Què poden aprendre els directius dels esportistes d'elit?

Aquest estiu, coincidint amb la celebració del Mundial de futbol, les xarxes socials s’han tornat a omplir de metàfores que connecten el món de l’esport amb el de l’empresa. I no és estrany. Malgrat que la competició esportiva incorpora components atzarosos i irracionals que difícilment es poden convertir en teories irrefutables, la veritat és que ofereix un terreny especialment fèrtil per establir paral·lelismes atractius i entenedors. Comparar un vestidor amb un equip de treball, un entrenador amb un directiu o una final amb un moment de màxima exigència pot simplificar realitats molt més complexes, però també ajuda a observar-les des d’una perspectiva diferent i a plantejar bones preguntes sobre la gestió de les organitzacions.

Fa només unes setmanes, una trobada de professionals celebrada a Barcelona dins del cicle de converses Metropolitan Iradier va aprofundir precisament en un d’aquests paral·lelismes, el que aproxima els alts directius als esportistes d’elit. La conversa va prendre com a punt de partida un article que va publicar el 2025 la consultora McKinsey, titulat The CEO as elite athlete: What business leaders can learn from modern sports, on es planteja com el terreny de joc corporatiu s'ha tornat progressivament més exigent. En aquest context, la intel·ligència, l'experiència o la capacitat de treball ja no són suficients per exercir funcions d'alta responsabilitat. També cal aprendre a sostenir-se. I aquesta va ser, precisament, una de les paraules que més va ressonar durant la trobada.

Si vols saber-ne més

 

   

Oriol Montanyà-Vinicius i els abanderats del canvi

Això implica anar més enllà d'una simple metàfora inspiradora i començar a incorporar alguns principis de l’esport d'alt rendiment a la gestió empresarial. I és que ningú no esperaria que un atleta d’elit competís al màxim nivell sense descansar, dormir prou o cuidar l’alimentació. En canvi, encara acceptem amb una sorprenent normalitat que un alt directiu lideri equips i prengui decisions transcendents des del cansament crònic i la tensió permanent. Però si exigim un rendiment extraordinari, la recuperació, el descans i la cura física i mental també haurien de formar part de la funció directiva.

"Encara acceptem amb una sorprenent normalitat que un alt directiu lideri equips i prengui decisions transcendents des del cansament crònic i la tensió permanent"

Una de les aplicacions més evidents té a veure amb la pràctica esportiva. Davant la frase recurrent “m’agradaria fer esport, però no tinc temps”, la reflexió compartida a Iradier va ser força clara: sovint no és només una qüestió de temps, sinó també de prioritats. Perquè en l’alt rendiment allò que es considera important entra a l’agenda. Ara bé, durant la conversa també va emergir un matís imprescindible. L’esport no pot convertir-se en una nova font de culpabilitat ni en una altra mètrica impossible d’excel·lència, perquè s’ha d’adaptar a cada persona i etapa vital. Una cosa és entendre que el cos també sosté el lideratge i una altra afegir una exigència més a professionals que ja intenten ser bons directius, pares o mares, parelles, amics i ciutadans. Ningú no necessita, a més, sentir l’obligació de convertir-se en un atleta perfecte.

Aquesta concepció de l’alta direcció també és perfectament compatible amb una mirada humanista. La resiliència, l’ambició, la disciplina o la competitivitat poden ser grans virtuts, però també convertir-se en armes perilloses. Tot depèn del per a què i del com. Perquè el lideratge no es mesura només pels resultats que aconsegueix, sinó també per com tracta les persones mentre els persegueix. Portada a l’extrem, la cultura del “performance, performance, performance” pot generar executius que avancen molt de pressa, però deixant gent enrere. I aquí l'esport torna a oferir una bona lliçó. Perquè fins i tot les disciplines aparentment més individuals necessiten entrenadors, preparadors, companys i equips al darrere. Així que l’alta direcció pot ser solitària, però no hauria de ser individualista.

"Portada a l’extrem, la cultura del “'performance', 'performance', 'performance'” pot generar executius que avancen molt de pressa, però deixant gent enrere"

De fet, aquest estiu el futbol ens ha deixat una altra lliçó rellevant. Més enllà del Mundial, el mercat de fitxatges ha tornat a demostrar que el rendiment no depèn només de les capacitats individuals. També requereix construir un projecte col·lectiu prou atractiu, engrescador i carregat de propòsit perquè els millors vulguin formar-ne part.