PISA suspèn, i no és culpa de la IA

Les normes tècniques de PISA permeten que un sistema educatiu deixi fora de la mostra, com a màxim, el 5% dels alumnes. Catalunya n'ha exclòs el 23,2%: 591 de 2.500. Quatre vegades i mitja el sostre. I en conseqüència, l'OCDE ha deixat Catalunya fora dels informes internacionals de PISA 2025; a les xifres, Catalunya hi surt amb l'avís que no es poden comparar ni amb altres comunitats ni amb edicions anteriors. No és l'única que ha passat el sostre: Múrcia n'ha exclòs el 12,7% i les Balears el 7,5%, però l'OCDE els ha donat el procediment per bo i les seves dades sí que es poden comparar, amb precaució.

Per posar la magnitud de la tragèdia en context, a l'edició del 2022, el sistema que més alumnes va excloure de tot el món va ser el de 18 de les 27 regions d'Ucraïna, amb un 14,9%, per un tema relacionat amb una guerra. El segueix Dinamarca, amb un 11,6%.

Els motius que ha donat el departament són dificultats d'aprenentatge, desconeixement del català i problemes de conducta, i ho atribueix a una incidència tècnica en la comunicació de les instruccions als centres. La secretària general d'Educació va ser destituïda una setmana abans que comencés el curs. Tant se val si va ser barra o barroeria: el número és el mateix. Catalunya obté 473 punts en lectura calculats sobre el 76,8% dels alumnes, un cop trets de la mostra exactament els perfils d'alumnes amb dificultats que la prova serveix per detectar.

L'afer és un quod erat demonstrandum de manual: que hi ha dèficit de comprensió ho demostra que al departament d'Educació algú no va entendre l'enunciat de la norma.

"Que hi ha dèficit de comprensió ho demostra que al departament d'Educació algú no va entendre l'enunciat de la norma"

La dada

PISA 2025 baixa a tota l'OCDE: setze punts menys en lectura, onze en matemàtiques, cinc en ciències. L'OCDE calcula que vint punts equivalen al ritme d'aprenentatge d'un curs sencer, o sigui que en lectura hem perdut tres quarts d'any. Espanya firma el seu pitjor registre històric en les tres competències; en lectura, 451 punts, deu per sota del sostre negatiu anterior, que era del 2006.

Hi ha, entre estadístiques, tendències i gràfiques, una dada que sembla contradictòria: el grup que més punts perd en ciències és el del quartil de renda més alta. Els que en principi anaven millor. Els que tenen l'escola amb més mitjans i la casa amb més aparells. Sant Pere ja no canta ni pagant.

L'anàlisi El ascensor social en España d'EsadeEcPol demostra que és 24 vegades més fàcil acabar a l'1% més ric venint del decil més alt que del més baix. Un de cada deu membres d'aquest 1% ve de pares que ja hi eren; menys de 4 de cada 100 venen del 10% més pobre. La meritocràcia és el que queda.

"És 24 vegades més fàcil acabar a l'1% més ric venint del decil més alt que del més baix"

La pregunta planiana aquesta vegada no és "i tot això qui ho paga", sinó "i tot això per a què es paga". Si no va cap a l'educació dels alumnes més rics, en què s'han gastat aquests diners invertits en les millors escoles?

Vint anys penjant PDF

Doncs en ordinadors, pantalles, tauletes, pissarres digitals i llicències de plataformes privades. I amb tot això muntat, tot el que hi van posar a dins va ser el de sempre: PDF i PowerPoint. A primària, a batxillerat i a la universitat.

Digitalitzar és fer el que hem fet tota la vida, però en format digital; passar de llegir textos en paper a llegir-los a la pantalla del portàtil. Transformar digitalment, en canvi, és fer en l'entorn digital tot allò que en format físic no podies fer. Entre una cosa i l'altra hi ha un món: hem fet la primera durant vint anys convençuts que fèiem la segona.

I no podem dir que no n'estiguéssim avisats. L'OCDE ens ho va dir el 2015 en un informe que es deia Students, Computers and Learning: als països que havien invertit fortament en tecnologia educativa no s'hi apreciava cap millora en lectura, matemàtiques ni ciències. Deia més: que els nivells d'ús d'ordinador per sobre de la mitjana s'associaven a resultats significativament pitjors, i que Corea i Singapur, els millors del món en lectura digital, no tenien els alumnes més exposats a internet a l'aula que la resta. Vam continuar comprant aparells.

També tenim l'informe de PISA del 2022 que complementa les dades. L'informe separa la utilització de la tecnologia en dos usos. Els alumnes que dediquen fins a una hora al dia al dispositiu per aprendre treuen catorze punts més en matemàtiques que els que no en fan servir gens, descomptat el perfil socioeconòmic. Els que es distreuen pels dispositius dels companys en treuen quinze menys, que ja hem quedat que són tres quarts de curs. El problema no és la pantalla, sinó el que hi fem.

"Veure un fill estudiant d'una versió resumida del llibre convertida en PowerPoint amb el llibre al costat, tancat, és decebedor"

Més enllà de dades, segur que a aquesta estadística li podeu posar nom i cognoms: concretament els dels vostres fills. Veure un fill estudiant d'una versió resumida del llibre convertida en PowerPoint amb el llibre al costat, tancat, és decebedor. Els que em llegiu ja sabeu que soc del partit suís antiPowerPoint, i que en això soc tan radical com ells.

Les vuit cantonades

Quan la vista recorre les línies d'una pàgina, el cervell registra de manera inconscient on es troba físicament a la pàgina allò que llegim. Ernst Rothkopf ho va demostrar el 1971: va fer llegir un text de 3.000 paraules a uns quants voluntaris demanant-los només que en recordessin el contingut, i després els va preguntar també per la posició. Encertaven molt per damunt de l'atzar. Estudis posteriors han refinat la mesura: els lectors saben dir en quin quart o quin vuitè de pàgina era una frase, contingut i posició es retroalimenten; l'un ajuda a recordar l'altre i l'altre a l'un.

Cada pàgina té quatre cantonades —un llibre obert, vuit—, a les quals associem noms, dates i idees que ens semblen rellevants. Hi intervenen els mateixos mecanismes cognitius que quan ens movem per l'espai on tenim punts de referència (en una ciutat coneguda, la botiga, el semàfor, un arbre). També hi ha una metainformació temporal que registra el cervell de manera inconscient i que associa amb el contingut llegit: el pes que va passant de la mà dreta a l'esquerra a mesura que avancem. Més pes a la dreta, allò era del principi; més a l'esquerra, el final.

"Tota la metainformació d'un llibre físic desapareix a la pantalla. Per això costa tant retrobar un passatge en un Kindle"

Tota aquesta metainformació desapareix a la pantalla. Per això costa tant retrobar un passatge en un Kindle. No hi ha pàgina, no hi ha pes i no hi ha vuit cantonades: hi ha scroll. La metaanàlisi de Delgado, Vargas, Ackerman i Salmerón, 54 estudis i més de 170.000 participants, dona com a guanyador el suport en paper per sobre de la pantalla en textos de caràcter expositiu, que és justament el de l'escola i la universitat. En textos narratius no s'aprecien diferències de comprensió.

El segon GPS

Els alumnes que el 2025 van fer la prova PISA havien passat gairebé tota l'escolarització abans que existís cap model de llenguatge; la prova no en mesura l'impacte, que és encara massa recent. L'informe PISA del 2025 explica els vint anys anteriors a la IA generativa, i és precisament per això que cal llegir-lo en clau de futur. Perquè la història no es repeteix, però sovint rima.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-I la història, qui la paga?

Si llegir i orientar-se comparteixen processos cognitius, ja sabem què passa quan li deixem fer tot al GPS: hi arribes, sí, però no saps ni com hi has anat, ni on ets, ni d'on venies, ni què vol aquesta gent que truca de matinada. Aquest "efecte GPS" es produeix quan li fem resumir un text a un model, i amb l'ajut de quatre apunts (prompts) en generem un comentari per lliurar-lo al campus virtual; hi hem arribat, però no sabem com.

Perquè resoldre un problema és buscar solucions possibles, triar quines poden anar bé, provar-ne una, equivocar-se, replantejar la hipòtesi i tornar a començar fins que en traiem alguna cosa. L'aprenentatge no és la solució sinó el procés, fins i tot si no hi arribem mai. Si no el fem, no aprenem. Però encara és pitjor (tot sempre pot ser molt pitjor). Nosaltres no aprenem, però el model sí: cada apunt que li introduïm, cada pregunta que li fem va a parar al conjunt de dades per al seu següent entrenament. Quan paguem la quota del nostre LLM preferit, en realitat li estem pagant les classes particulars.

Contra molins digitals

Segons l'enquesta FRESC (Factors de Risc a l'Escola Secundària) del 2025, les adolescents de Barcelona passen quatre hores diàries al mòbil entre setmana i 5,4 els caps de setmana; els nois, 3,33 i 4,5. Quatre de cada deu noies superen les sis hores diàries en dissabte o diumenge.

Com faràs llegir el Quixot a un xaval que a un clic hi té el Xokas repartint masclisme a canvi d'atenció? És una batalla desigual: d'un costat hi ha la canalla, amb l'esperit crític a mig fer, i de l'altre les fortunes més grans del món amb els millors psicòlegs i enginyers que es poden pagar. Als tecnobros propietaris d'aquestes plataformes els completa la feina un exèrcit d'influenciadors i de larpers —joves que mostren una vida de luxe que no tenen— que malviuen semiesclavitzats per un algorisme (parlo de la llarga cua d'influenciadors, no de l'1% que acapara tota la pasta).

La culpa no és del mòbil. És dels qui no tenen cap escrúpol a encadenar-hi digitalment la canalla tal com feien els seus antecessors de la revolució industrial, que els encadenaven físicament al teler.

"La culpa no és del mòbil. És dels qui no tenen cap escrúpol a encadenar-hi digitalment la canalla tal com feien els seus antecessors de la revolució industrial"

Èxode

Se'n surt admetent que ho hem fet malament i no repetint-ho.

Perquè la temptació torna a ser la mateixa: posar la IA a l'aula per fer el de sempre. Si ho fem així no només hi perdrem cognitivament, sinó que ajudarem a millorar models aliens mentre nosaltres empitjorem (conec molts professionals que no saben redactar sense ChatGPT). Transformar seria l'altra cosa. Fer-nos generar exercicis a mida a partir del material real de la classe, buscar en bases de dades científiques, provar hipòtesis que abans no teníem temps de provar i més coses que no se m'acudeixen. Tenir un assistent de luxe i saber que ho és. Delegar-hi les decisions és convertir-nos nosaltres en l'assistent.

"Transformar seria l'altra cosa. Delegar-hi les decisions és convertir-nos nosaltres en l'assistent"

I una cosa que he deixat per al final, tot i que és fonamental, tal com ens diu PISA: llegir. Llegir molt i llegir de tot. La setmana passada defensava aquí que la resposta a la IA a l'aula és fer parlar molt els estudiants, però per parlar primer cal escoltar… i llegir. Allò de tenir dues orelles i una boca i d'haver de xerrar la meitat del que escoltem, també val per a la vista: hauríem de llegir el doble del que escrivim. Dieta de lectura al matí, a la tarda i abans de dormir, en càpsules, comprimits o xarop. Canviar estona de pantalla per estona de paper.

Les administracions poden ajudar-hi amb el que se'ls acudeixi: incentius, beques, booktubers, concursos d'escriptura, jocs florals cada quinze dies, calçotades literàries o maratons de Viquipèdia. Tot suma. Però res no sumaria tant com obligar els propietaris de les aplicacions socials i d'IA a limitar el temps de pantalla dels menors. A la Xina ho van començar a fer el 2021 amb els videojocs: les empreses només poden servir joc en línia als menors de vuit a nou del vespre els divendres, els caps de setmana i els festius. La cosa va anar tan bé que ho van estendre als sistemes operatius mòbils: Huawei, Oppo i Xiaomi han hagut d'implantar un sistema de control horari que limita a dues hores al dia els joves de setze a divuit, a una hora els menors de setze i a 40 minuts els menors de vuit.

A mi se m'acut una versió millorada per fomentar la lectura: vols un nou filtre d'Instagram? Digues-me de qui era l'armadura que duu Patrocle quan a la Ilíada s'enfronta a Hèctor. Vols continuar mirant vídeos curts a TikTok? Digues-me en què s'assemblen el mite de Sísif i l'scroll infinit. Vols deu apunts més de ChatGPT? Amb quin tità compararies Sam Altman i argumenta per què Prometeu.

Digitalitzar no és transformar.