La senyora mandra

Els agrupaments escoltes han estat, durant les darreres dècades, una autèntica escola de vida. Un espai on els valors no només s’expliquen, sinó que es practiquen a través de cada activitat, de cada excursió i de cada convivència compartida. La cooperació, l’esforç, l’autonomia o el compromís no es transmeten des de la teoria, sinó des de l’experiència directa. En aquest context, en els campaments d’estiu dels anys noranta, era gairebé un ritual tancar el dia al voltant d’un foc de camp, entre espurnes dansaires, cantant cançons o explicant petites històries que, sota una aparença senzilla, deixaven sempre una llavor de reflexió.

Entre aquests relats, n’hi havia un que acostumava a aparèixer amb una força especial: el conte de la senyora mandra. Una història infantil que explicava amb molta intel·ligència com la mandra és una presència persistent, gairebé silenciosa, que es manifesta de manera tenaç al llarg del dia i intenta condicionar-nos en tota mena de situacions. El relat suggeria que la batalla contra la mandra no és puntual, sinó conscient i quotidiana, perquè només així s’evita que ens envaeixi i ens privi de moltes de les coses bones de la vida.

Si vols saber-ne més

 

   

Oriol Montanyà-Una brúixola no dispensa de remar

Traslladada a l’entorn professional, la capacitat de foragitar la mandra també esdevé un element clau a l’hora d’obrir-se camí. De fet, saber detectar quan fa acte de presència i convidar-la a marxar acostuma a marcar grans diferències en les trajectòries individuals o col·lectives. Perquè la mandra no sempre es presenta de manera evident. Sovint adopta formes molt més sofisticades i fins i tot aparentment raonables. Un dels moments en què acostuma a fer-se més visible és quan cal aprendre coses noves i dedicar temps a la formació contínua. És llavors quan es disfressa amb arguments de nostàlgia distorsionadora, com aquell “abans no ens calien totes aquestes novetats”, amb la resignació limitant de l’“a mi això ja m’agafa massa gran” o amb un escepticisme fal·laç que sentencia que “tot plegat no és més que una moda sense recorregut”. Però, rere aquests arguments, sovint no hi ha una reflexió sòlida, sinó la veu coneguda de la senyora mandra.

Un altre dels seus moments preferits és quan cal emprendre un nou projecte. No és casual que les grans metodologies de gestió del canvi tinguin entre les seves prioritats combatre la resistència natural de les persones que es poden veure afectades per una transformació. Sovint, aquesta oposició no és altra cosa que una nova disfressa de la mandra. La negació, expressada en la idea que el canvi no és necessari, o la prepotència, que defensa que s’hauria de fer d’una altra manera, en són dues manifestacions habituals. Però rere aquests posicionaments, aparentment racionals, no és estrany trobar-hi la incomoditat que genera sortir de la rutina i assumir l’esforç que implica començar de nou.

"Els problemes que no es miren de cara rarament es resolen sols; més aviat tendeixen a créixer i a adquirir una profunditat molt més difícil de gestionar amb el pas del temps"

Una altra de les seves formes més perilloses, especialment en posicions de lideratge, apareix quan toca afrontar un conflicte o una situació incòmoda. En aquests casos, la mandra es tradueix en una inacció profundament nociva per a l’organització. Perquè els problemes que no es miren de cara rarament es resolen sols; més aviat tendeixen a créixer i a adquirir una profunditat molt més difícil de gestionar amb el pas del temps. Allò que avui és una conversa pendent, demà pot acabar convertint-se en una crisi d’equip, en una fugida de talent o en una fractura de confiança.

Però la mandra no només es manifesta en els grans moments. Sovint també habita en els petits detalls del dia a dia, aquells que aparentment semblen menors però que, acumulats, acaben resultant decisius. La mandra de ser amable amb els companys, d’informar adequadament, de respondre a un correu, de donar un cop de mà o, simplement, d’escoltar. Són gestos menuts i quotidians on es va construint (o potser deteriorant) tant la reputació personal com la cultura real d’una organització.

Potser per això aquella rondalla dels escoltes conservava tanta saviesa. Perquè, en el fons, la senyora mandra no és només una presència incòmoda en l’àmbit professional, sinó una enemiga silenciosa de l’excel·lència en tots els espais que habitem. També es manifesta en l’educació dels fills, en el manteniment de les amistats, en el cultiu de la vida interior o en la cura de la salut. Sempre amb la mateixa estratègia: suggerir que ja ho farem demà, que avui no toca o que tampoc n’hi ha per tant. Però és precisament en la capacitat de no cedir a aquesta veu interior on sovint es decideix la nostra manera de viure.