Fa més de dues dècades des que Josep Oliver Alonso (Girona, 1946) va decidir dibuixar el territori en què avui ens trobem. Ho va fer amb la publicació del llibre Espanya 2020: un mestissatge ineludible, arran de l'impacte de la caiguda de la natalitat iniciada ja fa més de mig segle, i encara avui sosté moltes de les conclusions que va escriure. La primera? “Si no hi ha immigració, no hi ha creixement”. Oliver és economista i catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i compta amb una àmplia recerca en els àmbits de la productivitat, el mercat de treball, la demografia o la immigració, entre d’altres.
Quant a la gestió d’aquesta darrera, l’economista apunta que “tenim el país que tenim i tenim el sistema administratiu que tenim”, malgrat que, en clau europea, l’assumpte tampoc és especialment favorable per Oliver: “Hem decidit protegir-nos com si fóssim un barri ric amb gent armada perquè no hi entri ningú”. Amb la immigració situada novament al centre del debat polític, econòmic i mediàtic arran dels darrers episodis registrats a Ceuta, l’economista atén VIA Empresa per reflexionar sobre “la molta feina a fer” que Catalunya té en els àmbits mencionats.
Creu que avui dia és debatible si la immigració és necessària o no?
Debatible com a concepte sí que ho és, perquè hi ha molta gent que està en contra. Jo diria que si volem créixer econòmicament de manera raonable, si volem augmentar els ingressos públics per poder mantenir el creixent envelliment del país i, per tant, les cures de les persones grans i les pensions en els pròxims 25 anys, la nostra demografia, la dels nascuts a Espanya, no ho permet. Llavors el debat no és si volem immigració o no, o si la necessitem o no, és si volem créixer.
Hi ha, però, qui és partidari del decreixement.
Si agafem el període 2017-2025, en aquests anys, a Catalunya s'hauran generat entorn de 600.000 nous llocs de treball, dels quals el 96% o 97% han estat ocupats per immigrants. Per tant, sense aquesta aportació de mà d'obra nova i aquest creixement de l'ocupació, del consum, de la inversió i dels ingressos públics que ha generat la immigració, la situació econòmica dels últims anys, que és clarament molt més favorable que la mitjana d'Europa, no existiria. Per tant, el debat crec que sempre s'ha de plantejar sobre si estem disposats a acceptar alguns costos de la incorporació d'una mà d'obra molt rellevant, perquè tenim una demografia fatal per continuar creixent, o si no volem créixer, perquè és cert que hi ha gent que és partidària del decreixement.
"El debat no és si volem immigració o no, o si la necessitem o no, és si volem créixer"
En l’actualitat, com es regula a Catalunya?
Bé, aquí no hi ha diferències amb la resta d'Espanya, és a dir, el gruix de la immigració que arriba a Espanya i, per tant, a Catalunya, no ve amb un contracte de treball, tal com s'havia intentat a inicis de segle i com sembla que ara el govern espanyol vol també afavorir. Aquí, fa vint anys ben bé, amb l'excepció d'algunes empreses que van aconseguir treballadors amb una certa qualificació, no va funcionar, tot i que s'hauria de fer esforços perquè funcionés. Per tant, ara mateix, el gruix de la immigració que arriba, ho fa amb visats que no són de treball, però no arriba com ho ha fet a Ceuta. Un gran percentatge arriba pels aeroports, amb els papers perfectament en regla per estar aquí un, dos, tres, sis mesos, o el que sigui. Per estudiar, per fer turisme o per diferents decisions i, un cop aquí, a partir d’un període d'economia submergida, d’elements familiars, i d’una certa estada i de diversos procediments, aquesta immigració es va regularitzant fins a aconseguir un contracte legal de treball.
Diversos informes, com el Fènix, o think tanks, com el Cercle d’Economia, reclamen una veritable política migratòria. Per què no en tenim?
Per diversos motius. El primer és que tenim un teixit productiu de molt petita i mitjana empresa. El 90% dels llocs de treball estan ocupats a microempreses, i la possibilitat que aquestes tenen de comptar amb programes de captació de mà d'obra qualificada a l'estranger és molt limitada. Per què no ho fa l'administració? Doncs perquè aquí hi ha aspectes burocràtics, o que queden demostrats amb el famós catàleg que publica el ministeri de Treball d'ocupacions no cobertes, que són sempre les mateixes. A més, hem adoptat aquesta visió liberal de la immigració, en què aquí ve qui vulgui i ja ho regularitzarem més tard. Per tant, també hi ha una certa desconfiança sobre si l'administració ho podria fer raonablement.
Considera que hi ha una falta d’entesa entre el sector públic i el privat?
Tal com funcionem, soc molt dubtós respecte a la capacitat de l’Administració a l’hora de resoldre una necessitat ocupacional per part d'una empresa d'un determinat tipus de treballador. Ni el Servei Públic d'Ocupació de Catalunya (SOC) a Catalunya, ni el Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) a Espanya és massa capaç de lligar oferta amb demanda. Per tant, no només hem de tenir en compte la immigració, també la gestió del mercat de treball.
Li poso un exemple. Si se li espatlla un electrodomèstic, i crida la companyia amb la qual està assegurat o busca una empresa perquè li ho arregli, la probabilitat que la persona que vingui a casa seva hagi nascut a Espanya és asimptòticament nul·la. Per què? Perquè és una de les causes de la immigració, i perquè, d’altra banda, el nostre sistema educatiu no està dissenyat per fer front a les necessitats productives del país. La formació professional continua sent, malgrat els esforços de la Generalitat, el parent pobre del sistema educatiu.
"El nostre sistema educatiu no està dissenyat per fer front a les necessitats productives del país"
Resumidament, hem de regular la immigració? Sí. Seria desitjable? Sí. Però això apunta a problemes més seriosos d'intervenció entre oferta i demanda en el mercat de treball que, fins ara, amb l'atur que tenim, no hem estat capaços de gestionar.
En què s’hauria de basar aquesta política migratòria a Catalunya? Una de les mesures que suggereix el mencionat Informe Fènix és apostar per polítiques d’immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.
És una mesura que comparteixo, i que s’aplica al Canadà, o que històricament s’ha fet a Alemanya. Seria desitjable. Però tenim el país que tenim i tenim el sistema administratiu que tenim, i, amb la taxa d'atur històricament alta que hem tingut, encara no som capaços de posar en contacte l'oferta i la demanda. I encara que ho poguéssim fer, i encara que poséssim un control de fronteres molt estricte, això implicaria per Espanya controlar seriosament cada any 900.000 entrants, i per Catalunya 140.000 o 150.000. I, a més, dels 900.000 que entren a l’Estat se’n van uns 400.000, i queda un saldo net d’uns 500.000, mentre el saldo net català és d’uns 100.000 o 120.000 immigrants. Controlar això, amb el país que tenim, honestament, jo crec que no és possible.
Si no ho és ni posar-se d'acord...
És clar, després hi ha qui diu “tallem això, perquè no volem tants immigrants”. Com que no en vols tants? (riu). Això és discutir sobre el creixement econòmic perquè, si en vols menys... estàs dient que creixerem menys? Escolta, jo podria estar-hi d'acord, eh? Si soc una persona benestant, tinc la vida més o menys assegurada, i el que em preocupa és la contaminació i les emissions que generem les famílies, podria estar-hi totalment d'acord amb créixer menys. Ara bé, si jo soc una persona que es troba a la banda baixa o intermèdia de la distribució de la renda i em costa moltíssim arribar a final de mes, i em diuen que ara creixerem menys, doncs no estaré gaire content.
"El que cal preguntar-se és quin és el debat de fons, que és la integració social d'una part de la immigració"
I qui diu creixement, diu consum. Tampoc es tracta únicament de l'existència dels sectors subvencionats que menciona l’Informe Fènix, ja que si aquests sectors estan plens d’immigració i de salaris baixos, hi ha algú que treu un benefici. I aquest benefici s'acaba traslladant al conjunt de l'economia en forma de més gran consum, de demanda d'habitatge, d'inversió... i els que estan menys ben pagats també augmenten el consum i també obliguen a augmentar la inversió. Per tant, no podem dir que els efectes induïts que genera l'entrada de la immigració queden circumscrits en un sector concret. Aquí tothom surt beneficiat pel creixement.
Com es dictamina si un territori ha superat la seva capacitat d’acollida? Catalunya l’ha superat?
Econòmicament, no hi ha debat. Necessitem immigració, no hi ha volta de fulla. Si no, no hi ha creixement. El que cal preguntar-se és quin és el debat de fons, que és la integració social d'una part de la immigració. Per què és això un debat? Doncs perquè és cert que les administracions espanyoles i catalanes en els últims 25 anys s'han adormit absolutament respecte a les conseqüències socials d'un xoc demogràfic d'aquesta magnitud. I això no és d'aquests últims anys, el 2005, ja vaig publicar el meu primer llibre sobre aquest tema, titulat Espanya 2020: envellida o mestissa. I des d’aleshores, què han fet els governs? Doncs “anar fent”. L'únic govern que va entendre que hi havia un problema social que s'havia d'abordar va ser el govern Maragall, que cap al 2005 va llançar el Pla de barris, i que ara ha recuperat l'administració d'Illa.
En què consisteix el Pla de barris?
Doncs a detectar aquelles zones de més gran concentració de pobresa, amb bàsicament gent que ve de fora, i fer actuacions. Per què? Abans li deia: econòmicament, la immigració és un gran benefici per al país. Però que sigui a escala macroeconòmica un gran benefici, no vol dir que a escala microeconòmica ho sigui. Macroeconòmicament, suposa creixement econòmic, més ocupació, més ingressos públics... però, microeconòmicament, si vius a determinats barris o municipis de Catalunya en què la concentració d'immigració és tan gran que ha alterat el paisatge humà d'aquell i que provoca una pressió sobre els serveis públics, llavors tens un problema com a persona individual, no com a país. I aquesta asimetria entre beneficis macro i costos micro, sembla que els partits d'esquerra no els vulguin acceptar. Hem d'entendre que hi ha beneficis agregats i costos individuals, especialment on es concentra la immigració i competeix amb els nadius de rendes baixes pel que fa a l’accés dels serveis públics, que són sanitat, educació i habitatge.
La immigració incideix també en la crisi d’habitatge que travessa el país?
Home, si en els últims deu anys han arribat 600.000 persones noves, en algun lloc s’hauran de col·locar, no? Si a Espanya arriba cada any un saldo net de 500.000 immigrants, doncs també s'hauran de col·locar. I això vol dir demanda d'habitatge, de serveis educatius i de serveis sanitaris que, per descomptat, també necessiten els nadius de rendes més baixes. Allà tens un conflicte, tal com ha passat històricament al Regne Unit o a França.
Té solució aquest conflicte?
Doncs la meva proposta és clara: si necessitem els immigrants i la seva participació en el creixement econòmic ens ajuda a augmentar els ingressos públics, hem de destinar una part d'aquests ingressos públics directament en aquells àmbits on aquestes persones tendeixen a concentrar-se, i així millorar l'oferta d'aquests serveis col·lectius. Però no arreu del país, sinó en aquestes zones específiques, perquè és allà on hi ha el conflicte.
Com explica el que ha succeït a Ceuta?
Bé, jo no tinc més informació que la nostra premsa o l’europea. Hi ha una pressió per part del Marroc... (fa una pausa). Fonamentalment, el que hi ha a sota, i això ens afectarà en els pròxims 40 anys, és una demografia d’aquests països africans en què hi ha un percentatge enorme de gent jove que no té possibilitats d'ocupar-se raonablement. De fet, aquest pes tan elevat dels joves dins de les piràmides demogràfiques del Marroc, del Sub-Sàhara, o de l'Àfrica en general, explica les últimes previsions demogràfiques de les Nacions Unides: ara el planeta té 8.000 milions d'habitants, i arribarem, sembla ser, als 11.000 milions a finals d'aquesta centúria. Aquest augment de 3.000 milions, tot, tot, tot i absolutament tot, serà africà. Per tant, aquesta pressió per part de molts joves del Marroc de voler marxar i buscar un futur millor comença a ser general a l'Àfrica i ho serà molt més en les pròximes dècades.
"Aquesta pressió per part de molts joves del Marroc de voler marxar i buscar un futur millor comença a ser general a l'Àfrica i ho serà molt més en les pròximes dècades"
Quin rol ha d’adoptar Europa davant d’aquest horitzó?
La Unió Europea hauria d'estar invertint massivament en aquests països per ajudar a desenvolupar-los i fixar la població. El que no poder fer esperar, que no hi hagi cap horitzó, i que la gent es quedi allà veient que s'estanca i es mor. La raó de fons és que, tot i que el Marroc creix, no pot absorbir raonablement aquests contingents joves que té aquest país i els altres del seu entorn, i nosaltres, com a europeus, hauríem d’estar ajudant.
Sosté la hipòtesi que es tracta d’un intent de pressió a l’estat espanyol per part del Marroc?
Bé, hi ha molts motius perquè ens pressionin. Des de la consideració de Ceuta i Melilla com a part del territori marroquí, fins a qüestions econòmiques o, fins i tot, esportives. Pot haver-hi moltes pressions, però jo crec que aquest no és el tema. El tema és que, nosaltres, com a europeus del sud i en frontera amb l’Àfrica, veiem com aquest continent està acumulant un creixement topogràfic gegant.
Avui Nigèria deu tenir més de 200 milions d'habitants, i d’aquí a 50 anys serà més gran que els Estats Units, ja que tindrà 600 milions. Egipte ara tindrà uns 100 milions d’habitants, i arribarà als 200 i escaig, tots aquests països exploten perquè comparteixen aquesta estructura demogràfica molt jove, i encara que la taxa de natalitat caigui, si tens molts joves, per poc que es reprodueixin, augmenta la població. El mateix passa a l'Iran on, parlant de memòria, el 50% de la població té menys de 25 anys.
Itàlia ha anunciat la suspensió de l’acord Schengen i França ha reforçat les fronteres.
Això són focs d’encenalls. Tothom està jugant les seves cartes. A França, les eleccions presidencials seran en menys d'un any, i sembla que tant l'extrema esquerra com l'extrema dreta es poden acabar emportant el gat a l'aigua i discutir-ne entre elles, i el mateix a Itàlia, que també juga les seves cartes. Són focs d’encenalls en el sentit que tot això no té efectes pràctics, Itàlia té tanta immigració o més que nosaltres. No em sembla rellevant, com sí que m’ho sembla la posició que ha adoptat Europa, en què ara no entra ningú, i qui entra l’expulsem. Per evitar que vulguin entrar milions d’immigrants, què farem? Posarem fragates en el Mediterrani, o ajudarem a desenvolupar els seus països? És el que està fent la Xina o els Estats Units, per exemple, però nosaltres hem decidit protegir-nos com si fóssim un barri ric amb gent armada perquè no hi entri ningú. Això és miop. El problema l'acabarem tenint igualment.
Quina Catalunya imagina pel 2050?
Doncs el que li puc dir és que hi ha molta feina a fer. Hem de situar la immigració com un element més del futur del país, això no ho estem fent bé. Hem de millorar el sistema educatiu, una part de la immigració no respon a problemes demogràfics, sinó al fet que tenim un sistema educatiu amb molt de fracàs escolar, com s'acaba de veure ara amb les proves PISA, o com es veu a les proves de competències de 4t d’ESO, on es retira una quarta part dels estudiants. I una part de la immigració respon a aquesta estructura, especialment per la falta de formació professional. Per què això no s’arregla seriosament? Doncs perquè els interessos de tots els stakeholders d’aquest sistema educatiu són moltíssims, com per exemple les universitats, que cobren en funció del nombre d’estudiants que entren.
També hem d'aconseguir que la participació de les dones, especialment en el sector privat, tendeixi a ser similar a la dels homes. S'ha anat acostant els últims 40 anys, però encara li falta camí a recórrer, perquè ara hem de tenir no sé quantes lleis que afavoreixen la conciliació, però, a la pràctica, diners efectius per ajudar les famílies a conciliar i perquè la dona no hagi d’abandonar la feina, no en tenim. Per tant, aquí tenim una oferta potencial de mà d'obra que hauríem d'incorporar. D’altra banda, hauríem d'aconseguir que la gent realment es jubili als 67 anys. Si vostè mira les estadístiques de l’EPA, veurà que, a partir dels 62 o 63, la participació en el mercat de treball cau en picat. No dic que no hi hagi gent que no està en condicions mèdiques de treballar, però en tot cas, aquí també tenim uns romanents de mà d'obra que hauríem d’aprofitar i, fins i tot, potser hem d’ampliar l'edat de la jubilació. Sé que això no és gens popular, però això dels 67 anys no ens ho podrem pagar.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat