Podem dir que davant l’aparició de l’Informe Fènix hi ha hagut dos tipus de reacció. La d’aquells que reconeixen que el país no va bé, i l’altra conformada pels que s’encaparraren a dir que la trajectòria dels darrers anys és positiva. Que algú discrepi sobre les solucions a aplicar és raonable. Els problemes que patim han esdevingut enormes i alguns s’han enquistat i consolidat. És lògic que hi hagi diferents visions de com atacar el problema. El que no és acceptable —i és enormement sospitós— és negar que hi ha problemes. O fer veure que no són tan importants.
Només cal seguir una mica la trajectòria o el currículum d’aquests, podríem dir-ne, negacionistes —per cert, estan de moda en tots els sectors— per veure que rere determinades afirmacions de ranci immobilisme sempre hi ha interessos particulars. Dit d’altra manera, no podem prendre en consideració els arguments d’aquells que no avantposen l’interès comú a l’individual. Sobretot en un afer que és macroeconòmic i que, per tant, requereix preocupacions que requereixen veure-hi més lluny. La conveniència de protegir pretensions particulars —sectorials o globals— fent servir el país com a instrument, ve de lluny. No s’hauria d’acceptar, doncs, que determinats individus ens condicionin el futur. En conseqüència, no estaria de més que quan parla segons qui algú altre alcés la mà, i amb veu alta, li preguntés: “Per cert, a vostè qui li posa el rostit a taula?”.
Resulta, doncs, molt perillós que alguns missatgers interessats pretenguin minimitzar l’alarmant situació que pateix el país. I proposo un petit exercici de revisió de les coses que no acaben de funcionar. Amb una mirada del no especialista en economia, simplement del ciutadà que es pregunta què és el que està passant i cap a on podem anar si no s’hi fa res.
Deteriorament del nivell de vida dels catalans. Ignoro en quines dades se sustenten els negacionistes de la situació catalana. Jo m’agafo a les dades oficials, les que provenen d’Europa, d’Eurostat, que consoliden les informacions que cada estat envia segons una metodologia comuna. Aquesta informació és clara:
A principi dels anys 2000 encara s’havien d’incorporar a la Unió Europea (UE) països d’una riquesa inferior a la mitjana que la UE tenia aleshores. Malgrat tot, cada català és més pobre avui que no pas llavors. Estàvem un 6% per sobre la mitjana i ara estam un 6% per sota. Pregunta: no és això, clarament, anar a pitjor?
Productivitat molt dolenta, i a la baixa. La productivitat catalana mai no ha estat un aspecte brillant, un factor de què puguem presumir. Millor que la de la resta d’Espanya? Possiblement. Però dolenta. El més greu és que, a sobre, anem a pitjor.
Estàvem un 8% per sota la mitjana europea i ara hi estem un 13%. Si tenim en compte que l’Informe Draghi insisteix que l’estat del benestar només és sostenible amb una productivitat elevada, em pregunto: a què juguem?
Quatre motors per Europa? Connais pas! Les noves generacions ja ni ho han conegut. Els anys noranta, el govern català va formar una associació amb tres altres regions europees: Baviera, Roine-Alps i Llombardia. Aquest grup es va anomenar Quatre motors per a Europa. És a dir, quatre regions amb característiques de partida similars: una ocupació industrial important (més del 15%), la seva capital no era capital d’estat, el seu PIB per càpita era pròxim al de Catalunya (90% o més), etc. Eren moments d’optimisme, quan Catalunya estava convergint amb la resta de la UE i tot feia preveure que hi estàvem a tocar i que aviat hi estaríem al nivell. No ha estat així.
Si haguérem continuat convergint, com havíem fet fins a l’any 2000, potser seríem a prop de Llombardia —capital, Milà—. Malgrat el deteriorament del PIB Italià, la diferència s’ha incrementat d’ençà d'aquells temps.
Més població més riquesa? Mentida. Hi ha un mantra que no para de repetir-se: necessitem augmentar la població. Alguns aposten ja per la Catalunya de 10 o 12 milions. Però saben quina és la realitat a Espanya? Mirin aquest gràfic.
Excepte la regió de Madrid —i tots coneixem les raons fiscals que la fan incomparable—, la renda per càpita de totes les comunitats autònomes espanyoles ha minvat en créixer la població. Més població, menys renda. Les xifres són tossudes.
On ha anat a parar la major part de la immigració? Els sectors on més ha crescut l’ocupació és en aquells de baixa productivitat i baixos salaris. I aquests sectors són, fonamentalment, el sector turístic i el sector de les indústries càrnies. El problema d’aquests dos sectors és que els impostos que es deriven del seu salari mitjà no arriben a cobrir les prestacions mínimes de l’estat del benestar. És a dir, aquelles que, bàsicament, cobreix la Generalitat: sanitat, ensenyament, justícia i seguretat. No és que tinguin determinats treballadors mal pagats —tots els sectors en tenen—. El fet diferencial és que tots els seus empleats, en mitjana, estan pagats per sota del que tocaria per mantenir l’estat del benestar. Lògicament, el que aquests sectors no paguen en serveis socials, ho abonem la resta.
El sector turístic és bo per al país? Depèn. Aquell que manté la sostenibilitat del territori i ajuda a arrodonir el sector agrari, sí. Aquell que permet pagar salaris decents, també. Ara bé, aquell que paga salaris de misèria i que, per tant, minen l’estat del benestar, no. I no ens cridem a confusió. El fet que sigui un sector que ha posat el país en un gran risc, no convé presentar-lo com un sector estratègic. Perquè no ho és. I, com a resultat, s’ha de reconvertir com en el passat s’han reconvertit tants i tants sectors industrials. Si fos un sector estratègic de futur que crea gran riquesa, Grècia, Tailàndia o Costa Rica serien potències mundials. I no és el cas. Per tant, han de tancar els locals low-cost (hotels de baixa categoria, bars i restaurants, apartaments turístics...) i la resta han d’apujar preus. El sector, agradi o no, s’ha d’aprimar. El país no pot continuar mantenint un sector que, tot ell, tot, és socialment deficitari. I xucla recursos econòmics públics preciosos que són necessaris per ser injectats a sectors que sí que són de futur.
Si el turisme fos un sector estratègic de futur que crea gran riquesa, Grècia, Tailàndia o Costa Rica serien potències mundials. I no és el cas
La indústria càrnia és bona per al país? Un cop més, depèn. Sempre he sigut partidari que el sector agrícola sigui subvencionat. És necessari i forma part de l'estratègia de la UE per equilibrar el territori i garantir el subministrament. Però no estem parlant d’això quan es parla de la indústria càrnia. Hi ha qui vol confondre el públic. No, senyor. Parlem, bàsicament, dels escorxadors purs i simples i altres nivells de manipulació càrnia associats, que paguen salaris de misèria. Ningú no ha obligat a fer que consumim només el 20% de la carn que matem. I que la resta s’exporti. Només un país és comparable a Catalunya: Dinamarca. I aquí llenço una pregunta als que defensen aquest sector tal com el tenim avui dia: per què els danesos col·loquen el porc als mercats internacionals al mateix preu que nosaltres, però amb la diferència que els salaris dels seus treballadors són dues vegades i mitja els salaris d’aquí? Com s’ho fan? Temo molt que ells han apostat per la tecnologia —només tenen 5.000 treballadors als escorxadors— i nosaltres per la mà d’obra barata de la immigració. Surt més barat pagar salaris de misèria abans que invertir en tecnologia. Tot això ha de canviar.
El futur de l’estat del benestar. La perversitat de la combinació d’immigració il·limitada i negocis low-cost ha fet que molts d’aquests negocis no siguin viables sense els salaris de la immigració i, per tant, es provoca un dúmping social sobre la classe treballadora. Tal com recomana l’Informe Draghi, cal augmentar la productivitat si es vol mantenir l’estat del benestar. El problema que tenim nosaltres no és que la nostra productivitat no augmenti. La realitat és que ha disminuït en relació amb Europa arribant a límits insostenibles. Mirin el següent gràfic:
El 35% dels treballadors de Catalunya tenen un sou inferior als 29.000 euros anuals (2025). Això vol dir que, segons l’Informe Fènix, més d’una tercera part de la població ocupada de Catalunya no cobreix, amb els seus impostos i les seves aportacions a la seguretat social, la despesa social que consumeix. De veritat algú es pensa que amb aquesta estructura salarial Catalunya pot mantenir l’estat del benestar del qual disposem —millor dit, disposàvem—? Els negacionistes asseguren que això no tindrà lloc. Evidentment, no tindrà lloc perquè ja té lloc avui mateix. Què es pensen que són els problemes a l’ensenyament? I a la sanitat, amb esperes que estan arribant als 900.000 pacients i metges absolutament cremats que venen de fora sense garanties de la formació que exigim als nostres? I Rodalies? I les autopistes col·lapsades? I l’habitatge?, etc. Tot això no són imaginacions. Són realitats. La insostenibilitat del nostre sistema social no és una possibilitat futura: ja ha començat a posar-se en evidència. No cal fer suposicions.
I del país que ens queda, en parlem? O tampoc paga la pena? Qualsevol català pot constatar que viure al país era molt més agradable fa un quart de segle que no pas avui, i tots n’estàvem orgullosos. I les dades, que ningú pot adduir que siguin falses, ho corroboren. Catalunya està pitjor des d’un punt de vista material. Però el més preocupant és que la nostra supervivència com a nació —llengua, cultura i model econòmic-social— està en risc seriós. El sistema econòmic implantat els darrers 25 anys ha deteriorat el país amb una força i una rapidesa com no ho havia fet mai cap altre factor —ni tan sols el polític, o durant la dictadura de Franco—.
El sistema econòmic dels darrers 25 anys ha deteriorat Catalunya amb una força i rapidesa com no ho havia fet mai cap altre factor, ni tan sols el polític
L’evolució dels darrers anys només ha beneficiat aquells que a escala microeconòmica han implantat negocis que han atret una gran immigració sense possibilitats reals d’integració. Ells, aquests empresaris, i ningú més, són els que han instaurat, amb la col·laboració desorganitzada del poder polític, un model que només es pot dur a terme amb salaris que perjudiquen el país, amb què han convertit el país en un territori low-cost. I desestructurat. Si no canviem aquest model amb urgència correm el risc de veure com, al llarg dels següents 25 anys, Catalunya se’ns desfà entre les mans. Alguns negacionistes diran que aquest judici de la realitat és exagerat i que Catalunya no es dessagna. Només un plantejament per a tots vostès: posin tot el que significa el nostre país —gent, idioma, cultura, història, convivència, benestar, etc.— i contestin-se a aquesta pregunta: creuen que Catalunya pot resistir 25 anys més un altre episodi com el que ha tingut lloc els darrers 25, arribant a deu o dotze milions de persones en aquestes condicions? Vostès mateixos.