Els objectes mal dissenyats funcionen pitjor

07 d'Agost de 2025

L’arquitecte Walter Gropius i la seva escola d’art, disseny i arquitectura Bauhaus ens van ensenyar, ja a principis del segle XX, que abans que les coses siguin boniques han de ser funcionals. Allò de “la forma segueix la funció”.

La frase la va encunyar l’arquitecte nord-americà Louis Sullivan el 1896 per explicar la seva filosofia a l'hora de dissenyar edificis alts. A la Bauhaus, Gropius i tota la colleta van fer-ne bandera, posant les bases d’un disseny honest, funcional i desproveït d’ornamentació superflu.

Els objectes, edificis o sistemes han de tenir una forma que sorgeixi naturalment del seu propòsit, i no pas al revés. Que no cal fer una cadira bonica si no és còmoda per seure-hi. Que una casa no hauria d’imitar un palau venecià si el que cal és protegir-se del fred alemany. Que el disseny ha de ser útil, clar i eficient, i que la bellesa, si ha de venir, que vingui a conseqüència d’aquesta funcionalitat ben resolta.

És un principi que, més enllà de l’arquitectura o el disseny industrial, s’ha aplicat a la tecnologia i a la comunicació del segle XX i XXI: de l’iPhone a les interfícies de programari, passant per la tipografia suïssa. El trobem en els dissenys de Dieter Rams per a Braun, que van inspirar els d’Apple, o en els de Gabriel Lluelles, dissenyador del Minipimer entre d’altres, per a Taurus.

En el terreny de la web, un dels seus màxims proponents n’ha estat Donald Norman, un enginyer, psicòleg i dissenyador nord-americà, figura clau en la manera com entenem avui la relació entre humans i objectes. Autor del ja clàssic The Design of Everyday Things, Norman va defensar que els bons dissenys són aquells que “parlen” amb l’usuari, que fan evidents les seves funcions i que no requereixen manuals d’instruccions interminables ni de patrons foscos. Penseu en una tetera.

"Els objectes, edificis o sistemes han de tenir una forma que sorgeixi naturalment del seu propòsit, i no pas al revés"

En l’àmbit de la web i les interfícies digitals, la seva influència ha estat fonamental: botons que semblen botons, menús intuïtius, jerarquies visuals clares… tot plegat en línia amb la màxima de “la forma segueix la funció” adaptada a l’entorn digital. Per Norman, un bon disseny no és només funcional, sinó també emocionalment gratificant. I aquí fa un pas més enllà respecte als principis modernistes de la Bauhaus: no n’hi ha prou que funcioni bé —ha de fer-nos sentir bé.

Quan un lloc web ens desorienta, una aplicació ens sembla massa complicada o una impressora ens posa a prova la paciència, massa sovint ens n’atribuïm la culpa. El que falla no és la nostra capacitat com a usuaris, sinó el disseny. Norman ens recorda que la responsabilitat última no és de qui fa servir l’objecte, sinó de qui l’ha pensat i dissenyat malament. Un exemple clar és el de l’assecador de mans que no funciona amb persones negres; és obvi que la culpa no és de l’usuari.

Norman ha estat considerat sovint un estakhanovista per portar la causa de la usabilitat fins a l’última conseqüència: tot ha de ser entenedor, accessible i eficient. I si no ho és, és un mal disseny. No hi ha excuses, ni geni creatiu, ni estètica sofisticada que es puguin justificar si l’usuari no entén què ha de fer.

"Per Norman, tot ha de ser entenedor, accessible i eficient. I si no ho és, és un mal disseny"

És per això que Norman va sorprendre tothom el 2005 amb la publicació del seu llibre Emotional Design: Why We Love (or Hate) Everyday Things. La tesi del llibre és aparentment contradictòria amb tot el que ens havia ensenyat: els objectes ben dissenyats funcionen millor.

Norman, el gran apòstol de la racionalitat en el disseny, abjurava de les seves creences més profundes? Molts ho van llegir així: s’havia fet gran i recollia cable, però en realitat era molt més profund.

La tesi central d’Emotional Design és que els objectes ens agraden —o ens desagraden— no només perquè funcionen bé, sinó perquè ens fan sentir bé. Una torradora pot ser eficient i intuïtiva, però si és lletja potser no la volem tenir a la cuina. En canvi, un objecte imperfecte, però amable, divertit o evocador pot generar una relació emocional que fa que el percebem com a més “usable” a la pràctica.

La conclusió incòmoda és que som molt més tolerants amb els objectes que ens agraden —i encara més si ens han costat una pasta. El disseny emocional funciona com una mena d’antídot contra les mancances funcionals: si un aparell ens fa sentir sofisticats, rics, guapos o James Bond, li perdonem els errors, les incongruències i fins i tot la mala usabilitat.

Això explica per què malgrat tot, els propietaris d’un cotxe Tesla n’estan contentíssims. Malgrat saber que l’empresa defrauda amb les seves campanyes, que els seus diners serveixen per a donar suport a conspiracions que fomenta el seu propietari i que el seu sistema de pantalla única està mal dissenyat i comporta riscos per a la conducció. Aquest mal disseny de la interfície surt a les estadístiques de sinistralitat: Tesla torna a tenir per segon any consecutiu la taxa més alta d’accidents per cada 1.000 conductors, enguany del 26,67, gairebé 4 punts més que l’any anterior.

Quim, no et compris mai un Tesla.