Fa cosa de deu anys, va sortir publicat el llibre Els burgesos són sempre els altres del Jules Renard. Sota aquest títol tan irònic s’hi aplegaven en forma de dietari un recull d’aforismes, pensaments i escrits diversos de l’autor. Tot i que mai no he entès el concepte aquest de “lectures d’estiu”, faríeu bé d’aprofitar aquests dies de vacança i d’hores lentes per deixar-vos acompanyar per les reflexions d’aquest escriptor francès. Us farà pensar i us arrencarà més d’un somriure.
Ja sabeu, però, que el meu negociat no és la literatura ni les recomanacions. Si esmento el llibre és per manllevar-ne el títol i fer-ne l’adaptació que serveix per encapçalar aquest article: Els turistes són sempre els altres. En plena temporada, podem constatar que el turisme ocupa bona part de tertúlies, premsa escrita i informes econòmics. I en un moment en què cal tenir opinió i posició sobre cada tema i, com suggeria al meu darrer escrit, tothom l’exposa de manera força abrandada, demanaria una mica de serenitat, reflexió i introspecció.
Començo jo. I començo exposant-vos una anècdota personal. Tot i ser una destinació turística que tenia a la llista de pendents i haver sentit que tothom hauria d’anar a Nova York almenys una vegada a la vida, no va ser fins als meus 53 anys que no vaig passejar per Central Park. (Hi ha qui manifesta que s’ha d’anar a NY un cop l’any, com aquell que va a Sitges a fer un arròs. Potser no cal...).
En el vol d’anada —unes nou hores— vaig poder fer de tot: llegir, escoltar música, maldormir... i també barrinar una mica. Ja sabeu que jo soc de números: així doncs, vaig intentar calcular quantes places hoteleres hauria de tenir Nova York perquè, tal com deia abans, tot el món hi pogués anar un cop a la vida. Vaig comptar que serien al voltant d’un milió. Sí, un milió de places per acollir els turistes que visitessin la ciutat. (Per si us interessa, us en faig el càlcul, tot de manera arrodonida, amb la idea de trobar l’ordre de magnitud més que no pas la xifra exacta: 8.000 milions de persones al món amb una esperança de vida de 80 anys són 100 milions de turistes anuals. És a dir, uns dos milions setmanals. Si assumim —a la baixa— que l’estada mitjana són tres o quatre nits, mitja setmana, arribem al milió de places que indicava abans).
Acabo de demanar al ChatGPT i a Claude que m’indiquin l’oferta d’allotjament de curta i mitjana estada (hotels, pensions, apartaments turístics...) de Nova York: les dues plataformes coincideixen a situar la xifra al voltant de les 270.000 places. Una quarta part del milió que caldria perquè tot el món visités un cop a la vida la ciutat. Ep, i això sense comptar que moltes d’aquestes places són regularment ocupades no per turistes sinó pels professionals que necessiten pernoctar-hi, per estudiants i per altres usos menors. Ja veieu, doncs, que els que hem pogut anar a Nova York algun cop ens hauríem de considerar uns privilegiats. I qui diu Nova York, diu Londres, París, Venècia, Berlín, Budapest, Lisboa i un llarg etcètera de ciutats de tot el món (que cadascú aquí faci la pròpia llista).
"Només demanaria que, abans d’abocar-hi un excés de vehemència i reduccionisme, ens poséssim davant del mirall i penséssim si els turistes sempre són els altres"
Tornem a casa nostra i al debat sobre el turisme. D’una banda, la turistificació: anem on anem ens trobem un munt de guiris que alteren el dia a dia de les nostres ciutats (massificació, transformació del comerç, pressió sobre els serveis públics, gentrificació, pèrdua d’identitat...) D’altra banda, l’informe Fènix conclou que el turisme resta més que no suma a la nostra economia, que és un sector subvencionat que afavoreix principalment gent de fora del país, que ens fa perdre posicions en el rànquing de productivitat i competitivitat, que el PIB per capita es veu empès a a la baixa... I enmig de tot plegat, l’impacte en l’habitatge que exerceixen turistes i treballadors.
En aquest melting pot tothom té la seva opinió i tothom té la solució. (Obligat fer aquí una menció especial als polítics, que només són capaços de dir que “cal repensar el turisme”. Per favor! El problema ja el tenim identificat, això ja ho sabem tots. El que s’espera dels polítics és que facin alguna cosa més a part de deixar anar els titulars insípids de sempre). Evidentment, com apuntava, tothom té dret a dir-hi la seva. Per part meva, però, només demanaria que, abans d’abocar-hi un excés de vehemència i reduccionisme, ens poséssim davant del mirall i penséssim si, com deia a l’inici, els turistes sempre són els altres.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat