Per què ens estem tornant tan de dretes?

I tan individualistes, tan conservadors, tan poc tolerants... Bé, ara que no s’enfadi ningú si no s’hi sent identificat. Estem parlant en termes col·lectius, de majories socials, consolidades o emergents. I ja no ens referim a l’onada de governs conservadors a Europa, Estats Units o Llatinoamèrica. Ni a l’auge de l’extrema dreta. Estem parlant en termes de l’evolució recent dels valors i les actituds vitals a les societats occidentals.

Evidentment, qualsevol explicació és forçosament esquemàtica i té multitud de variables històriques, demogràfiques, socials o culturals. En aquest article ens centrarem en les explicacions econòmiques, que sovint es menystenen i que són al darrere de bona part, almenys, de totes les anteriors. Què ha canviat, doncs, en les condicions materials i en les expectatives de la ciutadania perquè determinats valors tradicionalment associats a la dreta guanyin terreny?

Els valors dels barcelonins

La recent enquesta sobre valors de l’Ajuntament de Barcelona als residents a la ciutat ens mostra algunes dades significatives. El Cap i casal sempre ha estat una bona síntesi del conjunt de la població catalana i, en tot cas i com totes les grans ciutats, ha anticipat canvis que després s’han generalitzat a la resta del país.

L’enquesta es va fer entre finals del 2025 i inicis del 2026 als més grans de quinze anys que portaven almenys sis mesos empadronats a la ciutat. Per tant, no és directament equivalent a una enquesta a l’electorat potencial. Es poden destacar algunes respostes com ara:

• Llibertat i igualtat: mínims de la sèrie històrica
• Seguretat: +16 punts des del 2021
• Privacitat: màxim històric
• Caiguda del pacifisme, ecologisme i multiculturalisme
• Capitalisme: pràcticament s'igualen partidaris i detractors 
• Democràcia: del màxim del 90,3% el 2006, al 77,7%
• Autoritarisme: màxim històric, 6,6%
• Indiferència entre democràcia i autoritarisme: màxim, 12,7%
• Mínims històrics de participació en manifestacions, vagues, peticions i reunions veïnals.

En el conjunt de Barcelona, mantenir la seguretat ciutadana és la primera prioritat, amb un 59,1%, per sobre d'augmentar la participació ciutadana (46,5%) i mantenir el creixement econòmic (40,1%). 

"La seguretat que reclama l'individu contemporani no és necessàriament només policia. Vol que no m'entrin a robar, conservar la feina, poder pagar el pis, cobrar la pensió, que no hi hagi una guerra..."

La demanda de seguretat davant el canvi incert

L’acceleració del canvi -econòmic, tecnològic, social, cultural- i la pèrdua de confiança en el progrés augmenta la sensació de pèrdua de control de les nostres vides i del nostre futur i, per tant, la demanda de protecció. De seguretat.

La seguretat és una resposta a la por. I la seguretat que reclama l'individu contemporani no és necessàriament només policia. Vol que no m'entrin a robar, conservar la feina, poder pagar el pis, cobrar la pensió, que no hi hagi una guerra, que no col·lapsi el clima, que la immigració no desbordi els serveis, que la IA no em deixi sense feina...

Si vols saber-ne més

 

   

Josep Oliver: "Econòmicament, no hi ha debat. Necessitem immigració"

La nostra societat durant la segona meitat del XX podia associar canvi amb progrés. Canvi tecnològic equivalia a més prosperitat. El canvi social a més llibertat. El creixement econòmic a millor nivell de vida. La globalització, a més oportunitats. Europa a l’estabilitat. La democràcia al progrés social.

Ara, gairebé cadascun d'aquests vectors té un revers. Tecnologia: intel·ligència artificial. Globalització: deslocalització i immigració. Creixement: canvi climàtic. Europa: guerra a les fronteres. Ciutat global: habitatge inaccessible. Immigració: pressió percebuda sobre habitatge i serveis...

Classes populars, classes mitjanes i jovent units per la por al futur

En gran part de la població, es percep que les polítiques públiques només van adreçades als estrats més pobres que, en molts casos, coincideix amb els que acaben d’arribar. El recent conflicte a Badalona, convenientment atiat per l’Ajuntament de la ciutat, entre els estadants en un antic centre educatiu tancat i els veïns del barri, d’entre els més modestos de la ciutat, només palesa com els més enemics dels últims sovint són els penúltims, que temen perdre la capa de protecció social de la qual fins ara havien gaudit.

Les classes mitjanes també contemplen amb temor el futur pròxim i el dels seus fills. Perceben que són les que aporten més fiscalment -i no podria ser d’altra manera, perquè són de lluny les més nombroses- i que totes les ajudes públiques van als més pobres. Encara més, que els serveis públics es deterioren o es concentren cada vegada més en les necessitats dels grups vulnerables, començant pels immigrants. Podria ser una percepció relativament justificada entre les persones en edat de treballar. Però quan deixen de fer-ho, aquest sistema i aquesta fiscalitat se’ls torna molt més favorable, sobretot a partir del sistema de pensions i de l’atenció sanitària que acaben necessitant. 

"En gran part de la població, es percep que les polítiques públiques només van adreçades als estrats més pobres que, en molts casos, coincideix amb els que acaben d’arribar"

En aquest context, la solidaritat intergeneracional que representen les cotitzacions socials també es veu cada cop més qüestionada per uns joves als qui tothom els ha dit que, quan ells siguin vells, no tindran a una pensió pública decent per l’enfonsament del sistema de repartiment. Joves que s’exclamen que molts jubilats -potser els seus mateixos pares- ingressen més diners amb la pensió pública que ells treballant pel salari mínim o similar. Tot plegat, fomenta les actituds individualistes i la desconfiança cap a la gestió pública del bé comú.

Així, tots aquests grups comparteixen, per motius diferents, una mateixa sensació: el futur ja no promet millora, sinó risc de retrocés.

Les nostres incoherències de cada dia

Por al canvi climàtic, però resistència a assumir els costos de transició cap a una economia descarbonitzada. Por a la guerra, però demanda de més despesa militar. Por de perdre l’Estat del benestar, però recança per pagar tants impostos. Por de no trobar habitatge, però resistència local a construir-ne més. Por a la immigració que pressiona els serveis i les prestacions públiques, però utilització de serveis personals cada cop més atesos per treballadors immigrants. Por de perdre poder adquisitiu, però desconfiança cap a algunes polítiques redistributives. 

"Por a la guerra, però demanda de més despesa militar. Por de perdre l’Estat del benestar, però recança per pagar tants impostos. Por de no trobar habitatge, però resistència local a construir-ne més"

D’entrada sembla tot incoherent. Propi de nens malcriats, que tot ho tenen sense haver d’esforçar-se per res. Però a les societats occidentals, almenys les europees, hem passat de plantejar-nos quina societat volem construir a “com protegeixo el que tinc”

La desconfiança en els poders públics 

Potser no ens estem tornant tan de dretes com sembla. Ens estem tornant més porucs, més individualistes i demanem més protecció. Una protecció que esperàvem d’una Administració que cada vegada té menys instruments per articular-la i amb la que ens distanciem més emocionalment: som cada cop més refractaris a atorgar-los gaires recursos més amb els nostres impostos perquè desconfiem de la seva capacitat per administrar-los de forma eficient. I confiem menys en la democràcia perquè cada cop la veiem menys efectiva per resoldre els nostres problemes. 

Mentre culturalment s'institucionalitzaven molts valors originats a l'esquerra, econòmicament es consolidaven transformacions que l'esquerra havia combatut històricament: globalització dels capitals, liberalització dels mercats, hegemonia de les finances sobre la producció, pèrdua de poder sindical, deslocalització industrial, concentració empresarial, competència fiscal internacional, pes creixent del patrimoni, mercantilització de l'habitatge...

Si vols saber-ne més

 

   

De construir 80.000 habitatges anuals a només 16.000: què ha passat?

I, sobretot, una enorme reducció de la capacitat dels governs dels estats i de les organitzacions supranacionals per controlar aquestes variables (tipus de canvi, fluxos internacionals de capital, preus energètics, cadenes globals de subministrament, moviments migratoris) en la mateixa mesura que es podien controlar moltes variables econòmiques fa cinquanta anys. O això és el que ens pensàvem.

Avui, el poder polític conserva una notable capacitat de concedir drets -sobretot personals- però té molta menys capacitat de garantir resultats econòmics. Avui, governs pretesament progressistes com l’espanyol, assumeixen que l'Estat ha perdut la capacitat per modificar la distribució primària de la renda i que l’únic que pot fer és actuar en la redistribució via transferències. 

La demanda d’autoritat i de protecció

Potser el problema no és que ens hàgim tornat sobtadament més conservadors. És que hem deixat de confiar en el futur. Quan el progrés deixa de semblar una promesa i el canvi es percep com una amenaça, la política deixa de discutir com avançar i comença a discutir com protegir-nos. I aquí la dreta juga amb avantatge: ordre, frontera, propietat i autoritat són respostes fàcils d’entendre davant la por.

"Ens estem tornant una societat més temorosa de perdre que confiada a guanyar"

La paradoxa és que moltes de les inseguretats que alimenten aquest gir no les ha creat l’ordre cultural progressista contra el qual es revolta la nova dreta, sinó unes transformacions econòmiques que els governs, també els d’esquerres, han estat incapaços de conduir. Per això la dreta radical pot presentar-se avui com a antisistema mentre bona part de l’esquerra apareix defensant les institucions.

Potser, doncs, no ens estem tornant simplement més de dretes. Ens estem tornant una societat més temorosa de perdre que confiada a guanyar. I quan una societat mira més enrere que endavant, l’autoritat sempre troba més espai per ser hegemònica.