No sembla agosarat afirmar que el caràcter hostil de l’oferta de compra del BBVA sobre les accions del Banc Sabadell ha sorprès la majoria dels observadors, poc habituats a veure moviments hostils en el sector de la banca local. Malgrat la manca de costum sí que existeix un precedent, com és la històrica opa que el Banco de Bilbao (precisament, precedent del BBVA) va llançar el 1987 sobre el Banco Español de Crédito, més conegut com a Banesto. En aquells anys de capitalisme desbordant de la dècada dels vuitanta van passar moltes coses, de manera que aquesta opa no va ser pas un fet aïllat, sinó que encaixava com un guant enmig d’una teranyina d’interessos, traïcions i maniobres fosques amb múltiples protagonistes, com Mario Conde, l’oligarquia biscaïna, el Banco Central, els Albertos i, fins i tot, els kuwaitians de KIO. Però anem a pams.
El 16 de desembre del 1987 un jove advocat de l’Estat, de només trenta-nou anys, va ser nomenat president del Banco Español de Crédito, Banesto, possiblement l’entitat de crèdit més tradicionalista i conservadora de tot el panorama peninsular. La raó d’un nomenament tan disruptiu (Conde no procedia del món de la banca i tenia una edat molt inferior a la mitjana de presidents i alts càrrecs de l’entitat) cal buscar-la en una operació feta poc abans: Conde i el seu amic Juan Abelló Gallo havien comprat el 5% del capital del banc, de manera que havien esdevingut els màxims accionistes de l’entitat. La fortuna de tots dos procedia essencialment de la venda de l’empresa Antibióticos S.A., al grup italià Montedison, que es va tancar per la xifra fabulosa de 60.000 milions de pessetes (uns 360 milions d’euros).
Uns dies abans de l’arribada de Conde al poder, el Banco de Bilbao havia presentat una opa no sol·licitada sobre el Banesto, que immediatament va ser considerada hostil. El president de l’entitat opada, Pablo Garnica Mansi, va plegar i el seu lloc el va ocupar Conde, que es va proposar defensar-se amb totes les seves forces de l’opa dels bilbaïns. Entremig, el Banco de Vizcaya, a través del seu president, el singular Pedro Toledo Ugarte, es va oferir com a cavaller blanc per salvar el Banesto de l'hostilitat del Bilbao i pactar una fusió amistosa. Per cert, les característiques d’aquella opa hostil eren millors que les de l’oferta actual, perquè proposaven un bescavi de 7 accions del Bilbao per 10 del Banesto i un pagament en metàl·lic de 15.000 pessetes (tot plegat implicava una prima del 40%).
Uns dies abans de l’arribada de Conde al poder, el Banco de Bilbao havia presentat una opa no sol·licitada sobre el Banesto
Al capdavant del Bilbao hi havia José Ángel Sánchez Asiaín, del planter de Deuesto, però nouvingut als cercles de poder de Neguri. Abans de tancar l’any 1987 els bilbaïns es van donar per vençuts i van acceptar que l’abordatge havia fracassat. En aquesta tessitura, les propostes de Toledo per fusionar el Vizcaya amb el Banesto es van evaporar i curiosament, pocs mesos després, es va saber que els mateixos Bilbao i Vizcaya havien pactat una fusió entre iguals que desembocaria en una nova entitat anomenada BBV, amb Toledo i Sánchez de Asiaín com a copresidents. Aquesta convivència va resultar un cau de conflictes continus, i davant d’aquesta situació, Toledo va intentar agafar el comandament total del banc, però no va poder consumar-ho, perquè el 1989 va morir víctima d’una estranya malaltia quan era traslladat als Estats Units per rebre un trasplantament de fetge.
Com hem vist, la defensa numantina que van fer Conde i el seu consell d’administració els va permetre continuar caminant sols, però tot seguit van estar a punt de formar part d’una nova fusió. El cas és que un altre dels grans bancs estatals, el Banco Central d’Alfonso Escámez López, va patir un atac per part d’una societat anomenada Cartera Central, al darrere de la qual hi havia els cosins més famosos de la dècada dels vuitanta: els Albertos. Aquest tàndem estava format per Alberto Alcocer Torra i Alberto Cortina Alcocer. El primer d’ells era, per branca paterna, fill d’un agent de borsa i net d’un alcalde de Madrid; per branca materna procedia dels Torra, nissaga de banquers catalans. El segon Alberto era també net de l’alcalde de Madrid, però en aquest cas per la branca materna, i fill del ministre franquista Pedro Cortina Mauri. A més, es donava la circumstància que tots dos cosins estaven casats amb dues germanes, Alicia i Esther Koplowitz, propietàries de l’empresa Construcciones y Contratas (uns anys més tard, el 1991, aquesta firma es fusionaria amb la catalana Fomento de Obras y Construcciones, per esdevenir Fomento de Construcciones y Contratas, de la que elles en serien les màximes accionistes).
Com dèiem, mentre el Banesto era objecte de l’opa frustrada del Bilbao, a un altre punt de Madrid el Central era assetjat pels esmentats Albertos, que havien anat acumulant accions del banc de manera discreta fins a ser titulars del 12,5% del capital, amb el que se n’havien convertit en els màxims accionistes. L’objectiu principal era desallotjar Escámez del poder i fer un gir al banc. I si Conde havia rebut unes setmanes abans el suport del Vizcaya, ara seria el mateix Conde qui faria de cavaller blanc per salvar al Central de l’escomesa dels Albertos mitjançant una fusió entre iguals. El nou banc ja tenia nom: Banco Español Central de Crédito i el seu naixement va quedar segellat amb una abraçada entre Conde i Escámez al Telediario de Televisió Espanyola.
Han passat tres dècades i mitja de totes aquestes històries i el Bilbao, reencarnat en el BBVA, torna a ser protagonista d’un abordatge
En l’abordatge, els Albertos no estaven sols, perquè comptaven amb el suport d’un altre dels financers de moda a l’època, Javier de la Rosa, que disposava de l’arsenal inesgotable de diners de KIO, el fons sobirà de Kuwait. El conill que Escámez va treure del barret per avortar l’atac va ser la seva amistat amb Ramón Areces, propietari d’El Corte Inglés i segon pare de les germanes Koplowitz. Amb aquest incendi sufocat, la fusió amb el Banesto no es va acabar consumant i dos anys després, el 1991, el matrimoni que sí que va arribar a bon terme va ser el del Central amb el Banco Hispano Americano, que van conformar una entitat anomenada Banco Central Hispano (BCH).
Han passat tres dècades i mitja de totes aquestes històries i el Bilbao, reencarnat en el BBVA, torna a ser protagonista d’un abordatge. Veurem si el Sabadell té les eines per defensar-se de què va gaudir en el seu dia el Banesto i si els accionistes ja estan contents amb accions del banc català a la cartera.