Els límits d’un sistema de finançament autonòmic desconnectat del territori

10 de Febrer de 2026

Per a les empreses i les famílies de les comarques de Catalunya, el debat sobre el sistema de finançament autonòmic no és una qüestió tècnica ni abstracta. És una decisió política amb efectes molt concrets sobre la cohesió territorial, la qualitat dels serveis públics i la capacitat de les administracions de crear un entorn competitiu per a l’activitat econòmica.

El model vigent, dissenyat l’any 2009 i que s’hauria d’haver renovat el 2014, fa més d’una dècada que ha quedat clarament desfasat. No reflecteix l’evolució demogràfica, ni els canvis en l’estructura productiva, ni les necessitats socials i econòmiques dels diferents territoris. A principis de 2026, el govern espanyol ha posat sobre la taula una proposta de reforma que preveu una injecció de recursos addicionals per a les comunitats autònomes —prop de 20.975 milions d’euros a partir del 2027— mitjançant, principalment, modificacions en els percentatges de cessió d’impostos com l’IRPF o l’IVA.

Aquest increment de recursos és, sens dubte, una bona notícia. Segons les dades publicades, Catalunya podria rebre uns 4.686 milions d’euros addicionals. Es tracta d’un pas endavant necessari, però que no representa un canvi estructural de model. Més aviat, estem davant d’una millora parcial que no resol algunes de les disfuncions de fons del sistema de finançament autonòmic.

La proposta no garanteix una distribució estable ni plenament justa dels recursos a mitjà i llarg termini. L’infrafinançament persistent ha condicionat la capacitat de molts territoris amb un fort teixit productiu i industrial, com el Vallès Oriental, que han vist limitades les seves possibilitats de reforçar serveis públics essencials, impulsar polítiques econòmiques i industrials o invertir en àmbits clau com l’habitatge públic i la mobilitat. Tot plegat té un impacte directe, tant en la competitivitat empresarial com en el benestar de les persones.

"L’infrafinançament persistent ha condicionat la capacitat de molts territoris amb un fort teixit productiu i industrial, com el Vallès Oriental"

En aquest debat hi ha un element molt important, el conegut principi d’ordinalitat. Aquest principi estableix que les comunitats amb més capacitat fiscal no haurien de perdre posicions relatives en termes de recursos per habitant després de fer la seva aportació solidària. Una contribució més elevada al sistema no pot significar, en cap cas, acabar en una situació de desavantatge. Garantir l’ordinalitat per llei no és una demanda política, sinó una exigència de racionalitat econòmica, seguretat jurídica i corresponsabilitat fiscal.

L’ordinalitat no beneficia només Catalunya. Un sistema que respecta aquest principi evita penalitzar els territoris que generen més activitat econòmica, ocupació i recaptació, i contribueix a trencar dinàmiques de subfinançament crònic que acaben reduint la capacitat de creixement del conjunt de l’Estat. Per això, és prioritari que el model final que s’acabi pactant garanteixi que es respecti de manera efectiva aquest principi.

Un altre element imprescindible és avançar cap a una corresponsabilitat fiscal real. La proposta actual apunta alguns avenços en la gestió, recaptació, liquidació i inspecció dels impostos a través de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC). Disposar d’una ATC que acabi recaptant tots els impostos no és només una qüestió d’autogovern, sinó també d’eficiència, transparència i millor rendició de comptes davant ciutadans i empreses. Cal continuar avançant amb determinació en aquesta direcció.

Igualment rellevant és la publicació regular i transparent de les balances fiscals. Sense dades clares, recurrents i homologables, no és possible mantenir un debat rigorós sobre el sistema de finançament ni avaluar-ne l’impacte real. La transparència fiscal hauria de ser una pràctica normalitzada en qualsevol economia avançada.

"Sense dades clares, recurrents i homologables, no és possible mantenir un debat rigorós sobre el sistema de finançament ni avaluar-ne l’impacte real"

Catalunya arrossega des de fa dècades un infrafinançament estructural que no es correspon ni amb el seu pes econòmic ni amb l’esforç fiscal dels seus ciutadans i empreses. Aquest dèficit s’ha vist perjudicat històricament per un dèficit crònic d’inversió en infraestructures agreujat, a més, per una execució sistemàticament baixa de les inversions pressupostades. Les crisis recurrents de Rodalies en són un exemple paradigmàtic: el resultat de molts anys de desinversió i incompliments, amb un impacte directe sobre la productivitat i el benestar dels catalans i les catalanes.

Cal separar els debats, però no deslligar-los. Un millor sistema de finançament és una condició necessària perquè Catalunya disposi dels recursos que li corresponen i, a la vegada, pugui exigir amb legitimitat el compliment dels compromisos d’inversió d’acord amb el seu pes real en l’economia de l’Estat.

Una visió àmpliament compartida pel teixit empresarial és que l’acord proposat és preferible a la situació actual i constitueix un primer pas per superar un model de finançament clarament esgotat. Tanmateix, també hi ha un consens creixent que, tot i avançar en la bona direcció, aquesta proposta no dona una resposta suficient als dèficits estructurals del finançament de Catalunya. Per aquest motiu, és imprescindible apel·lar als partits polítics catalans perquè actuïn amb responsabilitat i voluntat constructiva, treballant per millorar l’acord en aquells elements clau que encara cal reforçar. S’ha de facilitar l’aprovació d’un model que suposi una millora real i efectiva de la capacitat financera de la Generalitat, ja que perpetuar un sistema que durant anys ha limitat els recursos del país no és, en cap cas, una opció viable.