L’Informe Fènix té el valor de posar sobre la taula un seguit de mancances de la nostra economia que no s’estan abordant adequadament. En aquest sentit, li preocupa la productivitat de l’economia que, tal com assenyala, està empitjorant. Denuncia les polítiques d’immigració, o la manca d’aquestes, que estan posant en tensió serveis públics essencial tals com l’habitatge, l’ensenyament i la sanitat. Aporta el concepte de sector altament subvencionat per aquells que els seus salaris mitjans estan per sota de cert nivell, de tal manera que els impostos derivats de tal activitat no aconsegueixen cobrir els costos dels serveis públics posats a la seva disposició. Consegüentment, l’increment dels salaris forma part de les estratègies proposades. En general, l’informe ha obtingut un extraordinari ressò que està propiciant un debat obert que el país necessitava.
En termes generals, tanmateix, voldria expressar la meva sorpresa sobre el to extraordinàriament negatiu de l’informe. Un to que ha sigut recollit pels mitjans de comunicació amb expressions com que “el país es dessagna”, “que avança cap al col·lapse”. Aquesta visió catastrofista és clarament exagerada i imprudent. No ajuda en absolut a la solució de cap problema. Vivim uns anys en què la crispació s’ha instal·lat a la política espanyola i catalana. La manca d’acceptació dels resultats de les eleccions democràtiques per part de l’oposició política està inflant una imatge negativa que a força de repetir-se s’ha instal·lat a l’imaginari col·lectiu. No és bo que Fènix sumi en aquesta direcció.
Indicadors i realitat
L’informe situa el PIB com a indicador clau de benestar i prosperitat. Per explicar-ho, utilitza un “exemple paradigmàtic”: comparant tres treballadors de McDonald’s de Ciutat de Mèxic, Barcelona i Zúric. Els tres empleats fan el mateix i, per tant, haurien de tenir el mateix poder adquisitiu, però no és així. Segons els autors de l’informe, “aquestes enormes diferències no tenen res a veure ni amb el sector, ni amb l’eficiència del procés, ni amb la formació, la diligència o la dedicació del treballador. La resposta a aquesta paradoxa és complicada, però es pot trobar la pista principal en el PIB per càpita (PIBpc) a cadascun dels països”.
La resposta, des del meu punt de vista, no és prou correcte. No és el PIB de Mèxic el que determina les diferències. Les diferències la determinen l’estructura empresarial i sectorial diferent, el grau d’innovació tecnològica, la qualitat de les infraestructures, el talent a partir d’una formació millor, l’estabilitat política, la qualitat dels serveis públics, etc. Pot semblar indiferent, ja que són aquests factors acabats d’enunciar els que determinen el PIB. Però l’ordre de les coses és molt important: si ens fixem en l’indicador, perdem de vista la realitat que determina aquest i no afinem tant amb les solucions, les quals les dirigim principalment a forçar la modificació de l’indicador en comptes d’abordar els problemes des de la seva arrel. És a dir, prioritzar l’accent a les polítiques migratòries, polítiques educatives, polítiques d’habitatge, impuls de les infraestructures viàries, desenvolupament de les tecnologies d’informació i comunicació, simplificació dels processos de l’administració pública, equitat dels recursos provinents de l’Estat, etc.
Si posem per llei aquí els salaris de Suïssa, no convertirem el país en un bessó de Suïssa, sinó que podem comprometre l'economia
Atès que el que importa és l’indicador, es prenen opcions dirigides a canviar l’indicador com si el canvi de l’indicador modifiqués la realitat. Una de les propostes és “l’augment del salari mínim interprofessional fins que s’aturi el creixement dels llocs de treball poc qualificats”. De manera simple, si posem per llei aquí els salaris de Suïssa, no convertirem el país en un bessó de Suïssa. Ans al contrari, decisions allunyades de la realitat com l’increment de sous de manera desvinculada de la dinàmica dels mercats, pot comprometre l’economia del país. No es tracta de disfressar indicadors, es tracta de canviar-los a partir d’abordar les causes que els determinen.
Els sectors altaments subvencionats
En posar l’èmfasi en els salaris s’acaba defensant un fals sil·logisme: si aquest són alts, hi haurà més PIB. Però els salaris responen a les dinàmiques del mercat, obviar aquest fet té impactes en la competitivitat de les empreses, tot i que la millora de salaris sigui un bon objectiu dins de l’àmbit de la justícia social. En tots els sectors, hi ha sous alts i sous més baixos, entre ells, una part cobra el salari mínim. Si no comptem amb l’existència d’aquests treballadors el sector no funciona. Això és així a tots els sectors, no només al sector carni o al turisme, sectors als quals l’informe posa la mirada.
La millora de les condicions laborals i la reducció de la desigualtat són objectius de justícia social a defensar dins del complex marc d’una realitat competitiva, però amb els temps i amb les realitats que els hi acompanyen. Però culpabilitzar, de fet, als treballadors amb pitjors sous de no aportar suficient en relació amb els serveis que reben és, a parer meu, no entendre els camins de la desigualtat, de la injusta desigualtat. Sota el concepte de salari altament subvencionat, pel fet de no poder contribuir prou als serveis públics als quals té dret, s’hi poden estar amagant formes molt mercantilistes de les relacions socials que pensava que ja havíem superat.
Repeteixo: els salaris milloraran si es milloren els sistemes educatius, si s’impulsa la innovació, si es construeixen i mantenen les infraestructures necessàries, si s’articulen les estructures empresarials de manera més eficient i sinèrgica, si les forces polítiques i sindicals generen relacions de consens vers els objectius essencials, si ens desenganxem del pessimisme. Si es fa això, els salaris milloraran, i el PIB també. Però l’ordre de les coses és important, fins i tot decisiu.
La indústria càrnia com a culpable
L'informe indica que:
- “L’èmfasi ha de situar-se en la neutralització del creixement dels sectors que estan restant productivitat al conjunt i llastren la prosperitat del país”
- “Amb aquest objectiu, l’informe se centra en els sectors productius en què el salari mitjà és tan baix” ... Que no genera els recursos fiscals per finançar els serveis públics dels quals gaudeix. És a dir, que està obtenint una “subvenció encoberta”
- “El creixement d’aquests sectors és perjudicial, però especialment perniciós si el beneficiari últim és algú que no resideix a Catalunya” (és a dir si el producte s’exporta)
- Els sectors econòmics que tenen aquestes característiques se situen, sobretot, a l’àmbit del turisme – particularment el de sòl i platja- i de la indústria càrnia
En resum, baixa productivitat, salaris baixos i quantitat d’immigrants que afecta “sobretot” al turisme de sol i platja i la indústria càrnia.
En quin país està pensant Fènix? En una Catalunya sense ramaderia, amb poca agricultura, pendents i atemorits per la següent guerra?
Amb la finalitat d’afegir objectivitat a la realitat del sector carni, exposo tot seguit algunes informacions i comentaris.
- El sector agroalimentari (primari+indústria) és el primer sector industrial de Catalunya. Aquesta afirmació a vegades és desconeguda o fins i tot negada. En aquest sentit, suggereixo la lectura de l’article “el PIB misteriós de l’agroalimentació”. Contemplant l’ampli clúster agroalimentari, amb tots els sectors que arrossega, Prodeca estima el seu PIB en el 19% sobre el total. Però, referint-nos al VAB directe, aquest és el 4%. Seguit de la indústria química que és el 2,43% i de la fabricació de cotxes i material de transport que és l'1,93%.
- Catalunya té una baixa autosuficiència alimentària, per sota del 50%. Una de les estratègies possibles és comptar amb altres sectors amb alt valor afegit que li permetin comprar els aliments a fora. Però aquesta opció aboca el país a una gran dependència en un tema crític des d’un punt de vista estratègic com són els aliments. En aquest sentit, és clarificador el cas de Suïssa, un país amb enormes recursos provinents de sectors amb alt valor afegit. Aquest país ha optat, després dels resultats d’un referèndum, a destinar recursos per a reforçar la seva autosuficiència alimentaria com a prioritat estratègica.
- Catalunya, com Suïssa, ha demostrat que aquest tema li importava i ha desenvolupat una estratègia intel·ligent. Atesa la seva manca de terra conreable i aigua suficient ha importat, de manera virtual, la terra i l’aigua que no tenia en forma de primeres matèries alimentàries (soja, blat de moro, etc.) de països que tenen terra i aigua en abundància. És a dir, ha importat matèries primeres per alimentar la seva ramaderia intensiva, transformant aquests productes a través de la cria d’animals i la indústria càrnia. Finalment, exportant productes de major valor afegit per equilibrar la seva balança comercial.
- El sector carni ramader s’ha desplegat mitjançant el sistema d’integració ramadera. Aquest sistema, nascut a Catalunya, és un acord win-win entre l’empresa integradora i els ramaders, que ha donat solidesa i estabilitat a aquest sector. L’integrador, una empresa amb certa dimensió, assumeix el risc de mercat, mentre que l’integrat, és a dir, una granja, assumeix els riscos propis de la producció.
- Aquest desplegament industrial ha estat acompanyat d’un important desenvolupament tecnològic. Des de l’inicial Centre de Tecnologia de la Carn a la creació de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i l’establiment de la xarxa consorciada amb les universitats catalanes, s’ha implementat una infraestructura tecnològica que ha estat el motor de l’exemplar impuls de l’R+D alimentària a Catalunya.
- El sector carni-ramader està en plena transformació tecnològica amb la incorporació de les eines de l’automatització digital o robotització. Actualment, amb el desplegament de les plantes de biogàs s’han de millorar, encara que tard, els processos productius des d’un punt de vista mediambiental i contra el canvi climàtic. Com a exemple d’això, una de les grans empreses d’aquest sector (BonÀrea de Guissona) realitza, des de sempre, turisme industrial mostrant, sense por i amb orgull, les seves instal·lacions de transformats carnis.
- Des de la solidesa de l’agroindústria alimentària s’han impulsat un conjunt de subsectors industrials, tecnològics (genètica i sanitat animal, per exemple) i serveis que necessitava. Permetent-los, així, assolir unes escales suficients per competir en el mercat global. A tall d’exemple, un laboratori català (l’empresa Hipra) dedicat a la sanitat animal ha estat capaç de desenvolupar la vacuna Bimervax contra la covid-19.
- No té sentit atribuir la categoria de sector que “llastra la prosperitat del país” a un segment del conjunt (sector carni). La cadena alimentària té un procés inseparable. Òbviament, si no comptem amb la indústria càrnia la ramaderia no pot donar sortida al seu producte i hauria de buscar la seva sortida fora de Catalunya, quelcom disfuncional quan les millors indústries càrnies d’Espanya estan a Catalunya. Però, encara més, si no hi hagués ramaderia intensiva, els secans de Catalunya no haurien tingut capacitat per competir i haurien passat a terra erma i bosc. La ramaderia intensiva és un demandant de terra per donar sortida a les dejeccions en qualitat de fertilitzants orgànics i és, alhora, consumidor dels cereals produïts a les terres de secà, encara que amb una producció més limitada.
- Es parla de baixos salaris. En primer lloc, els salaris mitjans que es detallen a l’informe no són pitjors al sector carni que a altres sectors. Per què, doncs, dirigir-se quasi només al sector carni? A més, en el càlcul no estan comptats els serveis externs qualificats que donen suport necessàriament al sector (veterinaris, higienistes, per exemple) no té sentit no tenir-los en compte a l’equació. La transformació alimentària és un procés molt més complex que, per exemple, produir cotxes o fabricar mobles.
- Tot el procés productiu està integrat per diferents activitats, amb una complexitat diferent totes elles. Però no podem analitzar un segment d’un sector escollint determinades parts i identificat el sector amb les parts que ens ajuden a construir el discurs. A les indústries càrnies hi treballen directament o indirecta professionals altament qualificats i, al mateix temps, treballadors de base. Això mateix passa a les empreses de la producció d’energia o de la indústria química. Totes elles tenen personal no qualificat amb sous baixos. Per parlar de sous cal parlar del conjunt. En cas contrari ens estem equivocant. Com ens equivocaríem si penséssim que un país pot prosperar només amb empreses d’alt nivell tecnològic.
- A l'Informe Fènix li preocupen els immigrants. En vint anys, Catalunya ha incrementat la seva població amb més de dos milions de persones, la majoria immigrants. Això està causant seriosos desequilibris, mancança de serveis públics i habitatge. Però, que hi té a veure el sector carni en això? En dues dècades —del 2000 al 2020—, el sector carni ha passat, segons les estadístiques oficials d'Idescat, de 21.411 persones ocupades a 32.820 persones. És a dir ha augmentat el 53% la seva plantilla, però això vol dir un repunt d’11.409 persones, una xifra insignificant al costat dels dos milions d’increment de la població catalana.
- S'apunta a la baixa productivitat i es mira al sector carni. El volum de negoci d’aquest sector ha passat del 2000 al 2020, segons les dades d'Idescat, de facturar 3.528 milions d'euros a 10.079 milions. És a dir, el volum de negoci s’ha quasi triplicat (un augment del 185%) quan el volum d’ocupats solament s’havia incrementat un 53%. El progrés en productivitat ha estat molt important i extraordinàriament evident.
- Es parla d’exportació com a una desviació de recursos propis vers altres països. És una manera de veure-ho. Les exportacions de carn responen a una demanda real i la possibilitat de fer-ho respon a la competitivitat del sector. Això forma part dels equilibris per garantir la mateixa posició al si d’un entorn comercial global molt competitiu. Si s’exporta carn, subvencionem altres països; si exportem vehicles, és una mostra de la nostra competitivitat. Potser cal la mateixa mesura.
Com a reflexió final, en quin país està pensant Fènix? En una Catalunya sense ramaderia, amb poca agricultura, pendents i atemorits per la següent guerra, que ens dificultarà el proveïment alimentari i que multiplicarà els preus dels aliments i ens farà més pobres? Voleu dir? Suïssa existeix, però Catalunya i Espanya progressaran des de les seves limitacions.
Tal com ens deia el poeta Salvador Espriu: "Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car soc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".