En els darrers anys, el mercat dels esports fantasy ha experimentat un creixement sostingut a doble dígit. Algunes estimacions ja el situen al voltant dels 30.000 milions d’euros de facturació anual agregada, amb més de 400 milions d’usuaris arreu del món. L’èxit d’aquestes plataformes digitals no és casual. Respon a una combinació especialment atractiva: una experiència d’usuari àgil, el foment de l’esperit competitiu, la connexió amb els esports reals i, sobretot, la creació d’espais de relació entre amics. De fet, no és estrany que, paral·lelament a la lliga fantasy, es generi un grup de WhatsApp on es comenten alineacions, lesions i resultats amb una intensitat que, sovint, supera la de la mateixa aplicació.
Pot semblar sorprenent, però d’aquestes competicions digitals se’n poden extreure lliçons valuoses per a la vida personal i professional. Perquè, com en qualsevol altre entorn competitiu, també hi ha guanyadors cada temporada. I no sempre són els qui més en saben de l’esport en qüestió, ni els que tenen més habilitat financera, ni tan sols els que acumulen més experiència en aquest tipus de jocs. Tot i que la temptació de la resta de participants és atribuir els resultats a la sort o a teories més o menys conspiratives, amb el pas de les jornades acostuma a emergir un patró força clar: qui més temps i atenció hi dedica, millor classificació obté.
Aquesta constatació, encara que en determinats contextos pugui resultar incòmoda o fins i tot contratendència, convé tenir-la molt present. Perquè l’esforç continua sent un dels factors més poderosos de diferenciació. Tenir bones idees i prendre decisions encertades són condicions necessàries per avançar, però no suficients. També cal la perseverança per executar-les amb consistència. Tal com recordava el filòsof Maurice Nédoncelle, “una gran brúixola no dispensa de remar”.
Ara bé, convé no confondre l’esforç amb l’ocupació. No es tracta de tenir l’agenda plena, de passar el dia corrent o de respondre sistemàticament que “anem molt liats”. El primer esforç hauria de ser, precisament, mental: saber prioritzar on cal posar l’energia i com utilitzar-la per generar el màxim impacte. I aquest exercici, com qualsevol altre, també exigeix temps i reflexió. Perquè deixar-se arrossegar per la inèrcia i la dinàmica del dia a dia pot portar-nos a remar sense descans, però això no garanteix ni que els rems toquin l’aigua ni que ens estem dirigint a bon port.
Aquest esforç constant per fixar bé el rumb ha d’anar acompanyat de tenacitat i capacitat de sacrifici. I aquí no val caure en l’autoengany que contraposa talent i esforç. Perquè tots dos conceptes estan estretament vinculats, si no és que són indissociables. I és que tenir un gran domini d’una matèria no és fruit de la casualitat, sinó d’hores de dedicació sostinguda. I la capacitat de traduir aquests coneixements en pràctiques útils, així com d’anar-les perfeccionant amb el temps, també exigeix disciplina i constància.
"Deixar-se arrossegar per la inèrcia i la dinàmica del dia a dia pot portar-nos a remar sense descans, però això no garanteix ni que els rems toquin l’aigua ni que ens estem dirigint a bon port"
No descobrirem res de nou si diem que, a igualtat de condicions, l’esportista que més entrena és qui obté millors resultats, el professional que més s’implica és qui progressa amb més garanties, i les organitzacions que integren la cultura de l’esforç són les disposen d’un avantatge competitiu difícilment igualable.
En aquest sentit, la lògica de l’esforç no s’hauria d’aplicar només a l’àmbit professional, sinó de manera equilibrada a totes les esferes de la vida. De fet, la psicòloga Pilar Sordo explica sovint la importància d’aspirar a una “versió completa” d’un mateix, capaç d’integrar amb coherència la faceta personal, professional i relacional. Aquesta és, probablement, la gran dificultat… però també la virtut més rellevant. Perquè l’èxit no acostuma a ser fruit d’un cop d’encert puntual, sinó d’una dedicació sostinguda, conscient i ben orientada en tots els àmbits que importen.