Un veterà de la patronal ebrenca s’ha convertit, des de mitjan juny, en el seu president. Andreu Pérez (Tortosa, 1959) és el nou màxim dirigent de l’AECE, entitat que engloba gairebé 200 empreses de la Terra Alta, el Baix Ebre, la Ribera d’Ebre i el Montsià. Enginyer químic, electrònic i llicenciat en administració empreses, ha desenvolupat el gruix de la seva trajectòria com a consultor estratègic i financer per a companyies fonamentalment de capital saudita i dedicades al sector de l’aigua. Actualment, segueix aquesta tasca al capdavant de la tortosina Ammegest.
Pérez vol que l’AECE compleixi la doble funció de ser “una plataforma d’ajuda als empresaris a través de la qual els empresaris puguin treballar per ajudar el territori”. O sigui, un win-win de manual sota el lema lleugerament kennedià de “pensa què pot fer l’Ebre per tu, però també què pots fer tu per l’Ebre”. Optimista per definició, és conscient dels nous maldecaps que amoïnen l’empresariat i de les mancances històriques que arrosseguen les comarques del sud com ara la qualitat de les infraestructures viàries, sempre d’actualitat.
Pocs dies enrere, el 30 Minuts de TV3 es preguntava si l’AP-7 havia arribat al seu límit. Com s’està comportant en aquest inici d’estiu?
El problema més greu de tots és haver-nos acostumat al fet que no doni el servei que tocaria. Quan anem a Barcelona no sabem mai quan hi arribarem. És una loteria i ja avisem que potser farem mitja hora o una hora tard; ho donem per fet. Pels trajectes curts entre els municipis de l’Ebre usem la Nacional, tant per seguretat com per no quedar bloquejats.
A la seva agenda, manté la intenció de continuar pressionant per aconseguir una nova via alternativa a mitjà-llarg termini, independentment que es completi el tercer carril?
I tant. És evident que la necessitem. Una de dos: o desdoblar l’N-340, que en certs trams pot aconseguir-se amb relativa facilitat, o bé acabar l’autovia per l’interior. Deixar-la penjada com va succeir fa uns anys, quan hi havia un projecte en cartera, va ser una solució nefasta pel territori.
“És evident que necessitem una alternativa a l’AP-7: o desdoblar la N-340, que en certs trams pot aconseguir-se amb relativa facilitat, o bé acabar l’autovia per l’interior”
Té pensada alguna estratègia nova que sigui efectiva?
La unió és la clau. Estic convençut que si anem alhora totes les entitats sindicals, les cambres de comerç, els ajuntaments i nosaltres com a patronal, ho aconseguirem. Hem de crear les eines per fer efectiva aquesta aliança. Les dades també són fonamentals. Ens interessa disposar de números que ens diguin on som ara i on podríem ser si tinguéssim les infraestructures que caldrien. Hem de saber què estem perdent en termes de competitivitat.
Des de 2021, les quatre comarques han crescut un 5% en nombre d’habitants, arribant als 190.000 i revertint la tendència de pèrdua de població de la dècada anterior. Hi falta gent, a l’Ebre? Falten treballadors?
Falten professions molt puntuals. Cal gent preparada i és el que darrerament no trobem. Hem de crear llocs de treball atractius, que tinguin valor afegit. Quan la gent d’aquí se’n va a estudiar fora, després és difícil fer-los tornar perquè no poden accedir a feines en consonància amb la seva formació. Als últims anys s’ha creat ocupació i hi ha hagut inversions estrangeres importants. Per tant, no diria que el problema sigui la manca de treballadors.
“Hem de crear llocs de treball atractius. Quan la gent d’aquí marxa a estudiar fora, després es difícil fer-los tornar perquè no poden accedir a feines en consonància amb la seva formació”
Si es manté la tendència de l’augment de població, el mercat podrà absorbir-la?
Aquest fenomen és tot un repte, també a l’Ebre, i no només ens concerneix als empresaris. L’ensenyament, les infraestructures i la sanitat estan molt tensionats. Si ve més gent i no tenim la capacitat d’adequar els serveis, malament. No pot créixer només una part de l’equació. De moment, a Catalunya crec que no ho estem fent del tot bé.
Quina altra gran preocupació tenen identificada entre el seu teixit empresarial?
La formació, sens dubte. És un tema recurrent i aquí fallem tots com a societat. La patronal té bona relació amb les universitats i les escoles, es desenvolupen mòduls segons les necessitats empresarials, però no sabem atraure l’alumnat i no s’acaben omplint. Els hem de fer veure que, segons quins recorreguts triïn, la seva trajectòria laboral pot ser molt més rica i poden tenir una carrera professional i un futur brillants. Aquest missatge l’hem de comunicar millor.
El cost de la vida a les Terres de l'Ebre és el més assequible de Catalunya, però, paradoxalment, la taxa de sobreesforç que han de fer les llars per arribar a final de mes és la més alta de tot el territori, atès que s'hi destinen un 111% dels ingressos. Els sous tindran alguna cosa a veure...
Això és clarament una anomalia i succeeix perquè la renda familiar disponible és aproximadament un 20% inferior a la mitjana catalana. L’objectiu ha de ser assolir aquesta mitjana i, de nou, el camí és enfocar-nos a proporcionar millors llocs de treball, que generin valor afegit a través de generar gent amb més preparació. Si ens hi posem i ho aconseguim, aquestes xifres es normalitzarien.
Quina és la posició de l’AECE respecte del nou Pla Hidrològic de l’Ebre que regirà els usos del riu fins al 2033?
L’aigua és un recurs estratègic i abans de prendre qualsevol postura ens ho hem de mirar tot amb lupa. Aquí estem acostumats a generar una quantitat ingent d’electricitat i molts cops el retorn és mínim, o directament zero. Per això, quan ens parlen de l’aigua, ens posem en guàrdia, perquè les propostes que ens arriben generalment no tenen una contrapartida. Amb la línia de molt alta tensió (MAT) passa el mateix. A l’AECE no hi estem en contra ni a favor. Si ens ha de creuar una línia per la Terra Alta i la Ribera d’Ebre i no rebem res a canvi, no tenim cap incentiu per donar-hi suport. I passaria el mateix amb qualsevol altre projecte. Volem que se’ns demani l’opinió.
“Quan ens parlen de l’aigua, ens posem en guàrdia, Aquí estem acostumats a generar una quantitat ingent d’electricitat i molts cops el retorn és mínim, o directament zero”
Tenen el sentiment d’haver estat un territori maltractat en aquest sentit?
Sí. És una impressió del conjunt de la societat ebrenca. Molts cops ens hem prestat a fer coses amb bona voluntat, gairebé sense presentar oposició i no n’hem tret gaire profit. L’empresari local és potent, té ganes i és resilient com pocs; sap fer front als contratemps i s’hi adapta. D’altra manera, moltes pimes fa temps que ja no existirien. Aquí hem patit problemes derivats del canvi climàtic com aiguats i desastres naturals i ens n’hem sortit. Ara falta que treballem més junts.
Com està gestionant la Generalitat els Fons de Transició Nuclear per als municipis de l’entorn d’Ascó i Vandellòs?
En línies generals estem força satisfets. És una bona eina que està creant inversions i llocs de treball per diversificar l’activitat a la zona, l’objectiu pel qual es van posar en marxa. Des de l’AECE hem ajudat moltes empreses a accedir-hi i la quantitat de projectes presentats ha superat les expectatives. Al començament es comentava que potser aquí no hi hauria prou volum i demanda per acollir-se als ajuts, però els dos últims anys fins i tot han hagut de quedar fora algunes iniciatives. Hi ha més projectes que fons disponibles.
“Cal revitalitzar els cascos històrics del pobles. Sovint passeges per moltes localitats catalanes i veus carrers tradicionalment comercials que ara estan pràcticament buits. Hem d’actuar per a que això no passi”
La plataforma AECE Comerç va néixer no fa massa per donar suport als negocis de proximitat i, de pas, evitar que alguns pobles petits esllangueixin. Pensen potenciar-la?
L’any passat s’hi van presentar dos municipis i el resultat va ser força engrescador. Ara esperem que s’hi apuntin molts més. Volem posar tots els esforços en revitalitzar els centres històrics dels pobles. Sovint passeges per moltes localitats catalanes i veus carrers tradicionalment comercials que ara estan pràcticament buits. A les ciutats petites —i a les no tan petites— ens interessa que els eixos comercials siguin vius, perquè sinó el centre es mor i acabarem convertint-nos en el model d’urbs nord-americanes on tothom va en cotxe al gran mall dels afores. Aquí comencen a veure’s força locals buits i comerços que han tancat. Pot anar a més i hem d’actuar perquè això no passi.