A hores d’ara, no descobrirem la sopa d’all si destaquem el lideratge de Lleida en el sector primari i agroalimentari de Catalunya. Les comarques de Ponent encapçalen el rànquing en activitats com la fructicultura, el sector porcí o l’avícola. Tot i les fredes estadístiques, tampoc és cap novetat que els pagesos i ramaders lleidatans lamenten que des de l’Administració no se’ls posen les coses fàcils, la qual cosa dificulta el relleu generacional, ja que és una feina molt sacrificada que obliga a estar al peu del canó els 365 dies de l’any. Ara bé, enguany, amb l’onada d’incendis forestals generalitzada a l’Estat espanyol han tornat les veus que culpabilitzen o responsabilitzen els pagesos, per acció o per omissió, d’aquests episodis. En el primer gran foc de la campanya a Catalunya, fa aproximadament dos mesos, que es va saldar amb la mort de l’amo d’una granja i un treballador a Coscó, les primeres hipòtesis ja vinculaven el seu origen a la maquinària agrícola. Talment, un agricultor d’un poble d’Ourense va haver de declarar davant el jutjat per haver muntat un tallafoc i evitar així que les flames s’emportessin casa seva.
Aquestes acusacions ignoren, crec que de manera deliberada, el paper cabdal de pagesos en les tasques de prevenció d’incendis. En aquest context, cal recordar les peticions d’experts com el responsable de l’Àrea Forestal dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, Marc Castellnou, que reclama una remuneració per als pagesos per a dur a terme aquesta activitat. Com a exemple, en una conferència impartida fa gairebé dos anys, recorda que la vinya ha estat considerada una activitat productiva pel tipus de raïm que produeix, però genera moltes més coses: ofereix oportunitats d’extinció d’incendis, atorga biodiversitat, mostra un paisatge de qualitat i tots aquests aspectes són els que s’han de mirar. En determinats incendis, les vinyes han servit per a frenar l’expansió de les flames cap als habitatges. Però el propietari de les vinyes no rebrà el benefici de la defensa d’aquella. En canvi, aquests no hauran de fer una franja de 25 metres de protecció que costa uns 3.000 euros l’hectàrea perquè hi ha aquelles vinyes. Però si no hi fossin ho haurien de fer i pagar.
Durant dècades, les administracions han deixat de costat als agricultors i ramaders, tractant-los com a estranys en la prevenció i gestió dels incendis. No obstant això, la seva labor és essencial. Fa falta voluntat política perquè el seu paper sigui reconegut i potenciat com a primera línia de defensa enfront dels incendis. Tenint en compte aquest aspecte, les organitzacions agràries demanden una nova política forestal per part de les administracions, ja que l'actual apareix marcada per un ‘ecologisme passat de moda’, que ha imposat traves a les activitats tradicionals en el medi rural. Aquesta ha comportat un abandó clamorós de les finques públiques i muntanyes, la falta de neteja de vies, camins i cunetes i la inadequada planificació dels plans de prevenció.
Durant dècades, les administracions han deixat de costat als agricultors i ramaders, tractant-los com a estranys en la prevenció i gestió dels incendis
L’eix de la política forestal
A banda, l’intervencionisme i l’excés de limitacions a les activitats d’agricultors i ramaders ha derivat en l’abandó de les finques, la qual cosa converteix, de forma paradoxal, la muntanya en un lloc amb molts més riscos d'incendis. Aquí, el missatge sembla clar: els titulars de les explotacions haurien de ser l’eix central de les polítiques forestals.
A l’altre costat d’aquesta realitat, ignorada i menyspreada, l’elecció és culpabilitzar l’agricultor i fer-lo responsable del canvi climàtic o del deteriorament de la biodiversitat. Els profetes de l’apocalipsi són els que defensen la no-intervenció en les dinàmiques naturals, desconeixent que llavors resulta inviable la producció dels aliments que ens trobem al lineal del supermercat. En el món ideal que dibuixen aquests agents suposadament crítics, existeixen les granges petites i les finques són gestionades per pagesos heroics, que en les seves hores extres, des d’una visió bucòlica, es dediquen a apagar focs. Si de cas, el model de gestió forestal, ja el deixem per un altre dia. Al final, tindrà raó John Milton quan assegurava que els únics paradisos són els perduts.
És el mateix col·lectiu que idealitza la vida rural i el món natural mitjançant propostes turístiques que emulen les tasques agrícoles, la majoria amb participació de població de l’àrea metropolitana de Barcelona. Des d’altres òptiques, seria convenient destapar alguns conceptes apartats, com la sobreexplotació del sòl, la violència contra el món natural o l’oblit de la diversitat, l’equilibri i la sostenibilitat agrícola.
Hi ha col·lectius que idealitzen la vida rural i el món natural mitjançant propostes turístiques que emulen les tasques agrícoles, la majoria amb participació de població de l’àrea metropolitana de Barcelona
Les noves generacions de professionals del camp subratllen que per a crear noves explotacions o ampliar les existents han de fer tràmits que s’allarguen entre dos i cinc anys. Consideren que és contradictori que quan s’incorporen al sector primari tinguin ajuts i facilitats que s’acabin abans que s’hagin aconseguit els permisos de la granja.
Ara que molts ja hem gaudit de les vacances d’estiu, ens aniria bé recordar que hi ha una figura, a vegades mal anomenada ‘jardiner’ rural, que mai les fa i que en el seu temps lliure, especialment en els mesos de calor, es dedica a apagar incendis, dels quals després serà culpabilitzat de provocar-los.