Seat? Perdonin, Volkswagen!

No cal dir que el primer cotxe que vam tenir a casa fou un Seat. Era, pràcticament, l’únic cotxe que es podia tenir a principis dels 1960. Havies de fer una cua, com si fos la de pa, però de mesos i mesos. Alguns se saltaven el torn gràcies a la coneixença d’algú del règim. Perquè, sembla que ho hàgim oblidat, la Seat fou, des dels seus orígens i fins que se la va quedar Volkswagen l’any 1986, una empresa franquista. D’ADN franquista i de tradició franquista. Sobre la que mai va passar el mantell de la Transició.

Vaig tenir-hi accés a les interioritats de Seat com a enginyer. Érem proveïdors de tecnologia. No va ser una experiència molt prolongada, però suficient. Seat era una empresa de l’Instituto Nacional de Industria (INI), una institució també franquista que va ser desmantellada pas a pas en anar-se privatitzant les seves empreses. La realitat és que en la dècada dels 1980 Seat havia arribat al cim del desastre més absolut. Un oncle meu es va comprar un model de Seat que aleshores era molt admirat: el Supermirafiori. Volen creure que li van lliurar el cotxe sense fre de mà? Aquesta era la porqueria de Seat.

En arribar a mitjan dècada de 1980, Seat tenia dues possibilitats: o plegar o ser venuda a preu de saldo. Era, per fer-ho ras i curt, una empresa bastant immunda. Però, esclar, ocupava més de 30.000 treballadors. Més els del sector auxiliar. I la xarxa de distribució, reparació, etc. que hi havia per tot el territori espanyol. Una empresa mal governada des de dalt, amb uns sindicats franquistes mal reciclats i tot el que es pogués esperar d’una organització funcionarial malcriada i ineficient. I sense solució aparent. Però, com es diu ara, too big to fail: massa gran per deixar-la caure.

Si vols saber-ne més

 

   

Seat, final del trajecte?

Vet aquí, però, que el govern de la Generalitat —que aleshores servia per governar, ni que fos una mica— va fer servir les seves influències per ajudar a la solució de Seat. Volkswagen tenia com un dels accionistes principals l’estat alemany de la Baixa Saxònia. Aquest fet, sumat a la circumstància que el president Pujol, a més de ser conegut fora d’aquí, parlava alemany i tenia bones connexions, va ajudar a aconseguir que Volkswagen es fes càrrec de Seat. I així, Seat no va haver de tancar —fet que, sent justos, és el que hauria d’haver estat el cas—. La realitat és que avui, després de passar el sedàs europeu —específicament l’alemany—, aquella fàbrica que no servia ni per lliurar cotxes amb fre de mà incorporat, avui construeix cotxes Volkswagen i elements importantíssims —motors d’una complexitat enorme— que viatgen per tot el món.

Del que va ser Seat queda, gràcies a Déu, només un nom. Es tracta d’una marca comercial de, al meu entendre, infausta memòria. Entranyable perquè va ajudar una mica a sortir del subdesenvolupament en què estàvem els anys cinquanta? Absolutament. Però enyorar Seat és com sentir nostàlgia del pa morè i de les cartilles de racionament. O com si ens sabés greu que desaparegués Renfe absorbida per algú que hi entengui de trens i de clients que els fan servir.

"Enyorar Seat és com sentir nostàlgia del pa morè i de les cartilles de racionament. O com si ens sabés greu que desaparegués Renfe absorbida per algú que hi entengui de trens i de clients que els fan servir"

Per això em sorprèn que algunes de les forces mortes barcelonines —allò que en altres ciutats són forces vives— es planyin que la marca Seat pugui desaparèixer. Haurien de preocupar-se més d’altres problemes. Quins? Doncs que els darrers anys s’hagin destruït 15.000 llocs de treball del sector de l’automòbil a Catalunya. O que molts altres llocs de treball estiguin en risc, donada la menor necessitat de mà d’obra que requereix el cotxe elèctric. I haurien de treballar per tal de deslliurar-nos d’altres empreses de profundes arrels franquistes —com ara Renfe i Adif— que encara continuen vives i fent-nos la vida més amarga.

Seat va ser una bona realitat durant vint anys i un mal de queixal d’ençà dels setanta. Seria hora recordar que, sense Volkswagen, l’economia industrial catalana quedaria coixa irremeiablement. Per tant, dediquem l’esforç a ajudar a mantenir eficaçment viva aquesta empresa alemanya —tot facilitant infraestructures, vies d’ample europeu, autopistes, etc.— en lloc de dedicar-nos a, ja em perdonaran, collonades que no interessen a ningú.