El vertigen de no fer res

Arriben les vacances i, després de mesos dient que no tenim temps per a res, apareixen dies sense reunions, sense horaris, sense aquella sensació d'anar sempre tard. Era justament el que esperàvem. Però no triguen gaire a aparèixer les llistes de coses per fer, les excursions, els restaurants pendents, els pobles que “hem de visitar”, els llibres que ara sí que llegirem, tot allò que durant l'any hem anat deixant per a quan tinguéssim temps. I així, gairebé sense adonar-nos-en, tornem a tenir l'agenda plena.

Cada vegada tinc més la sensació que no sabem descansar. O potser, més ben dit, que no sabem gaire què fer amb el buit que apareix quan deixem de tenir coses pendents.

Si vols saber-ne més

 

   

Aida Jurado-Qui no sap desconnectar, no sap delegar

Només cal observar-nos una mica aquests dies. Una terrassa davant del mar, una família dinant, una posta de sol espectacular, un concert a la fresca. I en algun moment algú aixeca el mòbil, fa fotos, grava un vídeo, ho penja a les xarxes. Ho fem sense pensar-hi, s'ha tornat un gest automàtic. Moltes vegades acabem més pendents de guardar el moment que de viure'l.

Tampoc crec que sigui només una qüestió de xarxes. Vivim en una societat que dona molt valor a estar ocupats, que ha après a mesurar els dies pel que hem fet: els projectes tancats, els objectius assolits, la quantitat de coses que hem encabit en una jornada. Ho portem tan incorporat que no desapareix quan ens n'anem de vacances. El que durant l'any és feina, reunions i projectes, a l'estiu es converteix en activitats, experiències i una necessitat gairebé inconscient d'aprofitar cada minut.

"Vivim en una societat que dona molt valor a estar ocupats, que ha après a mesurar els dies pel que hem fet"

Les xarxes ho accentuen encara més perquè ja no només vivim les vacances, també les expliquem. Fotografiem el capvespre, compartim el restaurant, gravem el concert, ensenyem la cala que acabem de descobrir. Seria fàcil dir que ho fem per vanitat, però no crec que sigui això, o no només això. Hi ha alguna cosa relacionada amb la necessitat de fer visible el que vivim. De demostrar, també, que estem aprofitant el temps.

Des de la psicologia hi ha un concepte que ho descriu bé: la cronopatia, un terme que s'ha popularitzat els últims anys, en part gràcies al llibre de la psiquiatra Marian Rojas Estapé Cómo hacer que te pasen cosas buenas. Parla d'aquesta obsessió per aprofitar el temps, la sensació que sempre ens en falta, que no arribem a tot, que sempre queda alguna cosa per fer. El temps deixa de ser temps i es converteix en una cosa que cal aprofitar, gestionar, rendibilitzar. Fins i tot de vacances.

Si vols saber-ne més

 

   

Marian Rojas Estapé: “l’ésser humà no està dissenyat per ser feliç, sinó per sobreviure”

I després de passar bona part de l'any desitjant tenir temps lliure, quan finalment el tenim, resulta que no sabem gaire bé què fer-ne. Estar una estona sense fer res pot arribar a incomodar. Com si estiguéssim desaprofitant el dia. Com si sempre hi hagués alguna cosa millor que podríem estar fent.

Segurament també té a veure amb com hem construït la nostra identitat al voltant del que fem. Ens presentem a través de la professió, dels projectes, de les responsabilitats, dels resultats. I rebem reconeixement per tot això. Estar ocupats ens fa sentir útils. Quan durant uns dies desapareix tota aquesta activitat, no sempre sabem gestionar el buit que deixa.

Ho veig sovint en directius i empresaris: arriben a les vacances després de dir que necessiten parar i, al cap de dos dies, ja estan mirant el correu, organitzant coses, buscant alguna activitat. No necessàriament perquè vulguin continuar treballant. Simplement, baixar el ritme tampoc és fàcil quan fa onze mesos que funciones a una altra velocitat.

"Estar ocupats ens fa sentir útils. Quan durant uns dies desapareix tota aquesta activitat, no sempre sabem gestionar el buit que deixa"

I resulta que el nostre cervell necessita precisament aquests espais. Fa temps vaig llegir sobre la Default Mode Network, la xarxa neuronal que el neuròleg Marcus Raichle i el seu equip van descriure el 2001, a la Universitat de Washington a St. Louis: un conjunt de regions cerebrals que s'activen quan no estem concentrats en cap tasca externa. M'agrada aquesta idea perquè trenca amb la sensació que quan no fem res, el cervell tampoc fa res. Quan la ment deixa d'estar pendent d'una tasca i pot divagar, aquesta xarxa es relaciona amb la memòria autobiogràfica, la reflexió interna, la connexió entre experiències i idees. Per això no és tan estrany que sigui passejant, mirant el mar o fent alguna cosa que no exigeix gaire atenció quan apareix la idea que feia dies que buscàvem. O quan veiem, per fi, amb claredat, un problema que no aconseguíem resoldre.

Descansar de veritat potser té menys a veure amb quantes coses deixem de fer, i més amb acceptar que durant una estona no cal fer res útil. Ni aprofitar el temps, ni tenir una experiència extraordinària que valgui la pena explicar.

Les vacances poden ser un bon moment per recuperar aquesta manera d'estar que hem anat perdent: una sobretaula que s'allarga sense mirar l'hora, una estona davant del mar sense el mòbil a la mà, una tarda sense cap pla que, precisament perquè no en té cap, acaba portant-nos on sigui. Perquè descansar potser no és tant deixar de treballar com deixar de sentir, durant una estona, que sempre hauríem d'estar fent alguna cosa.