Prohibit escriure acompanyat

Des de l’abril escric un llibre que no tenia previst escriure. Vaig començar amb un parell de textos, després en varen venir més i, quan me’n vaig voler adonar, allò començava a tenir personatges, fils pendents i una cosa semblant a una estructura. Encara no és ben bé un llibre, però ja no puc assegurar que no ho sigui.

He enviat fragments a amics i coneguts que fan de correctors, han publicat i fins i tot guanyat premis. Un d’ells em va dir que prou bé, i que m’animés a presentar-lo a un premi. Per exemple, als Premis Mallorca de Creació Literària. El de narrativa està dotat amb 25.000 euros i el termini acaba el 3 de setembre.

Durant uns minuts vaig pensar que potser hi érem a temps. Caldria acabar alguns capítols, tancar temes i arribar al «mínim de 150 pàgines A4 a doble espai» que exigeixen les bases. Tot un poc precipitat, però materialment possible.

Si vols saber-ne més

 

   

Benjamí Villoslada-Google torna a cercar

Després vaig arribar a l’article 4:

«Les obres que s’hi presentin […] no es poden haver creat amb l’ajut de cap tipus d’intel·ligència artificial»

El problema de les pàgines va desaparèixer tot d’una.

Jo he fet servir intel·ligència artificial mentre escrivia el llibre. Li he mostrat capítols perquè m’assenyalàs repeticions, justificacions innecessàries, acudits massa explicats i llocs on el narrador començava a fer una conferència. Hem discutit l’ordre dels textos, el comportament dels personatges i si una frase feia riure perquè era bona o perquè jo ja feia massa temps que la mirava.

De vegades m’ha proposat alternatives. N’he descartades moltes, n’he modificades algunes i també n’he conservada qualcuna. Per tant, no puc afirmar que el llibre no ha rebut «cap tipus d’ajut» d’intel·ligència artificial. Les bases dels Premis Mallorca són prou clares per deixar-me fora.

No tenc ni tan sols la intenció d’amagar-ho, o no escriuria aquest article. Ho faig perquè em demano què —o a qui— protegeix exactament aquesta prohibició.

La ploma reglamentària

Podríem imaginar unes bases literàries publicades quan varen aparèixer les primeres estilogràfiques:

«No s’admetran obres escrites amb instruments que incorporin un dipòsit automàtic de tinta. L’autor haurà de mullar personalment la ploma al tinter després de cada poques paraules, a fi de garantir l’esforç creatiu»

El bolígraf també devia ser sospitós. Massa fàcil de transportar, massa barat i sempre preparat per escriure. Un avantatge injust per a qui tenia idees fora de casa.

Després va arribar la màquina d’escriure. L’autor ja no havia de tenir bona lletra i podia produir pàgines llegibles a una velocitat indecent.

"El «copia i enganxa» devia ser la fi de l’autenticitat literària: durant segles, els escriptors havien hagut de copiar de veres"

Amb l’ordinador encara fou pitjor. Es podia corregir una frase sense copiar tota la pàgina, moure un paràgraf, cercar una paraula repetida i recuperar una versió anterior. El «copia i enganxa» devia ser la fi de l’autenticitat literària: durant segles, els escriptors havien hagut de copiar de veres.

No record que els lectors exigissin llibres composts amb tipus mòbils de plom per evitar la fotocomposició. Tampoc no varen rebutjar la impressió òfset, les rotatives modernes o els programes de maquetació. Ningú no considera menys humana una novel·la perquè l’editorial l’ha composta amb InDesign en comptes d’una linotípia.

El PDF

Curiosament, les mateixes bases que prohibeixen qualsevol ajut d’intel·ligència artificial exigeixen presentar l’obra en PDF. Accepten l’ordinador, el processador de textos, una tipografia digital, el programa d’exportació, la mida en megabytes de l’arxiu i el formulari web. L’autor pot ser digital a partir del moment que ha acabat d’escriure. Abans ha de romandre analògic.

«Cap tipus d’ajut» també obre preguntes més petites. Què passa amb el corrector ortogràfic del processador de textos? I amb el dictat del mòbil? El teclat predictiu? Un cercador que incorpora respostes generades? Un programa de transcripció? El de Softcatalà és un model neuronal. L’aplicació que detecta que hem escrit dues vegades la mateixa paraula?

Ai, IA, quants de perills!

"El jurat dels Premis Mallorca només es pot refiar d’algú que hagi escrit a mà, fotografiat totes les planes amb una càmera analògica i les converteixi en planes de PDF amb un escàner anterior al 2023"

El més prudent és que el jurat dels Premis Mallorca declari deserta aquesta edició. Només es poden refiar d’algú que hagi escrit a mà, fotografiat totes les planes amb una càmera analògica i les converteixi en planes de PDF amb un escàner anterior al 2023. És impossible arribar-hi el tres de setembre. Però si algú ho intenta, no el podrà enviar perquè també regulen la compressió: 5 MB, una cosa molt del 2006.

Poso messions que cap de les obres presentades no s’haurà creat amb «l’ajut de cap tipus d’intel·ligència artificial».

Els genis acompanyats

La imatge de l’artista completament sol és molt útil per fer biografies, però no descriu gaire bé la història de l’art.

Els grans artistes del Renaixement tenien tallers. Rafael dirigia ajudants que intervenien en pintures i dibuixos; el mateix Metropolitan Museum explica que aquesta execució compartida li permetia concentrar l’energia creativa en nous dissenys i formes. Les discussions sobre quina mà va pintar cada fragment existeixen, però ningú no proposa retirar Rafael dels museus perquè no va aplicar personalment tota la pintura.

Rodin va reunir un equip d’ajudants quan començà a rebre grans encàrrecs. Camille Claudel treballava en parts especialment difícils, com les mans i els peus de les figures monumentals, segons explica el Musée Rodin. Altres ajudants ampliaven models, tallaven el marbre o preparaven les peces per a la fosa. Continuam dient que són obres de Rodin.

En literatura, Sofia Tolstaia va copiar i editar repetidament el manuscrit de Guerra i pau. Algunes parts, segons el relat més repetit, passaren per les seves mans fins a set vegades, de nit i sovint amb una lupa per poder desxifrar la lletra de Tolstoi. No apareix com a coautora a la coberta.

Alexandre Dumas va treballar amb Auguste Maquet en obres com Els tres mosqueters i El comte de Montecristo. Maquet investigava, desenvolupava trames i preparava material que Dumas convertia en aquella prosa que encara llegim. La col·laboració acabà amb discussions sobre diners i reconeixement. Precisament per això és un exemple interessant: el problema no era haver rebut ajuda, sinó com s’atribuïa i es recompensava.

Si vols saber-ne més

 

   

Benjamí Villoslada-Tota resistència a la IA és fútil

Mozart va morir abans d’acabar el Rèquiem. Franz Xaver Süssmayr el va completar i l’obra continua formant part del cànon mozartià.

Gaudí només va veure acabada una de les torres de la Sagrada Família. Un segle després de la seva mort, diverses generacions d’arquitectes, enginyers, escultors i artesans han continuat el projecte emprant també tecnologia que ell no va conèixer.

No tots aquests casos són models perfectes de col·laboració o reconeixement. Alguns contenen injustícies enormes. Però demostren que l’autoria mai no ha significat fer-ho tot sol. Significa conservar la visió, prendre les decisions determinants i respondre pel resultat.

La figura del director

Robert De Niro no seria el mateix actor sense Martin Scorsese. Scorsese tampoc no hauria fet les mateixes pel·lícules sense De Niro.Torno a mirar The Irishman al Netflix. Al Pacino i Robert De Niro són colossals. Actuen amb l'ajuda d'efectes digitals que els deixarien fora dels Premis Mallorca de Creació, no importa quina creació. El film va tenir deu nominacions als Oscar. Una era als efectes visuals.

La majoria de directors no són bons actors, ni guionistes, ni muntadors, ni fotògrafs, ni músics, ni sastres, ni maquilladors, ni il·luminadors, ni escenògrafs —i dotzenes d’especialitats més. Però els directors saben què volen. No aturen fins que no surt. L’Oscar al millor director és un dels més celebrats.

Imaginem que el cinema fos molt exigent amb les ajudes que reben els actors; que als Oscar mai no se’n premiés cap que hagués fet el seu paper amb un director al costat. Perquè, «a veure, si necessites que et corregeixin, tan bon actor no ets, eh?». Woody Allen tindria una dotzena d’Oscar. Com a mínim.

Amplificar allò que ja hi ha

La intel·ligència artificial no converteix automàgicament ningú en escriptor. L’estilogràfica tampoc no va convertir tots els seus compradors en Marcel Proust, ni el processador de textos va fabricar nous Quim Monzó.

Una IA pot produir una pàgina impecablement mediocre en pocs segons. També pot ajudar un bon escriptor a provar tres estructures, localitzar una contradicció, contrastar una dada, veure una repetició o descobrir que ha explicat l’acudit després d’haver-lo contat.

La IA amplifica el que troba. De vegades és talent, altres vegades és confusió. Sovint és la capacitat de produir més de pressa una quantitat superior d’allò que ja fèiem.

"La IA amplifica el que troba. De vegades és talent, altres vegades és confusió"

En el meu llibre, la IA no ha viscut les històries. No ha perdut les claus, no ha dinat tota sola en un restaurant que només servia arròs a un mínim de dues persones ni coneix la tieta Montserrat. Tampoc no sap per què alguns detalls em fan gràcia i d’altres em deixen indiferent. Això hi ha entrat perquè jo ho he viscut, observat o imaginat.

La seva utilitat consisteix a fer d’interlocutor. És disponible a qualsevol hora, té una paciència ofensiva i no s’enfada si li tornes a presentar el mateix capítol per cinquena vegada. Però no decideix què forma part del llibre. La feina més important continua essent acceptar, rebutjar, reescriure i saber què no hi ha d’entrar.

Hi ha, naturalment, una frontera. Demanar a una IA que escrigui una novel·la sencera, presentar-ne el resultat gairebé intacte i atribuir-se’n l’autoria seria una impostura. Però aquesta situació no és equivalent a usar-la com a documentalista, lector crític, corrector o interlocutor editorial.

"Demanar a una IA que escrigui una novel·la sencera, presentar-ne el resultat gairebé intacte i atribuir-se’n l’autoria seria una impostura"

La prohibició absoluta també crea una desigualtat curiosa. Un escriptor consolidat pot pagar un editor particular, un documentalista, un corrector, un agent i diversos lectors professionals. Tot això és ajuda humana i està permès. Un autor que no disposa d’aquesta infraestructura pot accedir per vint euros mensuals a una eina que cobreix una part d’aquestes funcions. Queda exclòs.

Per tant, no s’ha prohibit l’ajuda. S’ha prohibit una ajuda concreta, barata i accessible. Els ajudants per a tothom són de pobres.

Les bases podrien exigir que l’autoria, la visió i el control creatiu fossin humans. Podrien obligar a declarar per a què s’ha fet servir la intel·ligència artificial. Podrien excloure les obres generades substancialment per una màquina i presentades sense una intervenció autoral real. Tot això protegiria la integritat del premi sense fingir que els creadors treballen dins una habitació hermètica.

Si vols saber-ne més

 

   

Benjamí Villoslada-De “l’ordinador no em deixa” a “la IA m’enganya”

En quin moment exacte una eina deixa d’ajudar a escriure i comença a contaminar l’autoria?

Jo no em presentaré als Premis Mallorca perquè no compleixo les bases. Continuaré escrivint el llibre sense haver de córrer per arribar al 3 de setembre. Quan estigui acabat, si algun dia es publica, els lectors podran decidir si funciona.

Si és dolent, la intel·ligència artificial no el salvarà. Si és bo, tampoc no deixarà de ser meu perquè m’hagi ajudat.

Una obra humana no és necessàriament una obra feta en solitud. És una obra de la qual un humà respon.