Olympia Arango (Astúries, 1999) és economista del comportament, especialitzada en anàlisis de gènere. És graduada en economia per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i va cursar el màster en Economia i Psicologia de la Paris School of Economics i la Université Paris 1. Té experiència com a investigadora en projectes que combinen l'anàlisi de polítiques públiques, l'economia i el gènere en entitats com la Universitat Oberta de Catalunya, la Fundació Carles Pi i Sunyer o la Université de Paris Cité. Col·labora habitualment publicant articles i anàlisis a mitjans de comunicació sobre qüestions socials i econòmiques o assistint a conferències i tertúlies especialitzades. Recentment ha publicat el seu primer llibre Les dones i els diners (2025), amb Penguin Llibres.
Què és l’economia amb perspectiva de gènere?
Justament ahir vaig assistir a un acte interessant de Mercè Renom sobre la història de Barcelona amb perspectiva de gènere, dins l’àmbit de les ciències socials. Ho comparteixo perquè m’agrada molt la definició que va donar: “La història amb perspectiva de gènere és la comprensió de la història per a tothom”. El mateix passa amb l’economia: incorporar una perspectiva de gènere és una manera de fer una economia per a tothom, que ofereixi una imatge completa del que passa.
Per mi, això vol dir entendre que l’economia o els models econòmics no són necessàriament neutres, encara que siguin habituals o considerats “normals”. Vol dir entendre bé les dades econòmiques tenint en compte com afecten diferents persones amb diversitats diverses. Una dada, situada en un context, no és només una observació: és una finestra per comprendre què passa.
Es tracta d’una economia amb una perspectiva inclusiva i per a tothom, que també integra les dones i els seus comportaments.
Què et va motivar a escriure aquest llibre i per què va decidir centrar-se específicament en la relació entre dones i economia?
Bé, aquí crec que hi ha dues coses importants a tenir en compte: d’una banda, la meva especialització en gènere i economia. La meva recerca, en diferents formats i entitats, ha anat avançant cap a aquesta direcció. I, d’altra banda, la proposta editorial, que es tracta d’un encàrrec sobre aquests temes precisament, allò que treballo i sobre el qual puc parlar amb solidesa.
Al mateix temps, també hi ha una dimensió de passió i d’interès personal que m’acompanya des de l’adolescència: la mirada de gènere aplicada a diversos àmbits, una motivació més emocional que realment em mou. No són dos mons separats. M’he especialitzat en aquest camp perquè m’agrada i perquè hi ha un punt important: molta gent que treballa gènere i economia no parla només de “dones i economia”, sinó que adopta una perspectiva molt més ampla. És cert que la meva tasca sovint combina l’exercici acadèmic amb una voluntat divulgativa: explicar de manera accessible allò sobre el que estic especialitzada i allò que, personalment, em mou. A l’acadèmia i en altres cercles ja passen moltes coses, però l’objectiu és anar una mica més enllà i fer arribar aquesta mirada a tothom.
Quin significat té el subtítol Desigualtat, gènere i mercats i com s’entrellaça amb les anàlisis que presentes al llibre?
Bàsicament, les tres paraules funcionen com una referència acadèmica: quan escrius un article, acostumes a situar els temes principals i a oferir una mena de resum del que estàs tractant. En aquest cas, el resum no és tant una síntesi completa com una manera de situar sobre què estic parlant i quina és la reflexió central, que és l’economia des de la perspectiva de gènere. La perspectiva de gènere permet veure desigualtats que sovint queden ocultes. Quan en parlo, acabo abordant els mercats, especialment el mercat laboral, perquè quan parlem d’economia inevitablement parlem d’aquestes estructures. Per tant, aquestes tres paraules no són només el resum del llibre, sinó una pista que ajuda a entendre de què va i cap a on es mou la seva continuïtat.
"En realitat, les dones ja s'havien incorporat al mercat laboral abans de la Segona Guerra Mundial. Sovint agafem una dada de països molt concrets i la generalitzem"
Al llibre explores l’entrada de les dones al mercat laboral al llarg de la història. Quins processos o canvis històrics et van sorprendre més durant la recerca?
El tema clau que em va sorprendre a l’hora d’estudiar-lo i entendre’l va ser la concepció que tenim sobre l’entrada de les dones al mercat laboral i el que va passar realment. Ens han dit que les dones no van entrar al mercat laboral fins la Segona Guerra Mundial, quan hi havia demanda de mà d’obra a les manufactures perquè els homes eren al front. Aquest fet o aquesta “gran veritat” es contradiu amb els estudis d’autores com Claudia Goldin, Premi Nobel d’Economia el 2023 i altres economistes i historiadores del treball. La taxa de participació femenina sembla que augmenta en aquell moment, però l’evidència econòmica ens indica que la participació de les dones al mercat laboral ja venia d’abans, es tracta d’una relació en forma de U entre la taxa de participació i el creixement econòmic d’un país.
Abans de la comercialització i la liberalització econòmica, les dones ja treballaven. La participació femenina era alta en diversos sectors, i diferents investigacions ho han documentat. A mesura que avança la comercialització i es consoliden les economies liberals, les dones passen a segon pla i tornen a casa. I segueix havent-hi feina a casa, però no es considera treball reglat.
El més revelador, com també assenyala Goldin, és que això qüestiona profundament el mite de “l’entrada de la dona al mercat laboral”. En realitat, ja hi eren. El que fem sovint és agafar una dada molt concreta, de països molt concrets, i la generalitzem com si aquella dada expliqués un fenomen universal. Però si considerem el context cronològic i territorial amb una perspectiva més àmplia, el relat és diferent. A partir de la Segona Guerra Mundial sí que puja la participació femenina a les fàbriques. Però, per mi, el més significatiu va ser adonar-me que ens faltava la meitat de la història. És com si haguéssim començat a explicar-la per la meitat.
Al capítol 8 planteges la pregunta sobre si les dones negocien i competeixen menys que els homes: què vas trobar sobre la bretxa de negociació i els seus efectes?
En els resultats agregats de la literatura científica, la literatura acadèmica mostra que les dones solen negociar menys que els homes de mitjana. Aquesta és la regla general, però sempre s’ha de mirar el tipus de mostra, la variabilitat i les condicions específiques, sobretot perquè les dones no negocien menys en tots els casos ni en tots els contextos. Quan apliquem la perspectiva de gènere, el que ens interessa és entendre què hi ha al darrere d’aquesta diferència. Una de les hipòtesis és que, de mitjana, les dones tenen nivells d’autoestima més baixos que els homes. I si negociar implica fer-se valdre, tenir menys autoestima pot fer que sigui més difícil entrar en una negociació. Però aquesta explicació només ens aproxima relativament a entendre la bretxa de gènere en la competició; ara cal preguntar-nos perquè passa i quines són les causes que la sostenen.
En aquest punt hi entra la socialització de gènere i la teoria de la congruència de gènere. Per entendre el grau de negociació, podem pensar en tres condicionants que fan que les dones negociïn més o menys. El primer condicionant és la possibilitat explícita de negociar. És a dir, si tens poc clar que pots negociar és menys probable que ho facis. És tan simple com saber, en un entorn laboral, que pots negociar certes condicions: moltes dones no ho saben o no ho perceben com a legítim.
El segon bloc és l’objecte de negociació. Hi ha experiments molt interessants que mostren que, si l’objecte es percep com a neutre o com a “femení”, les dones negocien més. Però si l’objecte està associat a la masculinitat, les dones negocien menys perquè anticipen una penalització social per comportaments considerats “no congruents” amb el seu rol de gènere. L’experiment clàssic ho il·lustra molt bé: negociar per una moto (objecte considerat masculí) o per una làmpada plena de purpurina (objecte considerat femení). Les dones negociaven al mateix nivell que els homes per la làmpada, però molt menys per la moto.
El tercer condicionant és qui tenim davant, no contra qui negociem, sinó amb qui se'ls pot comparar. I aquí torna la teoria de la congruència de gènere. Si una dona negocia davant d’una altra dona, hi pot haver un efecte de comparació: no voler “desencaixar” o no voler semblar poc femenina, cosa que pot reduir el nivell de negociació. En canvi, si la dona negocia sola, sense la presència d’una altra dona que serveixi de punt de comparació, el grau de negociació pot augmentar.
Quin paper tenen les estructures socials (família, treball de cura, models de convivència o matrimonis) en la manera com les dones acumulen, gestionen o perden riquesa? Com es relacionen aquestes dinàmiques amb les bretxes de gènere que menciones al llibre, especialment en l’àmbit de la convivència i de les relacions personals?
És trist que totes aquestes dinàmiques encara existeixin, però últimament és un tema que m’interessa molt. Em sembla un paral·lelisme molt bo recordar que, quan parlem de gènere i economia, no només parlem de bretxa salarial, sinó de molts altres subtemes que cal tenir en compte.
A mi m’ha fascinat el treball d’Allison Daminger A Cognitive Labor of Love. Aquesta invesitgadora explica que la desigualtat de gènere no es dona només en el mercat laboral o en les hores dedicades a les tasques de la llar, que ja sabem que són més altes en el cas de les dones. En la seva recerca sobre la divisió del temps, ella afegeix un element clau: hi ha una frontera en la presa de decisions. Encara que intentem fer un repartiment perfecte per repartir hores i evitar reproduir desigualtats en cures, tasques domèstiques i responsabilitats amb persones dependents, les dones continuen carregant una part molt pesada a nivell cognitiu. Són elles qui han de planificar, anticipar i assegurar-se que els homes ho facin bé.
Des de petites ens han ensenyat a assumir aquesta càrrega, i tot i que a ells els costa, nosaltres també ho tenim interioritzat. Desprendre’ns-en no és fàcil. Al final, acabem suportant aquesta triple càrrega: executar tasques, gestionar-les i supervisar-les.
"Les dones continuen carregant una part molt pesada a nivell cognitiu: són elles qui han de planificar, anticipar i assegurar-se que els homes ho facin bé"
Aquest espai mental dedicat constantment a pensar i organitzar és temps que no podem destinar a la vida personal, a l’oci o simplement a descansar. És una trampa: pots fer excels, llistes i repartir-ho tot aparentment de manera equitativa, però la socialització de gènere arriba tan lluny que les dones ens hem configurat com a ments que abasten tot. Això fa molt difícil compensar la diferència cognitiva. És un núvol que ocupa espai i energia que no podem dedicar a altres coses.
Al llibre menciones diferents exemples i casos d’estudi per recolzar els conceptes que introdueixes. Quin és el que més ha impactat en la teva carrera com a investigadora de l’economia del comportament?
Això em ve de lluny, des que vaig entrar a la universitat. A primer vaig fer una assignatura d’introducció als mercats i al comportament amb les idees de Daniel Kahneman, els sistemes 1 i 2, i les maneres intuïtives i analítiques de prendre decisions. Em fascinava entendre que la racionalitat no és com la del senyor Spock, sinó que les persones assimilem la informació d’una manera que pot ser inconsistent. Té sentit evolutiu: prenem milers de decisions al dia i no podem dedicar-hi sempre temps, energia ni assimilar i comprendre tota la informació que percebem. A segon vaig cursar una altra assignatura de mercats que anava en la mateixa línia, més avançada. Al final de la carrera ja tenia clar que volia dedicar-me a l’Economia del Comportament i, entre màsters possibles, vaig triar el de París, que combinava economia i psicologia durant dos anys. Va ser molt enriquidor perquè permetia igualar coneixements i fer classes conjuntes amb companys economistes i psicòlegs.
A mi tot això m’atrau perquè m’interessa molt com les persones prenem decisions. Sovint es diu que som irracionals, però m’agrada més la conceptualització de la racionalitat com ecològica i evolutiva. Ecològica vol dir que decidim segons el context i els recursos que tenim, i evolutiva vol dir que la manera en la qual prenem decisions s’assembla a la dels nostres avantpassats, sent en casos ràpida i intuitiva ja que té per objectiu preservar l’espècie i la vida, per tant aquestes decisions estan condicionades pel temps, l’energia que implica pensar o els hàbits i rutines, explicat amb un exemple, la racionalitat és evolutiva perquè si tens un mamut al darrere, no et poses a calcular si has de girar a la dreta o a l’esquerra: simplement corres. Les emocions, els biaixos cognitius i les intuicions són “trucs mentals” que ens han permès sobreviure i prendre decisions ràpides.
Aquesta manera d’entendre la presa de decisions posa en valor el paper de les emocions, i entén que no és el mateix triar quin cafè prens diàriament en el bar de sota de casa teva que signar un contracte.
"Les emocions, els biaixos cognitius i les intuicions són “trucs mentals” que ens han permès sobreviure i prendre decisions ràpides"
Quin missatge final t’agradaria que lectores i lectors s’emportin després de llegir Les dones i els diners?
Ho deixo molt clar a l’inici del llibre i també en totes les entrevistes: aquest llibre no és un manual d’economia ni un text universitari especialitzat. És una finestra per a persones que no saben sobre economia, però que estan interessades en el gènere, o per a economistes que es volen apropar a l’economia de gènere. Sóc conscient que no té el grau de rigor estadístic d’un article acadèmic ni presenta discussions sobre regressions i metodologia quantitativa. Això no vol dir que les fonts no siguin fiables, sinó que el llibre vol ser una porta d’entrada, no un llibre especialitzat. La idea és oferir una petita finestra perquè, si a algú li ressona el tema, pugui començar a interessar-s’hi. Igual que et pot agradar el bàsquet sense voler jugar a la NBA, algú pot sentir curiositat per l’economia i el gènere sense haver d’anar a la universitat a fer un doctorat s. És començar per alguna cosa senzilla i gaudir-ne.
El llibre pot servir com un primer tast del que pot venir després. A partir d’aquí, potser algú descobreix un estudi que li sembla fascinant i es vol endinsar més en aquest món, que a mi em sembla increïble, tant des de l’Economia Conductual com des de l’economia en general amb perspectiva de gènere. Em fa pena que, sovint, aquest camp quedi lluny per culpa d’un llenguatge massa tècnic, o que depengui de persones que expliquen històries de gènere però amb codis que no arriben a tothom. Si volem arribar més lluny, el llenguatge ha de ser més proper. L’objectiu del llibre és una mica aquest: oferir un espai accessible, una porta petita però amable. Una mica com triar olives o kikos: una entrada fàcil per començar a degustar tot el que pot venir després.
Com a autora de Les dones i els diners, estic satisfeta de la meva feina si…
Si algú aprèn alguna cosa amb el llibre, jo ja sóc feliç. Hi ha persones que m’ho han dit: “He après això i és molt xulo”, i ho han fet sense cap compromís amb mi. A la presentació del llibre a Valls va passar una cosa curiosa: anava amb un amic meu qui em va acompanyar aquella bonica tarda a presentar el llibre, just quan estàvem entrant a la llibreria vam conèixer una senyora que s’estava comprant en aquell precís moment el llibre. Ella ens va dir que no es podia quedar a la presentació, però que havia sentit a un periodista parlar a la ràdio sobre l’obra i li va semblar prou interessant com per comprar-la. A mi em satisfà molt que algú que no té ni idea del tema, una senyora completament desconeguda, s’hi interessi. Des d’aquí et dic, senyora desconeguda,: espero que gaudeixis de la lectura.