Ernest Sena i Calabuig (1946-2026), la remuntada reputacional de l'Institut Català de Finances

A banda d’altres possiblement anhels més íntims, els dos grans desitjos vitals d’Ernest Sena i Calabuig, exdirector de l’Institut Català de Finances (ICF), van ser la creació d’un Banc Català de Crèdit l i la consolidació —si més no conceptual— d’una pàtria federal i compartida pel conjunt dels territoris de parla catalana. Entre ells, com és evident, la seva terreta, que era la valenciana.

El primer objectiu va estar a prop de passar de desig a projecte. El segon el va viure com si ja fos una possibilitat real. Diuen que no hi ha més realitat que la que cadascú tria per ajudar-se a viure. En aquest sentit, Sena va ser un home extraordinàriament pràctic i productiu però també extraordinàriament somiador i inconformista. I per això es va crear un món ideal fet a mida, secretament envejat per tothom que el va conèixer. 

La nostra primera coincidència va ser a la redacció del vell Correo Catalán on, fins a la seva arribada, la informació econòmica havia estat publicada més en clau de defensa dels interessos particulars del senyor que se n’encarregava, que no pas dels interessos de la gran majoria dels lectors.

Si vols saber-ne més

 

   

Toni Rodríguez-Memòries, monstres i records en l'homenatge a Xavier Batalla

Quan el vaig conèixer, Sena era un xicot tímid, conscient de viure envoltat d’autèntics mites del periodisme: Pere Pascual, Rafael Pradas, Josep Martí Gómez, Joan Anton Benach, Josep Francesc Valls, Antoni (Toio) Ribas, Santi Vilanova, Albert Garrido...  I la veritat és que semblava sentir-se ideològicament foraster en un paradís habitat per gent esquerranosa i fins i tot comunista que se’l mirava amb un cert recel. Una desconfiança que de mica en mica es va anar diluint com ho fa la neu a l’aigua clara. 

Efectivament, Sena havia arribat al Correu gràcies a una indicació d’en Jordi Pujol, principal accionista de l’artefacte, quan era una jove promesa del servei d’estudis de Banca Catalana, on treballava amb en Josep Maria Bricall, Josep Maria Cullell, Josep Molist i Miquel Botella. Una entitat, que ves per on, també estava controlada accionarialment pel futur president de la Generalitat.

"Quan el vaig conèixer, Sena semblava sentir-se ideològicament foraster en un paradís habitat per gent esquerranosa i fins i tot comunista que se’l mirava amb un cert recel"

Pujol coneixia Sena arran d’un llarg viatge compartit a Montserrat on assistien a un homenatge a l’abat Escarrer. Cal dir que Sena mai va voler tenir carner de conduir. Era una de les seves petites cabòries. La seva missió principal durant aquell llarg viatge nocturn que havia de marcar el seu futur, va ser donar conversa al futur president, a petició de l’interessat, per evitar que s’adormís sobre el volant del seu utilitaríssim Citroën 2 cavalls.

Segur que tothom que hagi tingut l’escassa oportunitat de viatjar en un cotxe conduït pel molt honorable president, sabrà què significa l’escena que acabo de descriure per un home ben educat però sincer com va ser en Sena tota la vida. 

Tanmateix, a mitjà termini, per a ell aquell viatge va ser providencial.

"Sena va ser cridat per l’exconseller d’Economia i Finances de la Generalitat, Jordi Planasdemunt per ocupar la subdirecció general de l’ICF, que ell dirigia"

Sena, arribat a Barcelona als 21 anys amb una muda, un títol de professor mercantil i una màquina d’escriure, fugint tal vegada de la influència d’una autoritat paterna excessivament intervencionista, havia estat fundador d’Unió Democràtica del País Valencià, havia engegat la revista València Setmanal, i un cop a Barcelona, va muntar un modest Servei d'Economia i Sociologia amb els també democristians Josep Miró i Ardèvol i Llibert Cuatrecasas, va treballar al Servei d'Estudis de Banca Catalana, va ser adjunt al director administratiu comptable del grup assegurador Catalana Occident, va tornar a València per ser director del servei d'Estudis de la Borsa de València i finalment, de nou a Barcelona, va ser assessor membre de la Junta de Govern de l'Institut Català del Crèdit Agrari, depenent del departament d’Agricultura i Pesca de la Generalitat que liderava el llavors conseller Josep Miró i Ardèvol. 

Amb aquest bagatge a l’esquena, Sena va ser cridat per l’exconseller d’Economia i Finances de la Generalitat, Jordi Planasdemunt, per ocupar la subdirecció general de l’Institut Català de Finances, que ell dirigia. La nova etapa va funcionar relativament bé fins que va esclatar l’anomenat “afer Planasdemunt”, un escàndol que implicava el mateix director general en una confosa història d’estafes i traïdories que va acabar davant dels tribunals i de rebot va perjudicar força la imatge pública de l’ICF. 

Va ser llavors quan Sena va tenir una llarga xerrada amb ell mateix, una altra amb els seus col·laboradors més propers, es va animar a agafar el bou per les banyes, va acceptar el càrrec de nou director de l’entitat, va contractar Intermèdia i va iniciar una potentíssima campanya d’opinió pública. Era l’any 1992.

"Sena va tenir una llarga xerrada amb ell mateix, una altra amb els seus col·laboradors més propers i es va animar a agafar el bou per les banyes"

La campanya, en una primera fase, va consistir a posar al dia els balanços, anar a veure un darrere l'altre els proveïdors financers habituals de l’Institut, al seu màxim nivell possible de responsabilitat i reunir la vintena de professionals que llavors integraven la plantilla de l'entitat per reforçar la seva moral i reafirmar la legalitat de les seves actuacions.  

Paral·lelament, Intermèdia va organitzar un road show amb l’Institut amb xerrades i sessions de treball a totes les cambres de comerç, indústria i navegació de Catalunya i les seves delegacions territorials, a les seus sindicals més destacades i a les delegacions territorials de les patronals Foment, Pimec i Cecot, per explicar-se i oferir serveis als seus afiliats. 

Una llarga i productiva tanda de trobades, complementada amb una altra ronda d’opinadors mediàtics per explicar la situació, assegurar-los una bona governança de l’ICF i rebre els seus inputs.

Si vols saber-ne més

 

   

Toni Rodríguez-Comunicació, cultura i creació de riquesa

Cal dir que la bonhomia, la credibilitat i la professionalitat de n’Ernest va facilitar força aquella tasca, que tot i que es tractava d’un personatge encara no gaire conegut, es podria dir que a començaments de segle XXI la situació havia millorat sensiblement. Els interlocutors d’en Sena ja havien comprovat que estaven davant d’una persona extremadament honesta, amb una radical independència de criteri, incapaç d’acceptar pràctiques non sanctas, o d’integrar-se en cap mena de capelleta política o econòmica que volgués manipular la seva funció de funcionari. 

Sena era un militant de base de Convergència procedent d’Unió Democràtica del País Valencià, en un primer moment, i d’Unió Democràtica de Catalunya després, que hauria volgut una fusió d’aquesta darrera amb la formació pujolista abans que no pas amb la UCD d’Adolfo Suárez, tal com va acabar passant sota el lideratge d’Anton Cañellas.

La seva bona relació amb el diputat socialista Martí Carnicer, que tenia l’obligació de fiscalitzar la seva gestió, i la seva militància testimonial a Convergència, a més del respecte incondicional dels membres del seu equip, van ajudar força a consolidar aquesta imatge i van preparar Sena per emprendre una nova etapa, consistent, d’una banda, en crear un corpus conceptual de prestigi al voltant del crèdit públic i d’una l’altra a la construcció d’un banc nacional català de crèdit.

L’únic “enemic” remarcable d’en Sena en aquests projectes va ser el diputat del PP Josep Curto, capficat en assegurar, per exemple, que l’ICF amagava un forat de 4.000 milions de pessetes. Cal dir que a banda d’aquest senyor i les seves accions fracassades —es va donar finalment de baixa del PP a finals de l'any 2012—, les relacions de l'entitat amb els partits de l'oposició van ser exemplars, sense demèrit de la seva deguda i constant tasca de control que havien d'exercir i exercien sobre l'activitat de l’Institut.

"Sena sempre va defensar que el crèdit públic havia de ser concedit a llarg termini per facilitar la consolidació de projectes ambiciosos sense la lògica pressió creditícia a curt i mitjà termini de les entitats privades"

Anecdòticament, també cal recordar algunes querelles interposades contra l’ICF per determinats empresaris mal pagadors que no retornaven els crèdits i, esgotades altres vies de pressió, miraven d’evitar l'execució de les garanties impulsades per la direcció de l’Institut. La majoria, sense cap mena de trellat, van ser arxivades en primera instància.

Sena sempre va defensar que el crèdit públic havia de ser concedit a llarg termini per facilitar la consolidació de projectes ambiciosos sense la lògica pressió creditícia a curt i mitjà termini de les entitats privades i sempre va predicar que l’ICF era una entitat econòmica sense afany de lucre però obligada abans de res a mantenir el seu propi equilibri financer amb plena capacitat sense haver de recórrer a recursos d’altres organismes i institucions de la Generalitat. 

El nonat banc nacional de crèdit havia d’haver-se construït a l’edifici de l’actual seu de la Borsa de Barcelona, al passeig de Gràcia, entre Diputació i Gran Via, al que hauria donat la benvinguda una obra de l’escultor valencià Andreu Alfaro.

Es tractava de crear un espai més funcional i representatiu, “on es poguera penjar la senyera a la façana” en paraules d’en Sena, que considerava que més enllà de la dignitat, l’Institut necessitava ampliar equip, espai i presència pública. 

"Es tractava de crear un espai més funcional i representatiu, “on es poguera penjar la senyera a la façana” en paraules d’en Sena"

Però no hi va ser a temps. Abans d’emprendre el projecte, Sena va voler envoltar-se d’acadèmics, professionals i gestors institucionals de nivell internacional capaços d’ajudar-lo a construir una teoria suficient per al cas. Així va ser com van ser concebuts els dos seminaris celebrats a l’hotel Subur Marítim, de Sitges —ciutat on llavors residia— els anys 1986 i 1988. 

Dos esdeveniments que van ajudar força a construir la teoria d’aquest corpus acadèmic, reforçat sens dubte per la pràctica diària del centre. 

El primer seminari, celebrat els dies 25 i 26 d’octubre de 1996, duia per títol El crèdit públic a Europa i va ser dirigit per Ramon Caminal, director de l’Institut d'Anàlisi Econòmica (CSIC) i per Xavier Freixas, director del Centre de Recerca en Economia Financera de la UPF, amb la participació de professors de les universitats de Tor Vergata (Roma), Amsterdam, Pompeu Fabra (Barcelona), Carlos III (Madrid), València, Stanford, Mannheim, Antonio de Nebrija (Madrid) i Munich, a més de representants d’escoles de negoci (Esade, Iese), sindicats i patronals i diferents administracions públiques. 

Entre els participants, noms tan destacats com Andreu Mas-Colell (UPF), Xavier Vives (Institut d'Anàlisi Econòmica del CSIC), Jordi Gual (Instituto de Estudios Superiores de la Empresa), Valentí Pich (Col·legi d'Economistes de Catalunya) o Patrick Artus (Caisse de Dépôts et Consignations de París), fins a completar una llista de 36 ponents de primer nivell. 

El segon seminari, sota el títol El Govern de l'Empresa va tenir lloc el 23 i 24 d’octubrede 1998 al mateix hotel de Sitges, i va ser dirigit pel professor Xavier Vives, de l'Institut d'Anàlisi Econòmica (CSIC). Allà van participar 54 economistes, professors universitaris i representants institucionals de diferents procedències.

Si vols saber-ne més

 

   

Toni Rodríguez-El llenguatge no verbal, un xinès i un indi al Cercle d'Economia

Entre ells, el professor Masahiko Aoki de la Universitat d'Stanford; Douglas Gale de la Universitat de New York; Martin Hellwig, de la Universitat de Mannheim; Monika Schnitzer, de la Universitat de Munic; Luigi Zingales, de la Universitat de Chicago; Cornelia Holthausen, de la UPF, o Colin Mayer, de la Said Business School, juntament amb una excel·lent representació de talent local amb participants com Anton Gasol de la Caixa; Andreu Mas-Colell, de la UPF; Pere Puig, d’Esade; Francesc Raventós, de Catalana d’Iniciatives i altres dirigents institucionals i empresarials de prestigi. 

Els resultats de tots dos seminaris van ser editats en sengles llibres de consulta. Especialment rellevant va ser el corresponent al segon, publicat a l'any següent per la Universitat de Cambridge sota responsabilitat del professor Xavier Vives amb el títol Corporate Governance. Theoretical & Empirical Perspectives.  

Encara hi havia un tercer seminari previst que havia de tractar sobre la possible participació de les institucions de crèdit públic en favor d’un desenvolupament eficient i no abusiu dels països del Tercer Món, però no es va arribar a celebrar.

"Sena va governar la institució amb plena llibertat i sense interferències polítiques (que tampoc hauria tolerat) sota els mandats d’en Macià Alavedra i Artur Mas com a consellers successius"

Sena va governar la institució amb plena llibertat i sense interferències polítiques (que tampoc hauria tolerat) sota els mandats d’en Macià Alavedra i Artur Mas com a consellers successius d’Economia i Finances, fins que l’arribada d’un tal Josep Molins com a conseller delegat de l’Institut, gràcies a la creació d’aquest càrrec en una llei òmnibus creada a tal efecte pels seus adversaris, va fer canviar sensiblement l’escenari. 

Tant va canviar que al final Sena, que havia resistit fins al 21 de desembre de 2004, no va tenir més remei que acceptar un càrrec com a membre de la Sindicatura de Comptes, ja sota presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya, on va treballar entre 2005 i 2011. La seva tasca innovadora al capdavant de l’ICF havia durat des de 1992 fins a finals de 2004.

La seva memòria, en canvi, serà immortal.