Circuit de Catalunya: quan els fracassos són orfes
30
de Desembre
de
2025
Ja fa uns anys, vaig tenir una succinta relació amb el Circuit de Montmeló. De caràcter merament comercial. No va arribar a enlloc, esclar. Però en vaig treure una impressió pèssima. Em va semblar mentida que aquelles instal·lacions i aquell equip de gestió fos capaç d’organitzar un Gran Premi de Fórmula 1. No tocava d’oïda -conec altres circuits del món i com funcionen-.
La meva impressió fou tan dolenta que la vaig compartir amb la llavors consellera, responsable política del Circuit, la senyora Chacón -que sempre m’ha semblat una persona competent-. Ella, en certa manera, n’era conscient i ja va començar a fer algunes modificacions importants. Però com que, en aquest país, el que menys preocupa són els diners del contribuent i la bona governança, resulta que a la consellera la van fer plegar i va haver d’abandonar el govern el 2020.
Si vols saber-ne més
La meva impressió, dolenta com he dit, fou doble. Les instal·lacions estaven mal mantingudes, decrèpites. Ignoro la part de tallers i boxes, però la part de públic, de convidats de negocis per empreses, i allò que es coneix com el paddock, totes aquestes àrees, estaven en una situació penosa. Tot es veia suat i gastat. Les renovacions de contractes amb els propietaris de l'F1 eren anuals i se sustentaven en la quantitat de diners que la Generalitat afluixava a l’hora de signar el contracte. Uns diners que marxaven a la butxaca dels organitzadors. Res quedava per a les millores i altres renovacions que qualsevol circuit necessita. I que haurien de provenir de la seva explotació.
Aviat em vaig adonar que del que patia el Circuit era de la manca d’un equip de gestió mínimament professional. En cap moment vaig detectar gens d'interès -gens ni mica- per aconseguir uns ingressos que anessin en benefici del compte d’explotació del Circuit. Aquest aspecte no preocupava a ningú. N’eren conscients, i així ho manifestaven de manera gairebé lasciva. La Generalitat els salvaria perquè ningú acceptaria perdre el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1. És el que té el populisme. Certament, es trencaria una tradició de país. Però és que de l’esperit que, un dia, va portar l’esdeveniment a Barcelona -concretament a Montjuïc- ja no en quedava res. Alguns d’ells, els d’ara, amb aspiracions polítiques d’un vol tan gallinaci que fa vergonya de dir. Aquell dia del 2020, quan vaig visitar el Circuit, vaig veure clar que la Fórmula 1 deixaria Catalunya tard o d’hora. I que si no ens havia deixat abans era per falta d’alternativa. Ha sortit Madrid i se l’ha quedada. D’explicacions se’n poden donar les que vulguin. La realitat és que, a ulls dels propietaris de la Fórmula 1, Madrid ho farà millor.
"Quan vaig visitar el Circuit el 2020, vaig veure clar que la Fórmula 1 deixaria Catalunya tard o d’hora. I que si no ens havia deixat abans era per falta d’alternativa"
D'ençà d'aquell moment, i veient la situació política del país, el meu interès va decaure i ignoro què se n’ha fet, d’aquell equip de gestió. Sé que amb els que vaig tenir contacte -aquella colla de funcionaris laxos i esquenadrets- van ser despatxats. Potser els que han vingut després han estat substituïts una altra vegada, o més. No ho sé, sincerament. És el problema de polititzar-ho tot -els ciutadans perdem interès-. En lloc de col·locar els millors -de veritat ningú s'adona que aquest fou el gran encert de Prat de la Riba?- sempre es nomena a qui convé pels interessos més espuris. Ignoro si aquest és el cas actual o, potser, la cosa ha millorat. En qualsevol cas, el mal venia de lluny i ja estava fet fa anys. I si d'ençà del 2020 s’ha fet res de bo, ha arribat tard.
De notícies del conseller felicitant-se per l’èxit d’haver renovat el contracte de Fórmula 1, res de res. Perquè d’èxit no n’hi ha hagut. S’hauria, com a mínim, d’haver passat comptes. Les rodes de premsa són una bona oportunitat. Però no. Els periodistes del règim -és a dir, gairebé tots- no pregunten. No fos cas que els enviessin a galeres. Almenys Trump té la valentia de prohibir-los l’entrada a la sala de premsa. Aquí no cal. És clar que ja se sap: els èxits tenen molts pares; els fracassos són orfes.