Fiscalitat Sánchez: l’estratègia del progressisme?

Em sembla que Catalunya, especialment, pateix les conseqüències del populisme d’esquerres que, alguns, qualifiquen de progressisme. Fins i tot tenen la barra d’escenificar-ho a Barcelona, on s’han reunit aquells països llatinoamericans cridats pel representant del país que, fa segles, els va conquerir i, el més lamentable per a ells, els va inculcar les pitjors praxis socials: la corrupció, la cultura de la falta d’esforç i la nul·la ètica del treball. A Llatinoamèrica no li cal buscar l’enemic al nord perquè el té dins. I més que reclamar disculpes dels colonitzadors per un mal que ja ha passat, jo els suggeriria que exigissin excuses pel que encara els dura: els lamentables mètodes i procediments de vida que van deixar els peninsulars ibèrics.

Començo carregant les tintes sobre aquesta trobada perquè quan parlo de populisme es fa difícil evitar la trobada de Barcelona. Sense anar més lluny, el senyor Sánchez va reclamar que els superrics paguin més impostos. Jo hi estic d’acord. I, per tant, li reclamo que ho posi en pràctica immediatament —com han fet altres països. És molt fàcil enfrontar-se a Trump i fer-se el gallet. Plantar cara a algú que, pràcticament, no sap ni si existeixes, és una xarlotada. Ara bé, per què no s’enfronta als superrics espanyols? I a les empreses espanyoles que paguen uns impostos ridículs? La realitat és que només mostra coratge verbal i intranscendent. I li falta el de veritat.

"Plantar cara a algú que, pràcticament, no sap ni si existeixes, és una xarlotada. Ara bé, per què no s’enfronta als superrics espanyols?"

El cas és que els serveis públics estan infrafinançats. Tots. Carreteres, trens, sanitat, ensenyament, etc. Tots. I estan infrafinançats per diversos motius. Un és l’escandalós dèficit de les balances fiscals, és a dir, els diners que marxen de Catalunya a Espanya en forma d’impostos i dels quals només en torna una part absolutament insuficient. La resta es queda a Espanya en concepte d’una paraula molt suada i que també fan servir sobradament aquests que s’han reunit a cimera hispana de Barcelona. En refereixo al mot solidaritat.

Però, per sobre de tot això, hi ha la barra de fer pagar sempre als mateixos. Als que no poden oposar-se a l’adorat Excel d’hisenda que se centra, únicament, en el clatell dels assalariats. És per això que aquí tenim un cas únic que castiga el patrimoni. No pas el dels més rics, no senyor! Bàsicament, castiga el patrimoni que han acumulat els assalariats. Per això el mínim exempt a Catalunya —ei, només aquí, que som solidaris!— està en 800.000 euros, mentre als països dels voltants està en molts milions per sobre. O per això som els únics a Espanya que tenim incrementat l’IRPF marginal superior en un 5%. I és que nosaltres som solidaris!

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-La immigració només és la febre, estúpid!

I no s’explica que els salaris que es paguen al país són baixos. Baixíssims. Tant, que no permeten pagar la despesa social que la majoria dels treballadors catalans consumeixen: ensenyament, sanitat, transport, etc. Uns salaris que el senyor Sánchez, amb el suport dels socis xupiguai de l’extrema esquerra peninsular, ha forçat a la baixa amb la col·laboració dels empresaris que volen pagar poc. Quina s’han empescat? La immigració. S’utilitza la immigració per fer dumping social. I amb la col·laboració dels sindicats, només faltaria!

El paquet recaptatori progressista té moltes altres coses boniques. Xuclar una part de les subvencions europees que haurien d’anar al ciutadà, no apujar els límits de la declaració d’hisenda encara que la inflació pugi, etc., etc., etc. Tot menys implantar impostos als rics o fer-la empassar a les grans empreses que sempre tributen poc. Això sí, fer-se el pinxo amb en Trump surt a compte. Sobretot venir a lluir-ho entre els catalans que, com és sabut, tenim assumit el principi de “si ets burro menja palla”. I el practiquem escrupolosament.