Europa ha de trobar el seu lloc al món

07 de Novembre de 2025

La Unió Europea (UE) es troba en una situació en la qual dos països, els Estats Units i la Xina, aspiren a l’hegemonia mundial, i on un Sud Global és cada cop més influent. En aquest món nou sembla que la UE no acaba de trobar-hi el seu espai.

La segona invasió d’Ucraïna per part de Rússia, el 2022, i el retorn de Donald Trump a la presidència nord-americana, el 2025, han capgirat l’ordre mundial i deixat al descobert les fragilitats d’una Europa que, tot i ser una potència econòmica, científica i cultural, mostra una preocupant incapacitat política.

La UE és un gegant econòmic sense pes polític. Amb un mercat de 450 milions de consumidors i un poder adquisitiu alt, és una força econòmica de primer ordre. Tanmateix, el fet de no poder actuar amb una sola veu en els grans assumptes internacionals la condemna a un paper secundari.

El projecte europeu és, sens dubte, un èxit històric: la llibertat de circulació, l’euro, l’actuació conjunta davant la covid-19 o les polítiques comercials comunes en són fites innegables. Però la seva evolució política s’ha vist frenada per l’excés de nacionalismes interns i per un sistema de presa de decisions que exigeix la unanimitat de 27 estats, fet que paralitza diversos avenços significatius.

"L'evolució política de la UE s’ha vist frenada per l’excés de nacionalismes interns i per un sistema de presa de decisions que exigeix la unanimitat de 27 estats"

Aquesta paràlisi ha estat especialment evident en crisis recents. La Unió Europea no ha aconseguit pronunciar-se amb una sola veu sobre el genocidi a Gaza, ni ha estat convidada a participar en l’Acord de Pau sobre Palestina, malgrat la seva rellevància geopolítica a la Mediterrània. Una situació similar podria repetir-se en un futur acord entre Rússia, els Estats Units i Ucraïna, en què la UE, probablement, quedarà relegada a un paper de finançadora més que no pas d’actora principal. La seva dependència dels Estats Units és igualment evident: des dels acords comercials i aranzelaris fins al compromís d’augmentar la despesa en defensa fins al 5% del PIB, passant pel silenci davant les vulneracions del dret internacional en diverses decisions de Washington.

Un any després de presentar el seu informe sobre El futur de la competitivitat europea, Mario Draghi ha expressat obertament la seva decepció per la paràlisi política i per la manca d’ambició de les mesures adoptades. El pressupost comunitari 2028–2034 és de gairebé dos bilions d’euros, equivalent a l’1,26% del PIB europeu. Queda molt per sota del necessari per afrontar els reptes identificats.

"El nacionalisme exagerat de certs països, com França, o la política antieuropea d’altres, especialment d’Hongria, frenen iniciatives que podrien beneficiar el conjunt europeu"

Superar aquesta situació no és senzill. Qualsevol reforma profunda dels tractats requereix unanimitat, un requisit que sovint actua com a mur infranquejable. Tot i això, el 2014 es va introduir el vot per majoria qualificada en algunes matèries, el qual exigeix l’acord del 55% dels estats membres (que representin almenys el 65% de la població total de la Unió). El problema, però, persisteix: el nacionalisme exagerat de certs països, com França, o la política antieuropea d’altres, especialment d’Hongria, frenen iniciatives que podrien beneficiar el conjunt europeu.

Per poder sobreviure la UE necessita una política i una veu única. I necessita també una política exterior pròpia, una major integració fiscal i monetària, una política de defensa comuna i un exèrcit europeu. En un món en plena reconfiguració, la UE té prou capacitat econòmica, tecnològica i capital humà per ocupar-hi un lloc rellevant. Però per aconseguir-ho, els països membres han de cedir sobirania en nom d’una Europa forta, cohesionada i capaç de defensar els seus valors i interessos. Si no ho fa, la seva decadència i la dels seus estats membres serà inevitable.