per saber què i per què passaven les coses que passaven"
Ell era justament un d’aquells mites. Un mite seriós i matiner que compartia secció amb en Jordi Daroca, cap oficial de la secció d’internacional; Albert Garrido, que dijous citava Gramsci al tríptic de presentació del Memorial, i més tard amb un altre gran periodista, Miguel Ángel Bastenier, també malauradament desaparegut.
Eren una secció potent, de referència i pràcticament autogestionada que calia llegir per saber què i per què passaven les coses que passaven, en uns anys en què si volies saber-ne una mica més també calia escoltar Ràdio Pirenaica, de la mateixa manera que si volies veure cinema compromès (i no tan compromès) havies de pujar de tant en tant a Perpinyà.
"Garrido citava Gramsci: ”El vell món es mor, el nou triga a aparèixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”"
El 14 de juny de 2003, Batalla escrivia a La Vanguardia un article a doble pàgina amb una molt bona infografía, que va titular Imperio, hegemonía o policía, amb un destacat que deia “para muchos de los aliados de Estados Unidos, el ataque preventivo es como un regreso al imperialismo del siglo XIX”.
Per la seva banda, el seu amic i company Albert Garrido, també present a la sala i membre de la comissió del Memorial, citava Antonio Gramsci al fulletó de l’acte reproduint aquestes paraules: ”El vell món es mor, el nou triga a aparèixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.
On és el monstre?
Monstres? Com és que hem acabat parlant de monstres? Hi havia algun monstre a la sala? A la sala potser no. Però a l’escenari que Duch, Reverter, Marginedes i Turiera, introduïts pel degà del Col·legi, Joan M. Morros, miraven de descriure, sí que n’hi havia un. I de ben gros.
Un monstre que, del bracet de Putin, vol afeblir Europa i l’OTAN tant com puguin, que desferma guerres per afavorir la indústria armamentística (nord-americana, of course), que veu Europa com un escenari decadent podrit per la immigració, que utilitza el comerç com si fos una arma, que dona suport als partits d'extrema dreta europeus, que l’amenaça d'envair Groenlàndia i que se salta dia sí dia també les seves pròpies regles.
Si vols saber-ne més
L'únic positiu de tot això, diuen i concorden els ponents, és que obliga Europa a tenir cura i posar-se les piles.
Sí? Posar-se les piles? Tant de bo. Això, llevat de Sánchez, encara no ho hem vist fer a ningú. I no hi ha ningú que sàpiga del cert si algú el seguirà o no el seguirà.
Bé, potser sí que en Xavi ho sap, però des d'aquí avall, nosaltres, pobres mortals, no el podem sentir.
Et recordarem sempre, Xavier Batalla. Una abraçada a la teva memòria.