Tres notícies en una, o com destrossar un país

Només fa uns dies van aparèixer tres notícies que el bon periodisme hauria d’anar lligant, perquè aquesta és la seva feina. Són notícies que es van repetint i que ningú barreja -unes vegades per pura ignorància, altres cops per desídia i d’altres per no ser acusat de ves a saber què-.

Per una banda, se’ns va informant que la població catalana creix de manera abassegadora. No sé a qui li fa gràcia aquesta notícia. Personalment, sempre he pensat que més enllà de la ràtio de renovació generacional -que em sembla que està en 2,1 infants per parella- qualsevol altre creixement em sembla forassenyat. Més tenint en compte que la tecnologia ha de servir per augmentar la productivitat i fer que la humanitat no creixi més.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-El populisme costa diners: el cas de les nuclears

Addicionalment, es va repetint que els joves tenen dificultats per trobar un futur entenimentat. És a dir, obtenir un lloc de treball en què puguin dur a terme la seva feina cobrant un salari decent. Quan aquesta notícia -que apareix i desapareix intermitentment- es publica, comencen les reaccions: que cal fer campanyes de promoció d’integració, etc. Totes les collonades a bastament conegudes i que, inevitablement, no serveixes per a res.

I la tercera notícia que vaig llegir l’altre dia deia que el 38% de la població ocupada està en risc de pobresa. Ho diu Càritas que, pel que sé, té poques ganes d’obtenir rèdits de la notícia. Però aquells que fan veure que ens informen -i que tant plaer troben en donar interpretacions personals a la informació-, en aquest cas s’aturen aquí. Vull dir que no cal ser cap lluminària per deduir l’origen d’aquesta afirmació de Càritas. Hi ha gent que guanya salaris de misèria. El 38%? No ho sé en detall. Però sí que m’atreveixo a dir, perquè ho sé, que més de la meitat de la població laboral catalana guanya un salari els impostos lligats al qual (IRPF, càrregues socials globals, etc.) no cobreixen els costos de la despesa social (escola, metges, transport, etc.) que consumeix.

És a dir, els treballadors catalans, en general, estan mal pagats. I, no ens enganyem, això no porta a res bo. Els serveis socials són prims i, a la llarga, el rendiment laboral acaba sent baix i es compleix la famosa dita entre la població castrista que assegurava que “Fidel hace ver que nos paga, y nosotros hacemos ver que trabajamos”.

"Més de la meitat de la població laboral catalana guanya un salari els impostos lligats al qual no cobreixen els costos de la despesa social que consumeix"

I per què dic que les tres notícies van lligades. Molt senzill. Entenc que tots coneixem un principi bàsic: l’excés d’oferta fa baixar els preus. I aquesta és la situació en què ens trobem avui dia a Catalunya. Com que no hi ha límit en l’oferta de mà d’obra -vull dir que el govern espanyol ha decidit que aquí pot venir-hi tothom- els preus de contractació baixen. Determinats sectors econòmics tenen un mercat il·limitat de mà d’obra, fet únic a Europa. Perquè els que governen a Espanya han decidit que el més important és el creixement econòmic, a desgrat que aquest creixement sigui inferior al creixement poblacional. És a dir, que toquem a menys per persona.

Aquesta decisió econòmic-social del govern espanyol actual crea una especial aliança entre determinada classe empresarial reaccionària i líder en el menfotisme, i l’extrema esquerra que propugna els “papers per a tothom”. Com que la mà d’obra és il·limitada, els salaris i les condicions laborals poden arribar a ser les que són.

"Els que governen a Espanya han decidit que el més important és el creixement econòmic, a desgrat que aquest creixement sigui inferior al creixement poblacional"

Repercussions? Les pitjor imaginables. La productivitat per terra (la pitjor d’Europa), la innovació baixíssima (qui vol invertir en tecnologia, si ho pot solucionar pagant uns quants salaris escombraries?), etc. I en aquest etc hi incloc un aspecte vital que ningú publica, però que tothom té al cap: la dissolució de la nació catalana. Vull dir que, en aquest tema, Pedro Sánchez i els seus socis de l’esquerra populista han demostrat uns nivells d’efectivitat que fins i tot el franquisme no va arribar a assolir. I quan parlo d’estructura nacional, parlo de llengua, cultura i, també, perquè és vital, de la tradició productiva que ha caracteritzat el país i que ens ha fet arribar on som -o érem?-.

Com que no crec que als polítics espanyols els sorprengui l’augment del suport a la dreta populista, arribo a la conclusió que els riscos de continuar fent el que fan els compensa. I el fet és alarmant.