Liderar sense despatx

Ricard Garriga i Sara Orra, fundadors de Trioteca, han vist créixer la seva empresa gairebé sense fer soroll. Aquesta fintech, especialitzada a buscar per als seus clients les millors condicions hipotecàries del mercat i acompanyar-los durant tot el procés, ha construït el seu èxit sobre una combinació poc habitual: una gran eficàcia en el servei, una aposta decidida per la digitalització i un model de negoci gratuït per a l’usuari final (la monetització arriba a través de les aportacions de les entitats financeres amb les quals col·laboren). El boca-orella ha fet la resta, i ha impulsat una evolució sostinguda tant en facturació com en nombre d’empleats. De fet, des del 2017, han hagut de canviar tres vegades d’oficines perquè sempre es quedaven petites. Però en cada nova seu hi ha hagut una constant: ni el Ricard ni la Sara tenen despatx propi.

Pot semblar un detall menor. No ho és. És una decisió conscient de lideratge. Renunciar al despatx propi implica, en primer lloc, evitar l’aïllament. Vol dir estar al dia del que passa a l’organització sense necessitat d’intermediaris ni filtres. Però sobretot té una dimensió humana. Quan comparteixes espai, veus les cares de les persones, detectes els silencis, perceps els ànims i pots conversar cada dia amb naturalitat. Això no només reforça els vincles, sinó que permet comprendre millor el clima de l’equip. Perquè l’empatia és una d’aquelles habilitats que no s’afila predicant-la, sinó sistematitzant pràctiques que et connectin de veritat amb els col·laboradors.

Si vols saber-ne més

 

   

Oriol Montanyà-Mesurar també és construir

Aquest contacte directe també facilita una de les grans responsabilitats de qualsevol directiu: supervisar i facilitar el treball de l’equip. Quan la taula és al costat de la gent, s’obtenen matisos que no apareixen en cap pantalla ni en cap quadre d’indicadors. Són elements qualitatius de gran valor que permeten tenir una visió més completa de l’aportació real de cada persona i que fan possible un acompanyament més ajustat en moments clau. Saps què està passant gairebé en temps real i pots intervenir quan cal, ni massa aviat ni massa tard.

I en un pla més operatiu, compartir espais (ben organitzats i amb criteri) pot aportar dosis molt altes de productivitat. No pas perquè tothom hagi d’estar parlant constantment, sinó perquè es redueix bona part de la xarxa burocràtica que sovint entorpeix la comunicació interna. La interlocució es fa més fluida, els dubtes es resolen en minuts i moltes decisions no necessiten ni correus ni reunions formals. A l’espai comú es desenvolupa la vida quotidiana de l’organització, mentre que als espais reservats (que, evidentment, també han d’existir) es tracten els assumptes confidencials o delicats. El problema apareix quan es pretén pilotar aquesta vida compartida des de la distància d’un despatx tancat.

"A l’espai comú es desenvolupa la vida quotidiana de l’organització, mentre que als espais reservats (que, evidentment, també han d’existir) es tracten els assumptes confidencials o delicats"

Aquest model d’espais compartits contrasta de manera evident amb un estereotip directiu que arrosseguem des dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Un imaginari que el cinema va retratar amb precisió a Wall Street, on el personatge interpretat per Michael Douglas exhibia un despatx desmesurat, gairebé escenogràfic, amb cinta de córrer incorporada i prou metres quadrats per encabir-hi tot el seu ego. Aquell despatx no era només un espai físic; era una autèntica declaració de poder. El Ricard i la Sara, en canvi, representen una manera molt més contemporània d’exercir el lideratge. Han entès que l’ostentació no genera adhesió, sinó distància. I que, en el fons, la credibilitat no es construeix aixecant parets, sinó compartint taula.