Immigració: populisme hispà, sindicats passius i empresariat sense escrúpols - una entesa macabra

03 de Febrer de 2026

Ho dic perquè aquests tres agents -polítics, sindicats i patronals, tots públics- són els actors que ajuden a fer que la nostra economia sigui de fireta, de cartó pedra. Com un suflé: inflada però sense contingut. I que vagi a pitjor, esclar. La que fa que les classes mitjanes i modestes del país no notin cap millora i que, per tant, es pavimenti el camí de l’electorat vers els populismes d’extrema dreta.

Del populisme que ara patim, que governa a Madrid i, de retruc, a Barcelona, poc s'ha de dir. Resultat de governs febles i, per tant, fruit de pactes erràtics -tant amb l’extrema esquerra com amb d’altres-. Intercanvis obscurs. Política de saltimbanqui. Inexistència prolongada i sostinguda de pressupostos aprovats -cas únic a Europa- que permet les aberracions que vivim. Dels sindicats, també, poc a descobrir. Tots sabem que van deixar de defensar els interessos dels treballadors fa anys. A partir d’aquí, típica postura d’esquerra subvencionada -amb bufanda palestina inclosa-. Ara bé, en el cas de les patronals -concretament de Foment- s’hi barregen el fet de cobrar dels que manen -més de quatre milions d’euros el 2023, segons la seva auditoria-, de comptar amb alguns falsos empresaris amb interessos espuris -dels que en parlarem després-, i d’una possible ignorància. Malgrat que em nego a creure en aquesta tercera raó, em permetré donar unes quantes informacions.

Catalunya està a la cua de la productivitat europea. Ep, i de l’espanyola també. Per darrere de Madrid, el País Basc i Navarra. Tot fruit d’una trajectòria i d’unes decisions -com per exemple l’actual regularització d’immigrants- que s’han pres els darrers 25 anys. Una trajectòria que, si continua inalterada, farà que el 2050 Aragó ens passi pel davant -ho he vist en un estudi que els explicaré un altre dia-.

El president de Foment -el senyor Sánchez Llibre- diu que la regularització de gairebé mig milió d’estrangers és necessària per a la productivitat. El senyor Sánchez (el de Foment) pretén crear confusió sobre dos conceptes importants: productivitat i competitivitat. Foment pretén que Catalunya sigui competitiva gràcies als salaris baixos. I ho està aconseguint. Ho contraposa a la premissa que seria correcta: augmentar la competitivitat per l’augment de la productivitat que, entre altres factors, depèn dels salaris i de l’esforç -que inclou el nombre d’hores treballades eficaçment-.

"Foment pretén que Catalunya sigui competitiva gràcies als salaris baixos. I ho està aconseguint. Ho contraposa a la premissa que seria correcta: augmentar la competitivitat per l’augment de la productivitat que depèn dels salaris i de l’esforç"

O sigui, els senyors Sánchez (els dos, el de la Moncloa i el de Foment), han fet realitat, juntament amb els sindicats oficials, el somni de l’empresari sense escrúpols: pagar els salaris més baixos de l’Europa occidental encara que l’economia del país, i el país mateix, esdevingui una porqueria de dimensions bíbliques. Mètode utilitzat? Un de perfectament acadèmic: que el mercat de treball sigui pràcticament il·limitat i forci els salaris a la baixa per excés d’oferta.

Eina per aconseguir-ho? Que la immigració no depengui de les quotes establertes que determinen les necessitats de qualsevol economia avançada- que és el que fan els països entenimentats-. No, senyor. S’obre la veda als salaris misèrrims -sempre hi haurà, al món, algú disposat a fer la feina per sota del que qualsevol altre la faria-. Les conseqüències són la crida de més immigració i l’estímul a determinats empresaris per tal que continuïn fent-se el colló d’or (com diuen a França) instal·lant negocis que només poden sobreviure amb salaris de misèria -salaris que, lògicament, únicament són acceptats per una immigració necessitada-.

L’efecte global és una depressió salarial, ergo un decreixement de la productivitat sense aturador. És així com Catalunya ha passat de sis a vuit milions: creant empreses en sectors que no només no feien falta per a la prosperitat de Catalunya, sinó que la perjudiquen i minen el benestar dels votants. La prova està en el fet que el País Basc només ha crescut un 5% en població els darrers 25 anys i ha passat de tenir un PIB per càpita de 19.500 euros l’any 2000 -com la que teníem nosaltres llavors- a 30.000 euros avui -la nostra està ara en 27.500-.

"Com que no crec que els tres agents que he esmentat siguin tan ases, he d’entendre que el fet que el PIB per càpita del país disminueixi -el PIB creix, però la població creix més encara- els importa un rave"

Les xifres de creixement del PIB, per si soles, no diuen res. Mai han dit res. En cap país -el PIB de Mèxic és vuit vegades el de Suïssa-. El que compta és el que toca per cap. Torno al meu exemple del tortell que, fins i tot, el més illetrat pot entendre. A casa som quatre i els diumenges ens repartim el tradicional tortell de nata -costum que no s’hauria de perdre- de la mida adequada per a quatre comensals. Seria de malintencionat dir-li a la família que avui serà un dia excepcional perquè posarem a taula un tortell per a vuit persones, si no els expliqués que avui tenim convidats i que serem deu. No troben? Com que no crec que els tres agents que he esmentat (polítics que governen, sindicats i patronals) siguin tan ases, he d’entendre que el fet que el PIB per càpita del país disminueixi -el PIB creix, però la població creix més encara- els importa un rave.

Mètode per salvar-nos de la pròxima salvatjada. La que recomano quan observo, desesperadament, que no ens sabem governar i que estem destruint la nació. I és que les quotes d’immigració les fixi la Unió Europea (UE) en funció dels pressupostos i del creixement de la productivitat de cada estat. Al cap i a la fi, seria lògic. Sense fronteres interiors, xarlotades macabres com aquesta regulació sense sentit, també les acabaran pagant ells.

Nota: Si algú creu que el que dic no és cert, que repliqui, si us plau.