Ser capital i alhora comunitat autònoma és una contradicció conceptual. La primera és Estat descentralitzat; la segona equival, llavors, a doblar-ne la condició: centrat i descentrat. El Canadà, els Estats Units, Austràlia, el Brasil, Mèxic... Tots aquests països exemplifiquen la cura de fer una capital com a districte federal (DF), però no un estat més. És força comú, doncs, que les capitals de països federals no pertanyin a cap unitat federada "normal", o que tinguin règims especials per evitar tensions polítiques, mostrar neutralitat i ser centre d’un poder federal equilibrat. I així, tota la diputa del finançament autonòmic a les Espanyes, tal com veiem, grinyola per aquest fet. I el debat durarà, perquè ara ja no es pot encarrilar en termes d’escamotejar el problema de fons.
Madrid, per riquesa i PIB, té dret a una despesa ordinària com la de Catalunya, del País Basc i Navarra (clar que Calalunya també té dret al llindar d’aquests dos territoris). La Diputació de Madrid, com a govern local, tindria dret que les competències regulars de salut, educació, serveis socials o habitatge, entre altres, es financessin al llindar dels territoris mencionats. Però en la resta de competències (grans infraestructures, cultura, promoció econòmica, etc.) la feina ja li fa l’Estat, que per això és la capital.
En tot cas, té dret a empat d’esforç fiscal en IRPF, sabent que IVA i impost de societats són ingressos marcats per la capitalitat. I, a menys pressió fiscal, li ha de baixar el finançament. Madrid queda beneficiat també en IRPF, per majors sous de capital, però, com a mínim, caldria treure de l’equació aquell 1% dels majors contribuents que no poden ser objecte de dúmping fiscal, i aquests radiquen significativament a Madrid i les Balears (i menys a Catalunya i les forals). Aquesta quota de molt rics, que resideixen oficialment allà on més els convé, haurien de quedar fora dels paràmetres de la competència fiscal entre CCAA, perquè, de fet, pesen i molt en els resultats generals.
He esmentat la Diputació de Madrid, el seu govern local, però el fet que aquesta es converteixi en comunitat autònoma -en estat- suposa un greuge que és la seva presidenta utilitza per crear una confrontació amb el president del govern central. Aquesta es fonamenta en termes de capital de l’Estat central contra govern d'Estat central. Aquest és l’espectable, com quan se’ns tira per la cara la gran recaptació fiscal central, molt certa, com si fos de la comunitat quan correspon al fet de capitalitat.
El finançament de Madrid és una derivada de la resta o del conjunt, i no pot ser una variable independent
No és aquest un afer de balances fiscals, sinó de claredat. Madrid pot ser DF, districte federal, però no comunitat autònoma en el ple sentit de descentralització (descentralitzar el centre?). El seu finançament és una derivada de la resta o del conjunt, i no pot ser una variable independent.
I parlar de finançament ordinari porta a la discussió de les inversions de l’estat. Seguint la realitat dels països civilitzats, aquestes assoleixen a les seves regions una mateixa dotació en xarxes generals (autovies, ferrocarrils...), dotació calculada segons paràmetres de superfície i població. Aquesta realitat i llei geogràfica ens diu que els estats tendeixen a fer homogènia aquesta dotació, com una funció del mateix Estat, tot resolent un centralisme contra la perifèria.
Aquí, però, el Gran Madrid ja abasta les dues Castella i es construeix des de l’Estat i per a l’Estat (central). Per la llei esmentada, totes les CCAA espanyoles haurien d’aspirar a la mateixa dotació de xarxa, totes i arreu, i aquest és un fet molt fàcilment calculable per estoc, per quilòmetres de xarxa física, sense que calgui mirar diners esmerçats. L’assumpció d’aquest horitzó plurianual i d’equitat hauria de ser un objectiu incontestable, a plantejar en un marc polític on regna el tòpic de la “igualat dels espanyols”.
L'ordinalitat no solament és deguda, sinó que és l'única via constitucionalment possible; fixar la dimensió de Madrid com a DF és la clau de tot plegat
La descentralització de la recaptació i la claredat en les aportacions a l’Estat són fets que el model foral ja ha fet evidents i al qual Calalunya -no Madrid- hi té ple dret en aplicació de la responsabilitat pròpia. La solidaritat no és cap festival irracional, un comunisme d’estat, sinó que l’ordinalitat no solament és deguda, sinó que és l'única via constitucionalment possible. Però, fixar la dimensió de Madrid com a DF, i no com a CCAA, és la clau de tot plegat.
... i l’escull Barcelona
El tema no queda aquí. Si fem autocrítica a escala catalana, podem també ser clars i hauríem de ser equitatius a casa nostra. A la nostra dimensió, el centralisme de Madrid ha estat reproduït a Barcelona en molts aspectes. El Barcelonès és sistemàticament receptor net -o sigui, mai aportador- de la suma de totes les inversions catalanes, des de la recuperació de la Generalitat i durant 40 anys seguits.
El centralisme de Madrid ha estat reproduït a Barcelona en molts aspectes: el Barcelonès absorbeix fins al 96% de la despesa del pressupost en consorcis
Per exemple, ha concentrat la quasi totalitat de la inversió ferroviària catalana (llegeixi's L9 de Metro) i absorbeix fins al 96% de la despesa del pressupost ordinari de la Generalitat en consorcis de recerca, salut, etc. No cal seguir, però a Catalunya ens cal un reequilibri de país que no cregui en un únic motor -la capital- quan el país és enormement dinàmic en el més enllà, no solament a la perifèria metropolitana immediata, sinó en tot el seu conjunt.
Per contra, també hi ha debilitats i llunyanies que mereixen millor tractament. I aquesta obligació comença per l’esforç de l’objectivitat i no només per proclames de voluntat sense dades. El debat de les Espanyes és també un debat de Catalunya, perquè no parlem sols de finançament, o d’inversió, sinó de desenvolupament, d’equitat, integració... O sigui, de comunitat política.