Carlos San Basilio, el president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), ha proposat la idea de crear un índex borsari format per les 50 empreses espanyoles més grans, el que podria anomenar-se com a Ibex-50, en contraposició amb l’actual Ibex-35. Ho ha fet en el marc del curs que organitza l'Associació de Periodistes d'Informació Econòmica (APIE), a la Universitat Menéndez Pelayo de Santander. L’objectiu final seria el de diversificar la presència de sectors a l’índex, tot reduint el pes que el sector financer té a l’actual Ibex-35, que voreja el 40%. El debat està obert. Té sentit?
Si analitzem la representativitat dels sectors, és evident que la composició de l’Ibex-35 s’assembla molt poc a l’economia espanyola. Dos sectors, el financer i l’energètic, tenen un pes de gairebé el 60% a l’índex actual, quan la seva representativitat econòmica conjunta, tant via l’anomenat Valor Afegit Brut com via el PIB, és inferior al 10%. En aquest sentit, la proposta sembla ser del tot pertinent.
Certament, augmentant el nombre de components de l’índex, podrien entrar a cotitzar nombrosos sectors avui gens representants, com ara Ebro Foods, d’alimentació, que capitalitza uns 2.750 milions d’euros; Dia, de supermercats, que en val uns 2.250; Cirsa, de jocs d’atzar, uns 2.100; Vidrala, de contenidors de vidre, uns 2.900; Gestamp, de components de l’automòbil, uns 1.650; Melià, d’hotels vacacionals, uns 2.700; o CAF, de fabricació de trens, uns 2.150, entre molts d’altres. En aquest sentit, es veu també ràpidament que un índex amb més components s’enriquiria amb més sectors representats. Continua semblant, en principi, una bona idea.
Per una altra banda, podem mirar al nostre entorn. Si observem els principals índexs borsaris dels països del voltant, veurem que tant França, com Alemanya i Itàlia tenen 40 empreses als seus respectius índexs de referència, el CAC-40, el Dax o el FTSE MIB. Altres països com Anglaterra en tenen 100, el FTSE-100, i prou conegut és el cas nord-americà on el seu principal índex, l’S&P500 aglutina 500 companyies. És certm també, que el seu índex més clàssic, el Dow Jones, disposa només de 30 components, si bé es manté més per història que no pel seu ús quotidià per part dels inversors. Els índexs d’altres països amb molta menys població en tenen menys d’empreses, com és ara el cas de l’AEX neerlandès, que en té 25; de l’SMI suís, que en té vint, i del PSI-20 portuguès, que n’hauria de concentrar 20, si bé actualment en té només 16. Sembla, doncs, que augmentar el nombre d’empreses de l’Ibex seria factible.
Sense anar més lluny, el Dax alemany va fer una reforma del seu índex al mes de setembre de 2021, on va augmentar de 30 empreses a 40 empreses
Hi ha també precedents, en això d’ampliar el nombre de components d’un índex. Sense anar més lluny, el Dax alemany va fer una reforma del seu índex al mes de setembre de 2021, on va augmentar de 30 empreses a 40 empreses, impulsat arran de l’escàndol de Wirecard, una empresa que formava part del seu índex, i que va fer fallida, en el que fou un gran frau comptable i empresarial, al més pur estil d’Enron.
La valoració mitjana de les firmes que componen avui l’Ibex-35 és d’uns 34.000 milions d’euros. Tot i això, les empreses que formen part de l’Ibex actualment són molt dispars pel que fa a la mida. Així, la més petita, Solaria, té una capitalització borsària d’uns 2.800 milions d’euros, seguida molt de prop per Rovi, mentre que les més grans, Santander i Inditex, valen al voltant d’uns 174.000 milions d’euros cadascuna.
El criteri actual per formar part de l’Ibex té en compte també la liquiditat. No només mira la capitalització borsària total, sinó també l’anomenat free-float o accions que realment es poden negociar al mercat, les que són de lliure flotació. És del tot evident que, incloent-hi noves empreses més petites, la capitalització mitjana de les empreses del nou Ibex-50 baixaria, i es podria situar a un nivell mitjà d’uns 24.000 milions d'euros per empresa. Serien uns números que s’assemblarien als d’Itàlia, tot i ser més baixos que els de França o Alemanya. Tot plegat, prou raonable.
Ja posats a fer reformes al nou índex, seria molt convenient també que es pogués també limitar el pes màxim de cada empresa a un percentatge de l’índex, idealment el 10%, inferior a l’actual límit del 20%. Hi ha dues raons principals. Per una banda, les empreses noves que s’integrarien a l’índex tindrien un valor borsari molt més petit que les més grans, de manera que la disminució de pes dels sectors més sobrerepresentats seria més minsa si no es posa algun topall addicional. Per una altra, hi ha un altre aspecte que té més a veure amb les inversions dels fons d’inversió més habituals, els anomenats UCIT. Aquests tenen unes limitacions molt estrictes, com ara la de que un fons no pot invertir mai més d’un 10% en una mateixa empresa.
Si es vol que l’índex pugui ser emprat com dels fons inversió, el que sens dubte augmenta la seva representativitat, és important que comparteixin uns límits tan semblants com sigui possible
Si es vol que l’índex pugui ser emprat com a referència o benchmark dels fons inversió, el que sens dubte augmenta la seva representativitat, és important que comparteixin uns límits tan semblants com sigui possible. Empreses com Santander, Inditex o Iberdrola suposen avui més d’un 10% de l’índex, cadascuna, de manera que a un fons d’inversió de gestió activa li costaria molt batre a l’índex si fossin justament aquestes les que més pugessin, i no li costaria gens batre’l si fossin, en canvi, les que més baixessin.
Resumint, doncs, em sembla que podria ser una molt bona idea, i que es podria aprofitar l’avinentesa per a introduir algunes altres modificacions i reformes, com la ja esmentada, que la podrien complementar.