La IA va matar l’estrella de la fotografia

Una amiga que surt per la tele m’envia un vídeo d’una festa on va ser. Riures, copes, festa, i la cançó rebentapistes que tots tenim al cap. M’escriu: “Mira quina nit”. S’ho va passar bé, la punyetera. No tinc temps de respondre-li que ja m’envia un altre missatge: “No va passar, ho han fet per IA”. El vídeo el va generar un dels presents a partir d’una única fotografia de grup amb la popular aplicació Sora d’OpenAI. La llum sembla la del local, el moviment és creïble, els ulls brillen per la ingesta d’esperits, però aquell ball no va existir. La captura del moment només va servir per inventar un nou record que se sobreposa al real. Benvinguts a la realitat generada.

Si al principi la IA generativa imitava el món, d’uns mesos ençà, el recrea. Que lluny queda aquell projecte del ThisPersonDoesNotExist que generava (i genera) cares de persones que no han viscut mai; a cada recàrrega de pàgina, un. Avui, les persones generades per IA ens sembla haver-les vist no fa massa pel carrer. Entreu al compte d’Instagram de iaiesvalentes per adonar-vos de com la IA generativa ens proposa escenes possibles —hilarants i tendres— d’una quotidianitat massa real. Impressiona i fa gràcia els primers deu minuts, després t’espanta i et fa filosofar sobre la realitat. Però això de crear realitats no és nou. Ni de bon tros.

"Avui, les persones generades per IA ens sembla haver-les vist no fa massa pel carrer"

El simple acte de tirar una foto —sigui amb una Leica o amb el mòbil— és ja un acte de creació de la realitat. Ho recordem sovint als estudiants de primer de periodisme i de comunicació: davant una manifestació, el fotògraf pot girar l’objectiu cap als manifestants o cap a la policia. La imatge serà certa en tots dos casos, però explicarà dues històries diferents, dues realitats diferents. La fotografia no registra la realitat, la construeix.

Així, ni el fotògraf més equidistant que es proposi mostrar les dues cares de la manifestació se’n sortirà. Captar el moment és interpretar-lo. Una càmera no enregistra colors ni llum tal com són; capta senyals i els envia al processador d’imatge (ISP), que fa milions de càlculs matemàtics per segon: balanç de blancs, reducció de soroll, reconstrucció de detalls, HDR. El resultat és un realisme computacional: una hipòtesi visual òptima del que hi havia. El cas de Samsung i la Lluna és sonat. La marca deia que les càmeres dels seus mòbils podien captar els detalls de la Lluna que les altres no capten. Doncs bé, el que passava era que si detectava que s’estava fotografiant la Lluna en feia una reconstrucció amb IA, amb cràters inclosos. Ho sabem perquè en fer una foto a la bombeta del flexo en una habitació a les fosques, sortia una magnífica imatge dels cràters de la Lluna.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Humanoides en una bombolla: lliçons d'intel·ligència

Aquesta tecnologia —la IA— és la mateixa que avui ens permet veure discursos històrics que no es van pronunciar, paisatges que ningú no ha trepitjat i quadres que ningú no ha pintat. El conflicte d’OpenAI amb els hereus de Martin Luther King Jr. per culpa de la profusió de vídeos generats amb Sora és simptomàtic: els usuaris es dedicaven a fer-li dir tota mena de bestieses, que òbviament tacaven la seva memòria. En una situació anàloga, la filla del malaguanyat Robin Williams ha demanat que no li enviïn més vídeos de son pare generats per IA, que no li fa cap gràcia. Que la gent es recordi de ton pare mort sempre està bé, ara, si ho fa fent-li recitar “brainrot italià”, discursos racistes o fent sorolls del Chiquito ja no deu fer tanta gràcia (tot i que del darrer no n’estic segur). I si la cara ens identifica, la signatura també. El problema de les imatges sintètiques s’estén a les signatures generades amb IA, que enganyen fins i tot a pèrits i auditors. Si dubtem de cares i signatures com certifiquem la realitat?

De fet, la mateixa tecnologia que ha esquerdat la confiança pot ajudar a restituir-la. El renaixement passa per dues vies complementàries: la certificació d’autenticitat i la traçabilitat d’origen. Ja hi ha càmeres que integren xips d’autenticació capaços de signar de manera xifrada cada captura en el moment de fer la foto. Estàndards com C2PA permeten adjuntar credencials de procedència verificables al llarg de l’edició i la publicació. Si el sensor, el firmware i el flux de treball conserven tota la informació i l’enregistren en una base inalterable (he sentit cadena de blocs?), la fotografia pot tornar a valer com a document.

"L’apuntografia, emperò, no mata la fotografia; li mou la cadira i l’obliga a redefinir el seu terreny: què significa mirar, què significa provar, què significa crear"

Mentrestant, el món de la fotografia creativa també es mou. El 2023, el fotògraf alemany Boris Eldagsen va fer enrojolar més d’un en guanyar —i rebutjar— el premi internacional Sony World Photo amb una imatge generada per IA. Va encunyar el terme “promptography”, que en català en podem dir apuntografia: imatges creades no amb llum, sinó amb apunts —amb paraules. L’apuntografia, emperò, no mata la fotografia; li mou la cadira i l’obliga a redefinir el seu terreny: què significa mirar, què significa provar, què significa crear.

I aquí hi ha la gràcia. La fi de la fotografia és, precisament, el seu renaixement. Renaixement tècnic, perquè amb xips adequats i cadena de custòdia pot recuperar el valor documental que l’era digital li havia arrabassat; i renaixement creatiu, perquè la IA generativa força el binomi humà–càmera a anar més enllà del que la IA pot fer: l’atzar, la imperfecció, el gest, i sobretot, la intenció. Apuntografia i realisme computacional a una banda, error i poesia a l’altra.

Que un bon record generat per IA no t’espatlli la realitat.