Aquesta setmana hem sabut que, pocs dies abans de finalitzar el termini màxim, la CNMV ha admès a tràmit la proposta d’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell, amb el que l’intent dels biscaïns ha superat una fita més que l’atansa al seu objectiu final. Pot semblar un simple tràmit, però a l’opa del 1987, de la que vam parlar aquí, la proposta va quedar avortada de soca-rel quan les autoritats, en aquell cas el síndic de la Borsa de Madrid, va tirar enrere l’oferta de compra que el Banco de Bilbao havia presentat per prendre el control del Banco Espanyol de Crédito (Banesto).
Més enllà de qüestions de caràcter formal, fa pocs dies va aparèixer un nou personatge estel·lar en aquest serial que és l’intent de compra del Sabadell. Aquesta persona no és cap altra que el comissari José Manuel Villarejo, peça complexa de les més fosques conspiracions peninsulars, que va irrompre a l’escenari els primers dies del mes de juny. El retorn a les planes d’economia d’aquest personatge ve a tomb perquè la fiscalia anticorrupció acaba de demanar que s’enceti el judici oral contra el BBVA per l’anomenat, precisament, “Cas Villarejo”, una trama succeïda durant una dècada en la qual el banc va contractar els serveis del cèlebre ex-comissari.
La CNMV ha admès a tràmit la proposta d’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell
Amb tot, l’escàndol que més transcendència ha tingut a la història del BBVA va ser el conegut com el dels “comptes de Jersey” i que va esclatar l’any 2002. En aquella ocasió, a començament de la primavera, es va saber que ja des dels temps del BBV (anterior a la fusió amb Argentaria) l’entitat feia servir comptes secrets a paradisos fiscals per acumular diners destinats a la jubilació d’alguns dels consellers. Els territoris receptors dels diners eren l'illa de Jersey i també Liechtenstein, mentre que els imports allà custodiats ascendien a prop de 224 milions d’euros.
El secret va començar a esfilagarsar-se poc després de la fusió entre els biscaïns i l’antiga banca pública Argentaria, perquè el qui havia estat president del BBV, Emilio Ybarra, es va veure obligat a revelar-lo al president d’Argentaria, Francisco González. Això succeïa el 1999 i a partir d’allà tot es va accelerar, fins que el desembre del 2001 Ybarra es va veure obligat a dimitir del seu càrrec de copresident, deixant el comandament únic del banc a González. La investigació judicial del cas va caure a les mans d’un personatge estrella del moment, el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, i la causa es va tancar amb una sanció de tres milions d’euros per al banc. Però realment això no va ser el més rellevant de tot plegat, perquè premsa i públic en general van treure unes conclusions força més profundes del que havia succeït. I és que no cal ser gaire perspicaç per constatar que l’escàndol dels comptes a Jersey va servir perquè el BBVA canviés de mans, i la tradicional burgesia biscaïna de Neguri perdés el control per sempre, en benefici dels poders que havien entrat al banc mitjançant la fusió amb Argentaria i que encapçalava Francisco González. Fruit de l’escàndol, tots els conseller procedents del BBV van plegar dels seus càrrecs, com també ho havia fet -com hem vist- el copresident Ybarra.
L’escàndol que més transcendència ha tingut a la història del BBVA va ser el conegut com el dels “comptes de Jersey” i que va esclatar l’any 2002
Si Ybarra era un producte típic de la burgesia biscaïna, González ho era de les elits castellanes; tot i haver nascut a Galícia, va fer els estudis a Madrid i allà es va quedar. Va treballar com a agent de canvi i borsa (una de les oposicions més elitistes en aquell moment), per acabar muntant la seva pròpia societat de valors, FG Inversiones Bursátiles, que més tard va vendre als americans de Merrill Lynch, aconseguint fer allò que es coneix a Castella com a pelotazo. El 1996 el govern Aznar el va nomenar president de l’aleshores banca semi-pública Argentaria.
D’ençà del canvi de rumb del BBVA, el centre neuràlgic de l’entitat va passar a ser Madrid, ara a un edifici monumental anomenat La Vela, ubicat al nord de la capital de l’Estat.