Al cap visible de la patronal del Vallès Oriental se li ha girat feina. Després d’haver renovat mandat fins al 2030, Pep Garcia també ha assumit fa poques setmanes la batuta del Consell Territorial de la Pime dins de Foment del Treball, un càrrec que suposa voltar el país per copsar les diferents sensibilitats del teixit empresarial.
Garcia (Granollers, 1965) és fundador i director general del grup Maxchief Europe, la filial comercial i de màrqueting del hòlding taiwanès dedicat a la fabricació de mobiliari d’oficina, jardí i hoteleria. “La meva funció fonamental com a CEO és mantenir l’empresa connectada a un món que cada vegada va més de pressa”, confessa. Ara, a més, haurà de contribuir a connectar els interessos, demandes i inquietuds dels representants de les pimes al llarg de la geografia catalana.
A qui nota més desanimat ara mateix, l’empresariat o la ciutadania?
Difícil resposta. L’empresariat ha anat demostrant una actitud responsable i de resiliència durant uns últims anys en què s’ha viscut una mica de tot: la pandèmia, les conseqüències del conflicte d’Ucraïna, les dificultats amb els subministraments... Malgrat tot, preferim no mirar el món amb pessimisme. Els empresaris som optimistes per naturalesa; si no, no en seríem, d’empresaris. És cert que hi ha preocupació i, si ens referim a l’actual guerra a l’Orient Mitjà, necessitem més estabilitat reguladora i un entorn que afavoreixi les inversions davant la incertesa generada. Ens hem de concentrar en allò que depèn de nosaltres i és el que fem diàriament.
Les pimes catalanes noten ja de veritat l’augment del preu de l’energia?
Tots els economistes assenyalen que quan el barril de petroli supera els 90 euros es produeixen distorsions i, a partir de 110, té un impacte directe en el creixement econòmic. Si la guerra s’allarga, l’increment del preu del gas repercutirà en la inflació, apujarà els costos per a empreses i famílies i es produirà una desacceleració. Les cadenes logístiques corren el risc de trencar-se perquè els contenidors s’estan desviant per altres rutes. Tot això encareix i retarda els processos de transport i distribució i els principals damnificats són les pimes, ja que tenen menys capacitat d’elevar els preus dels seus productes per tal d’absorbir els nous costos.
"Si la guerra s’allarga, les pimes en sortiran damnificades, ja que tenen menys capacitat d’elevar els preus dels productes per tal d’absorbir els nous costos"
La rebaixa de l’IVA dels carburants, el gas i la llum decretada pel Govern central és una solució?
És una decisió que va en la bona direcció, però per si sola no és suficient. Hauria d’anar acompanyada d’ajuts directes i temporals a les pimes més afectades, línies de finançament preferent i suport a la liquiditat, ajornaments tributaris, així com suport a la diversificació de mercats i proveïdors. Cal anar més enllà de la urgència i implantar mesures estructurals que ajudin a reduir de manera sostinguda el cost de l’energia i donin un impuls decidit a l’eficiència energètica i a l’autoconsum.
Quins sectors són els més afectats per aquest increment de costos?
El químic, el metal·lúrgic i el sector paperer són els més demandants d’energia. També ho noten l’agroalimentari - amb els fertilitzants sensiblement a l’alça- i les empreses dedicades al transport. Els sectors molt exportadors, a més, poden patir tensions logístiques i el turístic es pot ressentir d’aquesta inseguretat global.
Potser el turisme experimenta un efecte a la inversa...
A Catalunya sempre hem tingut sort en això. Quan hi ha hagut inestabilitat a altres punts del planeta s’ha produït un flux de visitants cap aquí que ens ha afavorit. La inflació, però, serà un factor que anirà en contra d’aquest sector.
La indústria havia repuntat durant l’últim trimestre de 2025 i s’esperava que fes de contrapès a la desacceleració econòmica general. Ara això se’n va en orris?
Ens ve una darrere d’una altra, però insisteixo que tot dependrà de la durada de la guerra a l’Iran. Les empreses catalanes van exportar per valor de 100.000 milions d’euros l’any passat, unes xifres que van aguantar bé, fins i tot lleugerament en augment. Els països destinataris que conformen els nostres mercats també estan en creixements molt baixos i, amb tot això, les exportacions catalanes han suportat l’impacte i el trasbals dels aranzels imposats fa uns mesos.
Estan satisfets amb el pla Responem que va engegar la Generalitat per compensar amb ajuts la política aranzelària de Trump?
La resposta institucional per mobilitzar 1.500 milions en ajuts i crèdits que protegeixin el teixit empresarial de l’impacte d’aquests aranzels és positiva. Les exportacions catalanes cap als Estats Units representen un 4% del total, però també cal tenir en compte els béns intermedis que s’exporten a països com França o Alemanya i que s’incorporen a productes que finalment s’acaben venent als EUA. Ens agradaria que hi hagués una simplificació administrativa per tal que les ajudes arribessin a les pimes de manera més ràpida i, sobretot, que aquests fons tinguessin una permanència en el temps, no només quan hi ha situacions excepcionals. S’haurien d’enfocar com un suport a la internacionalització i un impuls a sectors estratègics com el tecnològic o el de l’automoció.
"Ens agradaria que ajudes com les del pla per fer front als aranzels dels EUA tinguessin una permanència en el temps, no només quan hi ha situacions excepcionals"
Recentment, el Conseller d’Exteriors ha vinculat aquests ajuts al fet de poder aprovar uns nous pressupostos.
Sens dubte. Són una eina fonamental per poder funcionar i per activar inversions estratègiques a la indústria. Tenir pressupostos és molt important per un país, tant com ho és per a qualsevol empresa.
Hi ha un seguit de problemes, no obstant això, que s’arrosseguen d’abans que esclatés el conflicte a l’Orient Mitjà. Els talls de subministrament i el funcionament irregular de la xarxa elèctrica, per exemple...
És una qüestió a resoldre, clarament. Una xarxa elèctrica robusta i fiable és fonamental pel creixement de l’economia i la garantia del subministrament és vital. Per a moltes pimes, un tall pot provocar aturades a la producció, pèrdues de material o danys als equips. Aquests episodis van succeint periòdicament i estan posant de manifest la vulnerabilitat del sistema. S’ha parlat que la xarxa havia incrementat la producció d’energies renovables i potser aquest excés generava inestabilitat. La gran apagada de l’abril passat -de la qual avui dia encara no tenim una explicació concloent- va posar en primer pla un assumpte que feia temps que anava sonant.
La manca de transportistes també és un assumpte que preocupa. La Cambra de Comerç ha alertat que hi ha 30.000 vacants sense cobrir a tot l’Estat.
Són xifres que posen una mica la por al cos perquè la logística és essencial. Algunes empreses ja ho acusen amb petits retards i sobretot es nota en el sector del transport de passatgers, ja que cada vegada hi ha més demanda de trasllat privat per carretera com a alternativa al transport públic. S’ha de millorar l’atractiu d’aquest ofici, reforçar la formació i facilitar la incorporació ràpida de nous professionals.
La dificultat per trobar talent i l’absentisme laboral són dos maldecaps que les empreses catalanes lamenten de manera recurrent. Quin pesa més?
No m’atreviria a dir quin dels dos és més greu, però sumats generen un problema molt gran. Són dos fenòmens que es retroalimenten. Moltes pimes tenen dificultats estructurals per trobar determinats perfils professionals i, al damunt, s’enfronten amb un absentisme creixent que impacta molt negativament en la productivitat. A Foment ja alertàvem, en un informe del 2023, que diàriament hi havia un milió i mig de persones que no anaven al seu lloc de treball i en un 80% els motius eren contingències comunes. Això ha anat creixent i fan falta solucions coordinades entre les empreses, el sistema sanitari i les mútues.
"Moltes empreses tenen dificultats per trobar determinats perfils professionals i, alhora, s’enfronten amb un absentisme creixent que impacta en la productivitat"
Aquestes dades contrasten amb un estudi recent de la UGT on s’assenyala que les hores extra que fan els treballadors catalans superen en un 21% les hores que falten a la feina.
Desconec com s’ha fet aquest estudi, però puc afirmar que les dades d’absentisme són reals. Que cada dia hi hagi tants empleats que no van a la feina és molt preocupant i no se’n salva cap sector, especialment els serveis. L’administració hauria d’involucrar-se més en la qüestió, ja que els serveis públics també ho pateixen.
Creu que el període de prova dels contractes laborals s’està usant com una drecera per poder acomiadar de manera fàcil i burlar, de facto, la impossibilitat de fer contractacions temporals?
Els cessaments en període de prova són un símptoma que el mercat laboral està canviant i hi ha més demanda que oferta. Aquesta clàusula és una prerrogativa tant de l’empresa com del treballador i cal tenir en compte que l’any passat va haver-hi tres milions de resignacions voluntàries. Si se’n fa un ús fraudulent, cal perseguir-ho, però crec que la majoria són legals.
La darrera reforma laboral no va tenir en compte la forta estacionalitat de molts sectors i restringir tant els contractes temporals no ha fet desaparèixer pas la necessitat d’aquest tipus de personal. Penalitzar les empreses elevant el cost dels acomiadaments pot desincentivar la creació d’ocupació, com ja ha passat. Es necessita flexibilitat i potenciar més la figura dels fixos discontinus, així com d’altres formes específiques per activitats de temporada.
"La reforma laboral no va tenir en compte l’estacionalitat de molts sectors. Restringir tant els contractes temporals no ha fet desaparèixer la necessitat d’aquest tipus de personal"
Quina zona de Catalunya escolliria si ara hagués de muntar una empresa?
Soc molt vallesà i vull pensar que profeta de la meva terra, però tinc clar que hem de mirar més enllà de la ‘gran Barcelona’. S’ha d’aconseguir que totes les comarques siguin atractives per fundar-hi empreses, cadascuna amb les seves diferències, i que l’activitat econòmica -molt concentrada en pols com l’Àrea Metropolitana- s’estengui arreu. Tot això dependrà d’una bona mobilitat, que és un dels grandíssims problemes que tenim, i de la capacitat de crear i fidelitzar el talent. La formació s’ha de territorialitzar perquè no tenen la mateixa necessitat de formació professional els Vallesos que l’Alt Empordà, per exemple. Un país equilibrat és un país més potent i resistent.
És vostè un descentralitzador, doncs?
Barcelona és una capital molt poderosa i un gran actiu d’atracció econòmica de tota mena, però no m’agradaria un país amb una capital forta i un territori dèbil. S’han de vertebrar la resta de zones d’una manera més competitiva per als diversos sectors. S’ha pensat molt en les connexions entre el Vallès Oriental i Barcelona però, i entre els dos Vallesos? Tenim un pes industrial importantíssim, entre les dues sumem un 25% del valor industrial brut, però estem fatalment connectats. No existeix una línia de tren que uneixi Granollers, Mollet, Sabadell i Terrassa. Els territoris són com les empreses: competim pel talent. Si no tens talent, no tens res i per això s’ha de repensar el model de país.
Aquesta competència pel talent sembla desigual, ja que, per lògica, abundarà més a les zones amb major població...
La clau és generar una bona mobilitat entre els territoris que faciliti les oportunitats laborals. Actualment, hi ha una tendència de molta gent a voler viure en entorns més tranquils i més propers a la natura. Hi ha comarques, com el Vallès Oriental, que tenen molta qualitat de vida i són interessants per establir-s’hi i treballar-hi, però si cada dia inverteixes una hora per arribar-hi, perd el seu atractiu.
Les patronals han estat defensant que la immigració era bàsica davant la manca de treballadors. Ara, però, una veu de pes en l’òrbita empresarial com el Cercle d’Economia ha criticat el model basat en la “mà d’obra de baixa productivitat que ha generat l’arribada massiva d’immigrants” i n’ha demanat “menys nombre i més control”. Coincideix amb aquest canvi de criteri?
La necessitat de més o menys persones depèn, precisament, del model que es vulgui seguir. Un informe d’un dels think tanks de Foment (la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials) posava de manifest que en la pròxima dècada hi haurà un dèficit potencial d’1,4 milions de treballadors a Espanya. Amb el model econòmic actual, és clar. La piràmide poblacional està envellida i els fluxos migratoris haurien de coordinar-se amb els requeriments de les empreses. Dit això, estic d’acord amb què cal una política d’immigració ordenada i orientada sempre a cobrir les demandes del mercat laboral.
"Cal una política d’immigració ordenada i orientada. Els fluxos haurien de coordinar-se sempre per cobrir les demandes del mercat laboral"
La regularització massiva és una mesura “necessària, però alhora la constatació d’un fracàs”, tal com ha manifestat el Cercle?
Era inevitable, sí. Un cop tens aquest volum de persones aquí, què fas? Amb una millor gestió no s’hauria arribat a la situació actual, però ara hem de veure com aprofitem les persones amb capacitat de treballar. A Catalunya tenim el problema d’un mercat en forma de rellotge de sorra: hi ha molta població amb estudis superiors i també un gran nombre de persones sense qualificació. I, enmig, una gran manca de professionals d’oficis. A la indústria, molta gent es jubilarà en un marge de cinc a deu anys i el panorama empitjorarà. Un dels camins per solucionar-ho és formar la gent que tenim aquí i incorporar de manera legal la que ve de fora. No hi ha massa més alternativa.
Què pot fer l’òrgan que presideix, a la pràctica, per contribuir a esmenar aquest tipus de desequilibris?
Des del Consell Territorial volem tirar endavant una agenda Pime que identifiqui les mancances estructurals de cada zona i inclogui aquestes veus al debat econòmic del país. Al capdavall, la nostra tasca és coordinar les patronals locals i, ara que les estic tractant més a fons, m’adono que cadascuna té la seva personalitat. Des de Barcelona no sempre es té una foto clara de les infraestructures que fan falta a les comarques. Per exemple, jo soc un defensor a ultrança de l’autovia B-40, però entenc que en una visió més ‘macro’ costi identificar segons quines prioritats. L’objectiu final és fer créixer les pimes perquè siguin capaces d’internacionalitzar-se, innovar i, com a conseqüència, incrementar la competitivitat. És un cercle que es retroalimenta. Catalunya ha de ser el pol industrial del sud d’Europa i per aconseguir-ho cal enfortir les nostres pimes.
"Tenim el problema d’un mercat laboral en forma de rellotge de sorra: molta població amb estudis superiors, molta gent sense qualificació i, enmig, una gran manca de professionals d’oficis"
Es coneix prou el teixit empresarial del país entre sí?
Calia una relació més fluida i el Consell fa possible que les experiències particulars no quedin en via morta i es puguin compartir neguits i també casos d’èxit. No només volem crear sinergies entre les patronals, sinó entre empreses. Hi ha sector químic potent a Tarragona, però també n’existeix un altre al Vallès i segur que poden relacionar-se. Fa temps que ens hem adonat que el diagnòstic dels problemes sol ser comú, però les solucions han d’adaptar-se geogràficament. Un dels nostres reptes és acabar amb la desconnexió que existeix entre les pimes i el món de la recerca (universitats, centres tecnològics) i fer pressió per simplificar els tràmits administratius. De vegades, es perden inversions perquè les empreses no poden estar esperant uns permisos que es dilaten en el temps. Altres territoris ho posen més fàcil i se les acaben emportant.